Si el cel és blau i fa sol, el creient catòlic i el turista curiós tenen una cita a Roma els dimecres al matí a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Allí, sobre una graderia muntada al davant de la basílica, i amb l’ajuda de megàfons potents que faran que el missatge arribi a cada racó d’una esplanada en forma d’abraçada, el papa en persona beneeix els fidels reunits per a l’ocasió. Es tracta d’un ritual per al qual mai no falta una munió de gent vinguda de nombrosos països i desitjosa d’emportar-se a casa una visió llunyana del Sant Pare, vicari de Crist.

Com que tinc la sort de viure a Roma, és un esdeveniment que he pogut veure en directe. L’última vegada que el vaig presenciar no vaig poder deixar de fixar-me en un detall que, de tan rutinari, és fàcil de passar per alt, però que a mi em va semblar significatiu i alhora commovedor: el fet que el papa sempre digui les seves pregàries i estengui els seus bons desitjos en almenys mitja dotzena d’idiomes. El gest em va fer pensar. Malgrat un llarg procés de secularització —potser avui en retrocés—, els catòlics d’arreu del món continuen formant una comunitat, algun tipus de comunitat. Això significa que, si més no teòricament, un catòlic és capaç de reconèixer un altre catòlic i entendre que entre ells hi ha una mena de solidaritat específica i privativa; que per dir-ho d’alguna manera, poden comptar l’un amb l’altre.

El do de llengües

Ciutadà d’un país vell en què cada cop en més gran mesura els llaços de llengua són els que agreguen simpaties i fan cristal·litzar solidaritats, em va sorprendre comprovar que al món encara hi ha sentiments comunitaris forts que no depenen en última instància de la llengua que es parla. Vaig recordar aleshores les velles lliçons d’una educació moderadament religiosa. Vaig recordar la Pentecosta: l’estratègia dissenyada pels primers cristians, a manca d’una llengua sagrada —i quina hauria de ser?, l’arameu amb què va predicar Jesucrist?, el grec amb què es van escriure els evangelis? el llatí que va esculpir la teologia?—, per sobreposar-se a la maledicció babèlica. Al cinquantè dia del temps de Pasqua, l’Esperit Sant va descendir sobre els apòstols i els va comunicar el do de llengües: la capacitat de comprendre i fer-se comprendre en qualsevol llengua per construir una veritable comunitat universal. Des de llavors, els missioners catòlics no han dubtat a utilitzar com a llengua de predicació la que fos més ben entesa per l’audiència, aprenent-la ells i en molts casos ajudant a codificar-ne el lèxic i la gramàtica. A la glossolàlia catòlica li devem la pervivència d’una infinitat de llengües que segurament no haurien sobreviscut a la competició darwinista entre si.

Canviem d’època i de paratge. Abandonem l’assolellat matí vaticà i traslladem-nos a la península bàltica de Jutlàndia. En concret —vés per on—, dirigim la mirada a Schleswig-Holstein, circa 1850. Aquí, molt abans que aquest Estat federat alemany saltés als mitjans espanyols per ser el lloc de detenció de l’expresident Puigdemont (i per tot el que va venir després), va passar una cosa summament interessant per a la comprensió del nostre present. Durant segles, els ducats d’Schleswig i Holstein havien format part, totalment o parcialment, de la corona danesa i havien estat governats des de Copenhaguen. Com de costum, els atzars successoris van desembocar el 1863 en una guerra, la segona, entre Prússia i Dinamarca pel control del territori.

Podria haver estat una més dels centenars de guerres d’annexió que s’han lliurat a Europa, si no fos per un fet singular: en acabar la contesa, que va guanyar la Prússia de Bismarck, es va fer valer, en les negociacions de pau, i per primera vegada en la història de la diplomàcia europea, la llengua que parlaven els habitants del territori en disputa com a argument vàlid per a l’atribució del territori. El fet de conèixer aquesta dada no fa gaire en una pàgina de l’historiador britànic Hobsbawm1 em va fer reflexionar gairebé tant com la benedicció poliglota urbi et orbe papal. 1863, no és, al cap i a la fi, una data tan llunyana. Pensar que en la llista interminable de particions, botins i transferències territorials d’abans del segle XIX la llengua dels habitants no havia tingut mai cap paper en els tractats internacionals va reforçar en el meu cap una dada que oblidem una i altra vegada: la relativa novetat de la dimensió política de les llengües. És a dir, la idea perdurable que la llengua determina la nostra nacionalitat no té més de dos-cents anys.

