Quan es va presentar el nou Pacte de Migració i Asil el 2020, la comissària d’Interior va retreure als mitjans de comunicació que prestessin més atenció als 142.000 intents d’entrada irregular que hi havia hagut a les fronteres exteriors de la UE el 2019 que als 3.000.000 de permisos inicials que s’havien atorgat aquest mateix any. Després, quan va introduir els detalls del nou Pacte, va contradir les seves pròpies paraules en presentar un document que posa principalment l’atenció en el control de fronteres i en les entrades de caràcter irregular, desatenent els mecanismes i instruments destinats a oferir vies regulars que permetin als migrants accedir als països de la Unió Europea.

Aquest petit exemple il·lustra un dels principals reptes que existeixen en el marc de la Unió Europea, i en altres escenaris del Nord Global, quan es parla de polítiques migratòries. S’ha instal·lat un marc narratiu focalitzat en la irregularitat dels moviments migratoris, que deixa sense espai els debats necessaris sobre com gestionar la mobilitat als països europeus: és a dir, determinar qui, com i en quines condicions accedeix als països de la Unió Europea.

Aquests no són debats fàcils: obliguen a posicionar-se i a facilitar explicacions que, a vegades, poden ser incòmodes o complexes. Però són debats, en qualsevol cas, necessaris. La seva absència ha deixat com a quasi únic espai de discussió la gestió de la irregularitat migratòria i, en conseqüència, el control de fronteres. Per als Estats europeus, i en aquest context, ha estat fàcil aconseguir un consens a voler evitar les entrades irregulars i, per tant, protegir més i millor les fronteres de qualsevol intent de pas no desitjat.

 

Un pànic moral

Que la falta d’alternatives legals i segures sigui, segurament, una de les raons clau d’aquesta irregularitat (S. Carrera, E. Guild i K. Eisele, 2014) no és damunt la taula de discussió, sobre la qual només sembla que hi hagi l’enduriment, també en col·laboració amb països veïns, del control fronterer. S’articula, així, una narrativa basada en la necessitat de crear espais «fortalesa» en els quals sentir-se «protegits». A més, davant del fracàs de la impermeabilitat absoluta de les fronteres, no es corregeixen les actuacions, sinó que, de fet i paradoxalment, es reforcen els discursos que converteixen la immigració que arriba en una amenaça encara més gran (G. Pinyol-Jiménez, 2021) o, com deia Zygmunt Bauman (2015), en un pànic moral.

Durant bona part d’aquest segle la socialdemocràcia ha estat absent o massa discreta en el debat de la governança migratòria.

Aquest constructe no és casual. S’ha anat desenvolupant en els últims anys de manera progressiva, i s’identifica amb un procés de securitització de la immigració (J. Huysmans, 2000) que la vol construir com una amenaça per a l’Estat de benestar, la identitat nacional o la seguretat nacional. Aquest és un escenari especialment avantatjós per a alguns partits conservadors, però especialment per als de dreta extrema i dreta radical, que busquen captar vots amb discursos no propositius, però que incideixen amb força en aquesta idea de la migració com a amenaça a la cultura pròpia, els beneficis socials o la seguretat nacional. Són aquests últims partits, sens dubte, els que més rèdit treuen d’aquest marc narratiu, i precisament per això no cal estranyar-se que l’abonin i alimentin. Alguns partits conservadors, i algun de liberal, fan costat implícitament als qui, com els de dreta extrema, són explícitament vociferants en aquests discursos criminalitzadors que acaben alimentant els discursos d’odi.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Socialdemocràcia tensada

Però aquest és un escenari especialment desastrós per als partits socialdemòcrates, que han vist com la qüestió migratòria es convertia en un dels temes més controvertits internament en molts països del Nord Global, especialment als països escandinaus (G. Brochmann, 2021). La socialdemocràcia, com a opció política amb possibilitats reals de governar en molts països, es veu especialment tensada per aquests discursos.

No és fàcil determinar com s’ha arribat a aquesta situació, però cal apuntar que, durant bona part d’aquest segle i de manera general, la socialdemocràcia ha estat absent o ha estat excessivament discreta en el debat de la governança migratòria. Segurament hi ha moltes raons, entre les quals les dificultats d’explicar les migracions com un fenomen avui ja lligat a la globalització, o bé el seu impacte en els diferents segments dels mercats de treball. En aquest sentit, per exemple, els estudis demostren que, en general, el treball de persones migrants té un impacte positiu sobre els salaris i perspectives d’ocupació dels qui tenen treballs complementaris als seus, i un lleu efecte negatiu sobre les persones autòctones (que en la majoria dels països són un col·lectiu menor) que competeixen pels mateixos treballs (B. Milanovic, 2018).

El treball de persones migrants té un impacte positiu sobre els salaris i perspectives d’ocupació dels qui tenen treballs complementaris als seus.

