Escenaris possibles: autoritarisme o solidaritat

L’esclat de la crisi del Covid-19 ha sacsejat les vides de milions de persones arreu del planeta. Ho ha fet d’una manera del tot inesperada, amb conseqüències immediates i radicals sobre la vida quotidiana de la gent i amb efectes que, de ben segur, seran profunds i de llarga durada. El caràcter imprevist de la crisi, l’escàs temps transcorregut des de l’inici de la pandèmia i les incerteses relatives a l’evolució del coronavirus fan que qualsevol exercici prospectiu en aquests moments resulti excessivament agosarat.

Convé però reflexionar sobre les transformacions socials i polítiques que es puguin derivar d’aquesta crisi, conjurar-nos col·lectivament contra els possibles retrocessos en la qualitat de les nostres democràcies i promoure les oportunitats que puguin emergir per a la construcció de societats cuidadores de la vida i del planeta, més justes, participatives i solidàries,
Les reflexions que han anat apareixent en els últims dies respecte a aquesta qüestió apunten cap a dos escenaris possibles, de signe oposat.

En un extrem, hom albira el reforçament dels autoritarismes, el retrocés en els drets individuals, les retallades en drets socials, el creixement de la xenofòbia i el debilitament de la confiança social. Un escenari de poders estatals forts, amb un relat de protecció i seguretat, configurat des del rebuig a la diversitat i el tancament de fronteres. Això podria anar acompanyat d’una creixent fragmentació del món en blocs econòmics i geopolítics, tal com advertia Branko Milanovic recentment a ‘Foreign Affairs’.

En l’altre extrem, resultaria plausible també que la crisi actués com un antídot contra l’individualisme, evidenciés la importància d’un Estat de Benestar arrelat en la vida quotidiana i d’uns serveis públics considerats com a béns comuns, promogués els comportaments solidaris, impulsés les cures i la seva distribució equitativa i ens obligués a reconsiderar radicalment la nostra relació amb el medi ambient. En aquest sentit, Ezra Klein, afirmava fa pocs dies que la qüestió més crucial de totes les que hem d’afrontar ara és si “la solidaritat pot replicar-se més de pressa que el virus”.

El més probable és que l’evolució dels fets ens situï en una combinació d’elements propis d’un escenari i de l’altre. En tot cas, la seva definició resulta clarificadora respecte els grans dilemes que col·lectivament haurem d’afrontar. Les tecnologies digitals emergeixen en aquest context com una arma de doble tall: al servei d’una política autoritària que retalla llibertats i drets en nom de la seguretat de comunitats concebudes com a homogènies i tancades; o al servei d’una política democràtica que promou nous vincles socials solidaris i noves pràctiques de participació per part de comunitats obertes i diverses.

De l’anàlisi preliminar de les respostes socials a la crisi que s’han anat produint en les últimes setmanes, creiem que se’n deriven alguns senyals esperançadors, senyals que, si bé en absolut no fan desaparèixer les amenaces, mereixen ser valorats i promoguts. Ens referim, concretament, a la proliferació de nombroses iniciatives de solidaritat ciutadana orientades a pal·liar els efectes més immediats de la crisi social i sanitària i que poden arribar a jugar un paper molt important per a la preservació de la cohesió social en el mitjà i el llarg termini.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

En contrast amb algunes imatges repetides pels mitjans de comunicació durant els primers dies de la crisi (com les de persones acaparant productes de primera necessitat en els supermercats, o les de milers de vehicles desplaçant-se cap a les seves segones residències), la resposta social dominant a la crisi fins el moment no ha estat pas l’individualisme, sinó la solidaritat i les cures.

 

Solidaritats contagioses: continuïtats i innovacions

La solidaritat és l’expressió d’un sentiment de pertinença col·lectiva i de compromís amb la comunitat que ens impel·leix a ajudar-nos mútuament, tot compartint de manera altruista amb els altres les nostres pròpies capacitats (el nostre temps, les nostres capacitats físiques, els nostres coneixements, les nostres habilitats, la nostra experiència, els nostres recursos…). L’esclat de solidaritat que la crisi del coronavirus ha motivat en aquestes darreres setmanes s’ha concreta ten nombroses i molt diverses iniciatives entre les quals podem destacar, almenys, cinc tipus principals:

  1. Les xarxes de suport mutu constituïdes expressament com a reacció a la crisi social i sanitària provocada pel Covid-19, com per exemple aquelles iniciatives que s’agrupen sota el paraigua de la xarxa digital ApoyoMutuoC19, que dues setmanes després de l’inici del confinament recull ja més de 300 iniciatives d’arreu de l’estat.
  2. Les iniciatives de reciprocitat en els àmbits de la proximitat veïnal i familiar, que cobreixen aspectes tan significatius per a la vida quotidiana de les persones com anar a fer les compres per a la gent gran o tenir cura dels infants per a pares i mares que han de treballar.
  3. Les iniciatives culturals, educatives, esportives, de suport psicològic que proliferen en les xarxes socials digitals i que tan presents han esdevingut en el dia a dia de les persones des de l’inici del confinament.
  4. Les pràctiques de solidaritat vehiculades a través de les entitats del Tercer Sector Social (bancs d’aliments, robers socials, menjadors socials, iniciatives de suport a col·lectius vulnerables…) que adquireixen avui un valor renovat davant de la situació d’emergència social.
  5. Les pràctiques d’autoorganització social que precedeixen l’esclat d’aquesta crisi, moltes de les quals van sorgir justament en el context de la crisi econòmica de 2008, i que avui es reorienten cap a la satisfacció de necessitats col·lectives derivades de l’emergència social i sanitària.

 

De fet, l’expansió de les iniciatives solidàries ha estat una constant en les situacions de crisi i d’emergència social com les que estem travessant. Malgrat dècades de prèdiques neoliberals i de difusió dels presumptes valors de l’individualisme, l’acció col·lectiva continua tenint una importància clau tant a l’hora de pal·liar els efectes socials de les crisis com en la defensa dels drets socials.

Ho vam poder constatar a la crisi del 2008, que va esperonar l’impuls d’una gran quantitat d’iniciatives cooperatives en camps com les cures i l’ajuda mútua, el consum de productes agroecològics, els bancs de temps, les xarxes d’intercanvi, les monedes socials, les cooperatives d’habitatge o les assemblees contra els desnonaments.

El seu desenvolupament va reflectir un canvi significatiu en les formes d’acció col·lectiva, com vam observar també als estudis sobre Moviments Socials i Dret a la Ciutat, transitant des del predomini dels models merament resistencials i de denúncia, cap a pràctiques cooperatives i creatives, amb voluntat d’impulsar canvis de fons per mitjà d’impactes transformadors reals sobre la quotidianitat de les persones.

‘En l’estudi ‘Barris i crisis’ vam poder observar com aquest tipus d’iniciatives s’estenien i adquirien un valor particular en tres àmbits principals: 1) la provisió de béns i serveis que, en les circumstàncies de la crisi, ni el mercat ni les administracions públiques estaven en condicions de proporcionar; b) la defensa i l