Certament, la idea que llengua i nacionalitat es coimpliquen d’alguna manera era una tesi que ja feia dècades que circulava per l’Europa vuitcentista. La devem, com és sabut, als intel·lectuals del romanticisme alemany. En concret, a Fichte, que, en una pàgina dels seus Discursos a la nació alemanya, havia deixat escrit que cada llengua específica havia de tenir una nació específica. S’entén que el nacionalisme lingüístic fos un invent germànic: l’únic que tenia Alemanya per generar patriotisme, en no tenir Estat propi, era la llengua parlada per un conjunt de comunitats escampades per tota l’Europa Central. Per adonar-se de la novetat radical de l’invent, cal pensar que, només unes dècades abans, s’asseia al tron de Prússia Frederic II el Gran, a qui el fet de ser el primer gran heroi nacional d’Alemanya no li impedia sentir un menyspreu profund per la cultura autòctona dels seus súbdits (rebutjava les obres escrites en alemany perquè les considerava «semibàrbares» i va preferir sempre el francès com a vehicle d’expressió).

PUBLICITAT

Els missioners catòlics no han dubtat a utilitzar com a llengua de predicació la que fos més ben entesa per l’audiència.

Sigui com sigui, les idees del romanticisme alemany que vinculaven llengua i nacionalitat van trigar a ser vistes com una evidència. No va ser fins al vuitè Congrés Internacional d’Estadística que va tenir lloc a Sant Petersburg el 1872 —continuo amb Hobsbawm— que els actuaris dels diferents estats europeus van decidir que era pertinent preguntar per la llengua familiar a l’hora d’elaborar els censos nacionals. (De nou, al lector entrenat en les disputes d’avui li resulta sorprenent pensar que abans no es fes.)

Els estadístics alemanys estaven d’allò més contents, però podem imaginar els maldecaps que aquesta senzilla mesura arribaria a ocasionar a imperis multiètnics com el d’Àustria. Diu Hobsbawm: «En introduir la pregunta sobre la llengua en els censos, per primer cop es forçava tothom a triar no solament una nacionalitat, sinó també una nacionalitat lingüística. Els requisits tècnics de l’administració estatal moderna ajudaven, un cop més, a accelerar l’emergència del nacionalisme».2 Com abans l’Església, ara era Leviatan qui topava amb Babel.

L’espanyol es fa castellà

Aterrem ja, per fi, a Espanya. Però, apel·lant a la paciència del lector, encara no en el temps present. Abans m’agradaria traçar esquemàticament la història lingüística peninsular. Ho faig seguint la reconstrucció que fa Ángel López García en un llibre magnífic, El rumor de los desarraigados: conflicto de lenguas en la península ibérica (Anagrama, 1986), la lectura del qual té efectes emancipadors. El quadre és, si fa no fa, el següent: conviuen al nostre país, almenys, tres llengües romàniques d’arrelament ampli, ric patrimoni cultural i forta projecció política. Són el català, el gallec i una llengua comuna que, de moment, em resisteixo a anomenar castellà. Al seu costat, tenim una llengua no indoeuropea, el basc o eusquera. La singularitat del cas peninsular és que aquestes llengües, en comptes d’avançar horitzontalment, seguint la llera dels rius, ho van fer verticalment, de nord a sud, amb l’ajuda de la Reconquesta. La segona singularitat és que una d’aquestes llengües va avançar desplegant-se, segons una imatge heretada de Menéndez Pidal, en forma de falca, desplaçant en la parla popular, d’una banda, l’aragonès, i de l’altra, el lleonès, quan el més lògic hauria estat que aquestes llengües fossin arraconades en favor del gallec i el català respectivament.

