Jaume Perich fou un dels humoristes més incisius, influents i populars del nostre país en el període que va de principis dels 70 a la fi del segle XX. El 2020 es compleixen vint-i-cinc anys de la seva mort i els seus dibuixos, les seves breus sentències satíriques, els seus dards esmolats fiblen encara la consciència dels lectors, avui igual que en el moment en què van ser escrits, com es pot comprovar a l’exposició del Born CCM. De fet, a Perich, l’etiqueta d’humorista li queda força estreta. La penetrant mirada felina de Perich va retratar de manera lúcida i mordaç l’últim quart del segle XX i el pas dels anys ha aportat encara més profunditat i solidesa a la càrrega del seu pensament crític.

Manolo Vázquez Montalbán ja va deixar escrit al pròleg del llibre Setze fetges que Perich «irrita però no alegra (…) ha revolucionat el sentit de l’humorisme i l’ha orientat més al camp de la provocació que al camp del divertiment». Cal destacar que això passava en ple franquisme, quan la repressió i la censura aplicades de forma abassegadora durant dècades pretenien desactivar qualsevol mena de resistència al règim, per minúscula que fos. L’humor va aconseguir provocar les primeres escletxes en aquell franquisme inclement i monolític, perquè amb la seva capacitat de parlar de coses sense anomenar-les, d’incitar els lectors a anar molt més enllà de la lectura literal, llegint entre línies i carregant de significats cada insinuació, la rialla esdevé una vàlvula d’escapament, ferment de catarsi, llavor de contravenció. El dibuix d’humor, doncs, es converteix en una de les principals eines subversives d’aquells que viuen sota la bota de la submissió i la repressió. En aquest sentit, el Perich provocador busca, en cada vinyeta, el cos a cos amb l’aparell repressiu.

Jo sempre he defensat que Perich era un geni. Intel·ligència, compromís, talent i capacitat de treball, units i dedicats a un únic objectiu: fer riure i aconseguir revelar, mitjançant la rialla, els punts febles d’un sistema i una societat carregats de problemes i contradiccions. Només cal revisar la seva obra, d’allò més prolífica, per comprovar-ho. Perich ens fa riure, i també, amb cada dibuix, amb cada sentència, ens ajuda a descobrir una realitat oculta, sovint absurda. Perich és divertit, però també amarg, perquè la seva lucidesa incisiva ens enlluerna, i alhora deixa al descobert les febleses del nostre món i de nosaltres mateixos com a societat i com a persones. I això deixa al final mal sabor de boca, una rialla amarga.