En els primers temps de la pandèmia, les commemoracions del cent setanta-cinquè aniversari del naixement d’Àngel Guimerà (6-5-1845) i de Jacint Verdaguer (17-5-1845) es van cancel·lar o reduir a una mínima i inevitable expressió. Una situació ben diferent de quan la Societat Verdaguer va organitzar, vint-i-cinc anys enrere, el Segle Romàntic, amb un ampli suport politicocultural institucional, per recordar el cent-cinquantè aniversari del naixement dels dos escriptors, i el centenari de la mort del crític Josep Yxart amb activitats diverses a Barcelona, Folgueroles, Tarragona, Vic i el Vendrell.

A les acaballes de la dictadura, em cenyeixo a Guimerà, el cinquantenari de la seva mort va ser àmpliament acollit per la premsa periòdica i especialitzada des d’un vessant estètic i literari sovint crític per part d’alguns. Amb excepcions, es qüestionava el valor de la seva producció, centrada especialment en la dramàtica, que era tractada d’antiquada i de no respondre als paràmetres estètics, ideològics i polítics de les dècades dels 60 i 70, i amb una absència escènica molt significativa. La darrera representació professional amb cara i ulls durant la dictadura va ser Maria Rosa, en versió de Juan Germán Schroeder i direcció d’Esteve Polls, amb Núria Espert de protagonista, al Grec i al Teatre Talia el 1963. Situada l’acció en l’època del muntatge, com si es tractés d’un Tennessee Williams o d’un Arthur Miller, va ser més ben acollit pel públic que per la crítica. Un any més tard, Armando Moreno va dirigir la pel·lícula, ambientada a l’època de Guimerà, amb la seva dona, Núria Espert, i Paco Rabal com a reclam.

Avui, tot partint d’El Segle Romàntic (1995), la memòria i la significació literària de Guimerà s’han incentivat, si més no, en el marc de la recerca i l’estudi sobre la seva obra. En detallaré unes mostres: la recepció del seu teatre a Madrid a càrrec de Joan Martori (1995); el tractament de la tragèdia i el drama per Ramon Bacardit (2009) que acaba de publicar una Primera lliçó sobre la vida i l’obra de Guimerà (2023); l’edició de Poesia completa, a càrrec de Blanca Llum Vidal (2010) amb un text d’Arnau Pons, que significa un gran avenç en relació amb l’aposta de Pere Gimferrer a l’Antologia poètica de 1974; la història de la candidatura al Premi Nobel que vaig compartir amb Dan Nosell, professor de la Universitat d’Uppsala (2011); els seminaris que l’Ajuntament del Vendrell amb el suport de la Societat Verdaguer hi dedica de 2016 ençà; les edicions de distintes peces del seu teatre amb un volum de Deu obres (2020), amb estudis de Toni Sala i Ramon Bacardit. Una selecció de textos que, a banda de Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar, demana ser recuperada per a la lectura i per a una possible representació.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.