Allí on es parla, juntament amb l’espanyol, una altra llengua és on es busca aixecar una frontera.

Va ser així com, a partir de la baixa edat mitjana, va sorgir entre nosaltres una llengua franca, encunyada per parlants del basc, en el que avui és el territori de la Rioja, com a vehicle koinètic de comunicació entre els parlants del nord de la península, llengua que Angel López anomena «la koiné de la vall de l’Ebre» i que, el 1559, en una gramàtica publicada a Lovaina, un anònim considera «Lengua Vulgar de España, porque se habla i se entiende en toda ella generalmente, i en particular tiene su asiento en los reinos de Aragón, Murcia, Andaluzïa, Castilla la nueva, i vieja, Leon, i Portugal». Si al nostre anònim de Lovaina no se li acut anomenar «castellà» a aquesta llengua, i si tant López García com jo ens resistim a fer-ho ara quan aquest ús s’ha generalitzat, no és només perquè la seva associació amb el regne de Castella fos un accident posterior, sinó perquè en disfressar la koiné central de «castellà» fem caure en l’oblit que aquesta llengua neix ja com una llengua comuna, és a dir, com a espanyol. En altres paraules, no és que el castellà es faci espanyol, com tendim a creure, sinó que l’espanyol es fa castellà.

No hi ha dubte que l’hegemonia posterior de Castella —únic regne que no tenia una llengua pròpia i que per això utilitzava només la koiné— sobre la resta de regnes cristians fa molt per a l’extensió d’aquesta llengua vulgar d’Espanya. Però la seva penetració a la resta de pobles peninsulars, moguda com un rumor pels desarrelats —els joglars, els jueus, els mercaders, els pelegrins, els col·lectius trasplantats per ordre o invitació règia per repoblar territoris guanyats a l’Islam— era molt anterior (i és una llàstima que, en aquestes línies, per raons d’espai, no pugui fer justícia al tresor d’exemples i motius que aporta López en el seu assaig).

PUBLICITAT

Res d’això, d’altra banda, impugna el fet que més endavant, en arribar a Espanya la moda centralitzadora borbònica, aquesta koiné fos propulsada també per la gràcia coactiva de la Nova Planta. Però sí que exigeix aquest matís. Quan l’espanyol s’imposa en perjudici d’altres llengües no s’estava exportant de bell nou des d’un altre regne conquistador: la seva presència per tot el territori és anterior al seu ús com a vehicle centralitzador.

Sí. Conec les bondats que s’addueixen per anomenar castellà a l’espanyol: amb això alliberem el terme «espanyola» per designar-ne la classe (i poder dir així que totes les llengües de l’Estat són espanyoles). Però, en fer-ho, paguem un preu molt alt: el de convertir el «castellà» en «la llengua dels altres». Un català, un basc o un gallec són espanyols, i se’n poden sentir, però és difícil que es considerin castellans. En altres paraules: té tot el sentit que, com a espanyol que és des de fa segles, un català parli la llengua dels espanyols; encara en té més que el parli un basc, atès que és una llengua que van inventar monjos bascoparlants al final del segle XI; el que no té massa sentit és que un basc o un català hagin de parlar necessàriament la llengua dels castellans, i ni tan sols jo, un madrileny per a qui Castella és només un paisatge, em veig fent aquest paper.

Conviuen al nostre país tres llengües romàniques de forta projecció política: el català, el gallec i una llengua comuna que em resisteixo a anomenar castellà.

El lector espera, sens dubte, que abans d’acabar aquest article deixi de divagar i digui alguna cosa rellevant per a la nostra conjuntura actual. Ara ho faré. Mantinc la senzilla tesi que el problema territorial espanyol és un problema, sobretot, de convivència lingüística. Només cal mirar el mapa per adonar-se que les línies de fractura territorial estan exactament on es troben els límits lingüístics entre espanyols. Allí on es parla, juntament amb l’espanyol, una altra llengua és on es busca aixecar una frontera. Per si no fos indici suficient, la sociologia electoral del secessionisme ofereix un tret constant: l’independentisme nia amb més facilitat en ciutadans espanyols amb llengua materna diferent de l’espanyol i es nodreix en mesura exuberant dels seus vots.