Explicar aquestes qüestions no sempre és fàcil, especialment quan poden afectar el potencial electorat o a socis socials com, per exemple, els sindicats. A més, aquesta inacció també s’ha fet visible perquè no ha abordat la manera com s’havien d’afrontar les pors, en moltes ocasions alimentades intencionadament, d’una part de la població que no se sent còmoda o no sap com reaccionar davant de diferents transformacions socials. Això ha estat especialment evident en la socialdemocràcia escandinava, íntimament lligada al desenvolupament del model nòrdic de benestar, que no ha sabut desarticular les veus que vinculaven la immigració amb un deteriorament d’aquest model de benestar. Tampoc no ha estat eficient a l’hora de respondre a les propostes (no sempre realistes) de fronteres obertes promogudes per partits de la seva esquerra, ni a oferir alternatives constructives a les reaccions restrictives que s’han anat implementant per part de partits més conservadors.

 

Llenguatge quasi bèl·lic

Aquesta narrativa, en general absent (una valoració certament injusta per a algunes veus socialdemòcrates que han intentat construir alternatives), ha generat un silenci incòmode i incomprensible, que ha estat aprofitat per altres actors polítics. Així, no parlar de la qüestió migratòria ha permès un gir en l’espai de debat, que ha anat allunyant-se de les qüestions socioeconòmiques per a emfatitzar les qüestions identitàries i nativistes.

La primacia de l’enfocament cultural (entès, a més, com a contraposició o enfrontament entre cultures) és una característica clau dels discursos populistes i nativistes que proposen posar «primer, la seva gent» (R. Cuperus, 2017). En aquest enfocament, s’han normalitzat discursos que no dubten a problematitzar, i a vegades a criminalitzar, a qui és considerat «diferent». Amb l’ús de missatges simples però directes, que apel·len més als sentiments que a la raó, el llenguatge nativista que confronta un «ells» amenaçador a un nosaltres «amenaçat» ha anat calant en el debat públic, acompanyat de l’ús d’un llenguatge quasi bèl·lic en parlar d’immigració: onades massives, invasions, etc.

Amb un terreny de debat polític canviat, alguns partits socialdemòcrates han optat per canviar d’estratègia. Però en lloc d’articular un posicionament propi, que posi l’eix en la necessitat d’articular instruments de governança migratòria basats en els principis democràtics, la defensa de l’Estat de dret i la protecció dels drets de les persones, han optat per fer seus (D. Bhargava, 2021) els discursos i polítiques de l’extrema dreta (en els quals, per cert, també s’han trobat còmodes, per altres raons, alguns partits democratacristians).

 

Endurir l’accés a l’asil

Aquest gir ha estat especialment visible en els partits socialdemòcrates escandinaus, i especialment des de 2015. El Partit Socialdemòcrata danès, com a exemple paradigmàtic, ha fet seva l’aparent contradicció entre la defensa de polítiques migratòries liberals i la supervivència de l’Estat de benestar (P. Nedergaard, 2017). Així, per exemple, el 2016 va donar suport a una proposta de llei impulsada pel govern conservador, liderat pel partit liberal Venstre amb el suport de conservadors, liberals i l’extrema dreta del Partit Popular danès, en la qual s’aprovava confiscar objectes de valor a les persones que sol·licitaven asil a fi de costejar el seu allotjament i acolliment inicial. Per la seva banda, el Partit Socialdemòcrata suec ha optat per la implementació de polítiques migratòries cada vegada més restrictives (J. Hinnfors, A. Spehar, i G. Bucken-Knapp, 2012), endurint l’accés a l’asil (que havia estat un dels principals eixos de la política exterior sueca) i les narratives que vinculen immigració amb inseguretat i delinqüència.

Part de la socialdemocràcia escandinava pensa que ser considerats com els «partits dels immigrants» és un cost massa elevat.

Part de la socialdemocràcia escandinava (i això es podria extrapolar a altres escenaris) creu que aquests girs es justifiquen per raons de supervivència i incidència política. Pensen que ser considerats com els «partits dels immigrants» (en la mateixa línia en què el Partit Demòcrata estatunidenc es percep com el partit de les minories) és un cost massa elevat. I han preferit ajustar-se i avalar els marcs narratius i d’actuació de part de la dreta i de l’extrema dreta abans que reformular la manera de respondre als reptes del món globalitzat. Perdre els principis rectors de la socialdemocràcia per a no caure en la insignificança política podria avalar el camí de l’antipolítica que vulnera els límits del marc democràtic i de l’Estat de dret (J. de Lucas, 2017) en la qual sembla que es troben còmodes altres partits.

 

Contribució imprescindible

La reformulació d’una narrativa pròpia rigorosa en matèria migratòria, basada en la lluita contra les desigualtats abans que en les qüestions identitàries, que a més se sustenti en actuacions polítiques que incideixin en la construcció d’una major igualtat en drets, deures i oportunitats és un imperatiu urgent per a la socialdemocràcia europea. Recuperar el marc narratiu és clau per a una ideologia que continua sent imprescindible per al bon govern dels Estats membres de la Unió Europea. La seva contribució continua sent imprescindible, com ho va ser després de la Segona Guerra Mundial, per a construir una Europa on prevalguin els principis d’igualtat, equitat i respecte a la diversitat.