Quan es va presentar el nou Pacte de Migració i Asil el 2020, la comissària d’Interior va retreure als mitjans de comunicació que prestessin més atenció als 142.000 intents d’entrada irregular que hi havia hagut a les fronteres exteriors de la UE el 2019 que als 3.000.000 de permisos inicials que s’havien atorgat aquest mateix any. Després, quan va introduir els detalls del nou Pacte, va contradir les seves pròpies paraules en presentar un document que posa principalment l’atenció en el control de fronteres i en les entrades de caràcter irregular, desatenent els mecanismes i instruments destinats a oferir vies regulars que permetin als migrants accedir als països de la Unió Europea.
Aquest petit exemple il·lustra un dels principals reptes que existeixen en el marc de la Unió Europea, i en altres escenaris del Nord Global, quan es parla de polítiques migratòries. S’ha instal·lat un marc narratiu focalitzat en la irregularitat dels moviments migratoris, que deixa sense espai els debats necessaris sobre com gestionar la mobilitat als països europeus: és a dir, determinar qui, com i en quines condicions accedeix als països de la Unió Europea.
Aquests no són debats fàcils: obliguen a posicionar-se i a facilitar explicacions que, a vegades, poden ser incòmodes o complexes. Però són debats, en qualsevol cas, necessaris. La seva absència ha deixat com a quasi únic espai de discussió la gestió de la irregularitat migratòria i, en conseqüència, el control de fronteres. Per als Estats europeus, i en aquest context, ha estat fàcil aconseguir un consens a voler evitar les entrades irregulars i, per tant, protegir més i millor les fronteres de qualsevol intent de pas no desitjat.