Llengua i nacionalitat política

La vella dita alemanya segons la qual a cada llengua li ha de correspondre una nacionalitat política continua reverberant avui amb força a Espanya i és assumida com a autoevident per certa intelligentsia hispànica. Si no volem presenciar un fraccionament etnolingüístic humiliant a la península Ibèrica, equivalent (tot i que, com caldria esperar, menys tràgic) al balcànic, l’Estat de 1978 s’ha de dotar d’instruments normatius que, basant-se en les millors pràctiques d’altres democràcies multilingües, posin fi a la querella lingüística entre espanyols. Per dir-ho d’alguna manera, ha d’assistir a la seva pròpia jornada de pentecosta, en la qual, una vegada per totes, la maledicció babèlica que amenaça la comunitat política espanyola plurisecular es converteixi en un do i, alhora, en un exemple lluminós, per a Europa i per al món, del fet que les comunitats humanes on persones de diferents llengües somnien, viuen i treballen plegades són possibles i són millors.

Per poder arribar a aquesta pentecosta espanyola, en cap sentit utòpica, haurem de fer el que no hem fet en quaranta anys de singladura democràtica, o només ho hem fet de manera sectorial i matussera: desenvolupar legislativament, amb reforma constitucional o sense, el prometedor i valent article 3 de la Constitució de 1978. L’aprovació d’una Llei de llengües oficials justa i inclusiva que posi fi a la batussa lingüística entre espanyols és l’objecte d’estudi d’un llibre important de la catalana Mercè Vilarrubias que aquest mes entrarà a impremta i serà a les llibreries al març: Por una Ley de lenguas: Convivencia en el plurilingüismo (Deusto). Si m’he permès no abundar en mesures concretes en aquest article és per no avançar-me al contingut d’un llibre al qual he tingut accés en primícia i que és, sens dubte, el manual d’instruccions que ens feia falta. Fins que estigui a les nostres mans i el puguem debatre, m’acomiado amb un prec: el prec que les elits espanyoles siguin capaces de portar a terme un aprenentatge doble sobre la nostra realitat.

A Espanya tenim una llengua comuna, però no una llengua nacional.

El que les elits de l’Estat central han d’aprendre és el següent: a Espanya tenim una llengua comuna, però no una llengua nacional (segurament durant bona part del segle XIX la nostra koiné també es va veure com a llengua nacional, però ara ja no). Una llengua comuna és un tresor del qual cal tenir cura com el bé més preuat. A sobre s’hi poden edificar tota mena de relacions afectives, culturals i comercials. Però hi ha una cosa per a la qual no serveix o ha deixat de servir: per fer nació. Si Espanya vol continuar sent una nació política, el seu Estat ha d’aprendre a utilitzar amb profusió almenys quatre llengües nacionals, seguint l’estratègia de la pentecosta. Es tracta, per fortuna, d’un aprenentatge que l’Estat de 1978 ja ha iniciat.

Si aquesta és la lliçó que han d’aprendre les elits de la capital, a les de Barcelona els en queda reservada una altra: Catalunya podrà ser un sol poble, però no pot, sota pena d’incórrer en conductes antidemocràtiques, antiliberals, antipluralistes i contràries a la seva pròpia història, parlar una sola llengua. Aquest aprenentatge implicarà revisar una política lingüística autonòmica que ha fet des de fa uns anys un gir intransigent i dogmàtic; això és, enderrocar el tòtem d’una escola uniformement monolingüe que no té sentit en una societat que és bilingüe, i que jo sàpiga no ho vol deixar de ser. I és que també Catalunya, igual que Sepharad, ha d’aprendre ‘a mirar de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels seus fills.’

PUBLICITAT