El Liceu ha acabat les representacions de la que, sense dubte, serà la millor proposta d’una temporada que ja anava molt ben encarrilada amb altres grans obres del repertori com Ariadne auf Naxos (Richard Strauss), War Requiem (Britten) o Els contes de Hoffmann (Offenbach). Per a molts assistents, Pelléas et Mélisande, de Claude Debussy, serà un record difícil d’esborrar per la qualitat de l’orquestra sota la batuta de Josep Pons, per l’excel·lència sense fissures de totes les veus, i per la bellesa i eficàcia de la posada en escena d’Àlex Ollé.

El teatre de La Rambla també se’n recordarà, però segurament ho farà en negatiu, perquè qualitat artística i resultat de taquilla no s’han correspost. Si veure butaques buides sempre fa mal al cor, en aquest cas veure’n tantes a les diferents representacions encara en feia més, la qual cosa planteja dues qüestions, una referida al públic i l’altra, al mateix teatre.

No és una novetat. S’ha dit sempre que el públic del Liceu és un públic molt conservador, que l’espanta no tan sols la contemporaneïtat. També fuig de la música de fa més de cent anys, la del tombant del segle XIX al XX (amb l’excepció de Puccini), i la posterior. És un públic que no vol sortir de la zona de confort, del que és arxiconegut, de la melodia decimonònica. Li agrada més reconèixer que conèixer.

Si això es va reflectir en les representacions de l’òpera de Debussy, la manca de curiositat va ser encara més notòria i punyent en el concert que va oferir l’orquestra amb el títol Els altres Pelléas (7 de març). La buidor de la sala era dolorosa. El dramaturg simbolista Maurice Maeterlinck, autor del drama poètic en què es basa l’òpera de Debussy, va inspirar i encara inspira molts compositors. El mestre Pons va tenir la bona pensada de fer conèixer altres obres coetànies compostes a partir de la de l’autor belga. Va construir un programa amb els Pelléas de Fauré, Sibelius i Schönberg. El concert va ser una autèntica meravella, per les obres, per la direcció del mestre i per l’entrega dels músics dalt de l’escenari.

Saber ‘vendre’

I això porta a reflexionar sobre la difusió que fa el teatre. En una crònica anterior escrivia que la de Debussy hauria de ser una d’aquelles òperes de visió i escolta obligada perquè és realment única dins la història del gènere i per la seva qualitat i bellesa musical i dramatúrgica. El teatre hauria de saber explicar això, que és una obra que ha de formar part del patrimoni operístic de tot bon aficionat, i el seu departament de màrqueting ha de saber ‘vendre-ho’. No pot refiar-se només de les conferències prèvies que fan entitats privades com Amics del Liceu i Cercle del Liceu per als seus associats, o d’uns podcasts que difícilment generen entusiasme. Ni tampoc pot plantejar un acte amb tres entesos i deixar-los sols, sense que ningú endrecés i portés el fil de la conversa com va passar el 23 de febrer al Foyer del teatre. Per sort Carlos Calderón, Jaume Radigales i Toni Colomer, com que són molt bons, se’n van sortir la mar de bé, però així no es fan les coses.

Pel que fa al concert, tampoc es va saber explicar per què era important. Era una ocasió única i difícilment repetible per poder conèixer quatre Pelléas ben diferents en pocs dies, ajudava a comprendre una època de canvis de tota mena i, naturalment, de canvis musicals que porten fins als nostres dies. Una altra gran ocasió perduda.

I encara hi ha una altra qüestió que ben segur afecta a omplir o no butaques i és la política de preus desorbitats que aplica el teatre. Si els preus de les òperes són molt elevats, en el cas del concert encara ho eren més, arribaven fins als 180 euros, cosa que, si mirem el que costen les entrades als concerts del Palau de la Música o de L’Auditori, els del Liceu resulten més que desproporcionats.

Ara vindran les representacions de les tres òperes signades per Mozart i Da Ponte i molt em temo que passarà el mateix. Sabem que les tres òperes, Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Cosí fan tutte, són extraordinàries individualment. S’ha explicat o s’explicarà bé perquè té sentit veure-les seguides, per què val la pena fer l’esforç de voler entendre la col·laboració única entre dos genis del teatre musical? I després arribarà Wozzeck, una òpera cabdal del segle XX, d’un compositor, Alban Berg, que era ben conegut a Barcelona abans de la guerra civil, ciutat en la qual es va estrenar el seu concert per a violí A la memòria d’un àngel. A veure si es tornaran a perdre passades!