Fa uns anys vaig escriure un article que començava així: “quan finalment vaig aconseguir una feina estable a la redacció de El Correo Catalán (l’any 1973) vaig descobrir que el paradís era una planta diàfana plena de fum de tabac i aromes de cubata de mitja tarda, zenitalment il·luminada amb tubs fluorescents i poblada per alguns mites del periodisme”.

Entre ells destacava un professional discret i sense pretensions que havia arribat al diari en ple franquisme, el 9 de juliol de 1964, i que només al cap de tres anys, sota la direcció del llegendari Andreu Rosselló Pàmies, havia estat nomenat cap de “local”, la secció estrella del Correu, que era el segon diari més llegit de Barcelona.

Llegit sobretot a l’Ajuntament de Barcelona, autèntica expressió del poder polític del moment, a qui el cap de local dedicava una columna diària signada amb les seves inicials: PPP. És a dir, Pere Pascual Piqué. En PPP compartia lideratge amb altres excel·lents caps de secció, tal vegada menys assetjats pels inquisidors del règim. Entre ells, Joan Anton Benach (Cultura), Josep Morera Falcó i Josep Playà (Esports) Miguel Ángel Bastenier (Internacional) o Josep Francesc Valls (Economia).

Pere Pascual era el líder tranquil que ho controlava tot darrere d’una mirada sorneguera i comprensiva, envellutada pel fum d’una pipa permanentment encesa, i només intervenia en els freqüents debats redaccionals quan ho considerava indispensable per mantenir la pau social entre el pupil·latge.

En el cas de signatures ja consolidades, ho feia quan calia pactar titulars i continguts o tocava defensar-los davant la “superioridad competente”, ja fos interna o externa. A la resta de casos, era per orientar, corregir, animar, disculpar i fins i tot exigir fortalesa als inquiets nouvinguts a aquell paradís tan especial, de vegades tòxic, del periodisme barceloní.

El pacte més productiu de tots va ser l’acord tàcit que, des de la seva posició liberal,   sostenia gairebé cada dia amb en Rafael Pradas, un professional aplicat i seriós que temps a venir acabaria sent regidor del primer ajuntament democràtic de Barcelona i que llavors es veia prudentment forçat a ocultar la seva condició de militant clandestí del PSUC. Una condició, per cert, universalment coneguda a tota la ciutat i rodalies.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Aquella tropa combativa

Perquè en Pere, cofundador del clandestí Grup Democràtic de Periodistes i obert sempre a acollir el relat d’activitats o les opinions de dirigents de les igualment clandestines Associacions de Veïns, del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona o dels sindicats de debò que creixien i s’enfortien a les grans empreses, també era un gran mediador.

La secció de “local” estava formada per gent combativa, que tot sovint trobava temes d’interès general que no sempre i no tothom desitjava veure publicats. Abans de passar els originals a impremta, en Pere demanava evidències, seguretat i certeses. Però un cop satisfetes aquestes condicions, que al seu cop havia de negociar amb el director Andreu Rosselló i els subdirectors Wifredo Espina i Antoni Roma, el procés era imparable.

Els companys de local (Santiago Vilanova, Antoni Ribas, Josep Martí Gómez, jo mateix, i més endavant, Lluís Sierra, Alfred Rexach, Teresa Berengueras, Màrius Carol, Josep Català o Daniel Arasa), teníem ànima d’investigadors, orgull professional i consciència d’estar vivint un moment històric decisiu, circumstàncies força proclius a l’esclat d’estats d’eufòria, però també de situacions de perill, desorientació i desànim.

Era llavors quan la presència del líder apareixia discretament en escena, constituït en referent i punt de suport de la seva gent, que érem nosaltres.

I així va ser com “El Correu català” va poder informar gairebé lliurement sobre els grans fraus alimentaris de l’època com el de l’oli de colze, les grans mobilitzacions sindicals clandestines, la intoxicació dels mistos Garibaldi que les criatures raspaven confiadament contra la paret les revetlles de Sant Joan o de Sant Pere, l’explosió del carrer del Capità Arenas, les execucions del Txiqui i d’en Salvador Puig Antich, l’incendi misteriós de la sala de festes “La Scala”, les Terceres Vies polítiques i els primers mítings dels líders emergents, abans i després de la mort del general Franco.

Fins que el gran PPP, acompanyat d’un extraordinari equip al que ja s’hi havien incorporat nous valors com Albert Garrido, Anna Galceran, Josep Sanz, Teresa Artigas o Lola Cabrera va poder posar un magnífic punt final a la seva carrera al Correu en un extraordinari clima d’optimisme social i polític. Va ser quan va liderar una cobertura realment modèlica de la primera Diada nacional de Catalunya a Sant Boi, el dia 11 de setembre de 1976.

La ressaca d’aquella Diada, el canvi de director (Lorenzo Gomis per Andreu Rosselló) i l’abandonament progressiu d’un diari cada cop més partidista en favor dels interessos polítics del seu principal propietari (Jordi Pujol) va fer que, com molts dels seus col·legues més joves, en Pere Pascual acabés buscant aixopluc professional sota altres capçaleres.

En el seu cas, la capçalera va ser la de El Mundo Diario, on també va fer bons amics com Antoni Torvà, però tampoc no hi va trobar la pau que buscava. El Mundo Diario, projecte fallit d’en Sebastià Auger va tancar l’any 1982, quan ell ja no hi era. El Correu encara va aguantar fins novembre de 1985, aclaparat de deutes i decisions errònies.

Una breu incursió en el món dels gabinets de premsa, en suport al democristià Anton Cañellas (on va fer amistat amb Jaume Duch, actual director general de Comunicació del Parlament Europeu) i una breu estada a l’agència Europa Press, també dins l’òrbita d’influència de l’Opus Dei, van ser les seves dues darreres experiències al món de la informació.

Fins que finalment arribat el moment del desencís va emergir definitivament l’altra seva gran i tants cops ajornada vocació.

 

Una segona vida abans de l’eternitat

La seva ordenació com a sacerdot va ser a València el 8 de novembre de 1982, en una cerimònia presidida pel Papa Joan Pau II, després d’haver-se doctorat en Teologia a la Universitat de Navarra, regida per l’Opus Dei.

A la subsegüent primera missa que va cantar, celebrada a la parròquia barcelonina de Nostra Senyora de Montalegre, hi van assistir una pila d’amics, creients i no creients, desitjosos de veure’l iniciar una altra vida si més no tan plena com l’anterior. En acabar la missa, i a manca d’una bona pipa, en Pere, sempre humà per damunt de tota altra consideració, va demanar un cigarret als seus amics de l’ànima.

I d’aquesta manera, amb esperit de servei, tolerància i comprensió i cap a tothom i cap a ell mateix, Pere va poder viure una segona vida d’apostolat a Catalunya i Andorra. Fins que el proppassat 17 d’abril ens va deixar una mica més sols i enyorats de tanta humanitat, lleialtat i honradesa perdudes.

Tres qualitats d’en Pere, que, tot i mantenir una fidelitat indestructible a les seves idees, no podia (ni volia) evitar que de tant en tant li pugés la mosca al nas i se li barregessin els dubtes amb el fum de la pipa.

Que la terra et sigui lleu, la pipa t’acompanyi i, finalment, descansis en pau, estimat Pere.