L’aprovació inicial de la proposició de llei d’amnistia semblava garantir la continuïtat de la legislatura, tot i els previsibles entrebancs en el camí. Però, només uns dies més tard del pas de la llei pel Congrés, la decisió dels Comuns de bloquejar els pressupostos de la Generalitat posava en marxa una cadena d’esdeveniments que van derivar en la convocatòria d’eleccions anticipades a Catalunya i, de retruc, en la suspensió de la tramitació dels comptes generals pel govern d’Espanya. Són unes conseqüències de gran magnitud que han posat en relleu el tacticisme de les forces situades a l’esquerra del PSOE i la precarietat del seu lideratge.

Ens trobem davant d’unes eleccions a Catalunya que seran extraordinàriament determinants. Fins fa ben poc era generalment acceptat que l’autèntica prova de foc per a l’estabilitat del govern d’Espanya serien les eleccions al Parlament Europeu del pròxim mes juny que, per la pressió de l’oposició, acabarien adquirint un caràcter plebiscitari. La situació ha canviat radicalment perquè les eleccions a Catalunya anticiparan el veredicte. En principi, clarificaran si es produeix un canvi substancial en l’equilibri polític o bé es confirma la persistència del que hem qualificat de dècada perduda. En definitiva, el retorn de la retòrica processista. I aclariran també les perspectives de supervivència del govern de Pedro Sánchez.

Les esperances de canvi i, també, els temors en el nacionalisme continuista tenen una traducció numèrica crucial: els 68 escons que en el particular sistema electoral de Catalunya configuren la majoria absoluta del Parlament. Si la representació independentista d’ERC i Junts queda per sota de les 68 actes, la previsible victòria electoral del PSC passarà a ser operativa i es podran assajar fórmules de govern que obrin el panorama a noves polítiques de retrobament, de tornada a la normalitat institucional, de recuperació econòmica i d’impuls federalista.

En el cas que el bloc heterogeni de les forces independentistes aconsegueixi la majoria parlamentària, és molt probable que, tot i les pèssimes relacions entre ERC i JxCat, es constitueixi un front de bloqueig dirigit a evitar a tot preu la proposta de canvi de Salvador Illa. Els primers compassos de la campanya electoral han desvetllat tant la confrontació total i una mica grotesca entre Esquerra i Junts com la seva coincidència en l’animadversió al candidat socialista, ara titllat de «delegat de La Moncloa».

La confirmació del retorn a la lògica processista és una perspectiva inquietant perquè, més enllà de les conseqüències negatives per a Catalunya, pot precipitar un final abrupte de la legislatura espanyola, la caiguda del govern de Pedro Sánchez i la seva substitució per un govern del Partit Popular que, en l’actual correlació de forces del mapa electoral, hauria de comptar amb el suport —per activa o per passiva— de l’extrema dreta de Vox. Tot i la demostrada capacitat de resistència de Sánchez, un hipotètic fracàs del canvi a Catalunya serà interpretat com una fallida de l’aposta per l’amnistia, que no hauria servit per promoure un canvi polític substancial ni per culminar l’apaivagament propiciat pels indults.

A Catalunya, mentrestant, la recuperació de la lògica processista faria inevitable la combinació de la paràlisi de la gestió de govern i del persistent declivi en els paràmetres econòmics i les ambicions col·lectives d’una majoria dels ciutadans. Els més destacats dels fracassos d’aquesta dècada perduda s’han identificat en el camp de l’educació, la manca d’una acció convincent contra la sequera, la fugida d’empreses, el retard en les renovables i el bloqueig en la definició i construcció d’infraestructures, un terreny que s’ha intentat integrar també en la carpeta de les reivindicacions identitàries, com és el cas de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Tampoc no es pot deixar de banda la més estrepitosa i dolorosa de les decepcions que és la del retrocés en l’ús del català, precisament sota uns governs nacionalistes.

Els primers moviments de la campanya han mostrat un intent una mica patètic de recuperació del control sobre el debat públic electoral. El Govern Aragonès ha llançat una proposta de «finançament singular» quan ja és molt difícil associar els fracassos en l’acció pública amb una pretesa insuficiència dels recursos disponibles. La iniciativa se situa en la lògica de la bilateralitat i en un intent de bloqueig de tota perspectiva federal. És, potser, il·lustratiu del grau de confusió de la política catalana que la crítica més brutal al projecte hagi vingut de Junts, el partit que es presenta com a més radical en les reivindicacions nacionalistes.

Dèiem en el nostre editorial del mes de novembre que «és absolutament prioritari l’esforç per recuperar la institucionalitat a Catalunya, per creure’s, respectar i millorar les nostres institucions d’autogovern. Necessitem una política útil, capaç de governar i d’impulsar polítiques públiques eficients i equitatives. Fa massa temps que estem sense govern efectiu». És un diagnòstic que reiterem.

«Hem arribat a un punt —continuàvem— en què és necessari recordar obvietats sobre què significa governar: governar té a veure amb l’assignació de recursos d’acord amb unes estratègies i uns programes. Governar vol dir formular i aplicar polítiques seguint les regles del joc pròpies d’un estat democràtic. Governar no és agitar, fer propaganda, exhibir banderes i pancartes.» Necessitem un govern que governi. Perquè, al capdavall, és en la manera de gestionar les polítiques públiques on s’evidencia la distinció entre la competència i la incompetència. Vet aquí els riscos i els reptes de les eleccions catalanes del 12 de maig.