Corren mals temps per presumir de perico. Però no és moment d’amagar-se, ans al contrari, en circumstàncies adverses és quan de forma més imperativa cal donar la cara.

Per deixar clar el meu punt de vista, em proposo tractar tres aspectes probablement un xic massa subjectius i un epíleg: el primer, per comentar mínimament (no tinc prou informació per aprofundir) el moment actual que –això sí que és clar– és molt delicat; el segon, sobre les arrels –infantils– de la meva adhesió a l’Espanyol; i el tercer, per reivindicar la utilitat, o potser caldria dir el que, com a mirall d’altres àmbits diferents del futbol, aporta l’Espanyol a favor de Catalunya. I, per acabar, l’esmentat epíleg.

 

Primer

Crec que no vaig errat si dic que cada vegada que l’Espanyol ha baixat a segona divisió ha aconseguit tornar a primera immediatament, l’any següent. També serà així aquesta vegada? De moment no pinta bé del tot, això dels canvis precipitats d’entrenador quan la cosa no rutlla gaire bé no sempre és la millor i miraculosa solució. Ans al contrari, sembla que quan qualsevol equip fa canvis successius d’entrenador en una temporada, sol acabar malament.

No hi ha res perdut, però no hi ha gaires motius per estar un xic tranquils. Amb sinceritat, haig de dir que la meva confiança en la propietat i la direcció del club (inclosa la direcció esportiva) és perfectament descriptible. I no em refereixo només als actuals responsables, també a una llarga successió de responsables anteriors amb massa poques excepcions. Passa el mateix en altres equips, però potser no tan reiteradament.

El cas és que si no s’aconsegueix pujar, la situació es presenta molt incerta. No necessàriament ha d’esdevenir una gran desfeta, però em semblaria imprudent creure que no passarà res, sembla clar que els factors de risc serien considerables. No voldria cridar el mal temps, però haig de confessar que no estic tranquil, que la tempesta pot ser molt destructiva.

Una mena d’esgarrifosa mànega o tornado (sembla que el nom és variable segons si cau al mar o a terra ferma), en qualsevol denominació del fenomen meteorològic més violent.

Si es puja aquesta temporada, potser hi haurà possibilitats que, en algun moment, hi hagi responsables més competents i sense deixar de patir una miqueta crònicament (això sembla que és difícilment reversible), potser les coses vagin una miqueta millor.

 

Segon

De petit, a la meva Girona natal, molts diumenges anava dues vegades a les antigues instal·lacions esportives de Vista Alegre. Els matins a veure els partits del Girona d’hoquei sobre patins i a les tardes amb el meu pare a veure el Girona, però de futbol, un Girona dels que en diuen «ascensor» llavors, sovint, pujant i baixant entre la tercera i la segona divisió. Darrerament, també «ascensor», però entre segona i primera, clarament un pas endavant i a més, enguany projectat, de moment, en una altra dimensió. A veure si dura. En la meva infància el que més m’agradava del Girona era un porter que no recordo com es deia (Pujolràs?) però que tothom anomenava en «Pescallunes».

Però l’hoquei m’agradava molt, potser fins i tot encara més. Jo vivia al carrer Ciutadans, el carrer que va des de la plaça del Vi, on hi ha l’Ajuntament, fins a la plaça de l’Oli. Un balcó de casa meva estava (amb un petit desnivell d’alçada) a uns dos metres d’un balcó de l’edifici del costat, un balcó del pis on vivia l’August Serra, repetidament campió del món i capità de la selecció espanyola d’hoquei (en podríem dir catalana perquè l’hoquei a Espanya en aquells anys només es jugava a Catalunya), una selecció que alternava els títols mundials amb la de Portugal, amb alguna esporàdica intromissió de l’Argentina i Itàlia.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

De balcó a balcó, en Serra un dia em va preguntar: «no t’agradaria venir a patinar i a jugar a hoquei?». Jo vaig dir que sí i vaig haver de pregar molt per tal que els meus pares em compressin uns patins. Patinar ho feia força bé, però jugar a hoquei no tant. Bé, cal dir la veritat: en això de l’hoquei era molt dolent, no va durar gaire la meva trajectòria esportiva. En tot cas, però, hi vaig agafar afició, a l’hoquei. El Reus Esportiu i l’Espanyol n’eren llavors els dos millors equips. Pocs anys després va prosperar molt ràpidament als voltants de Vic, especialment a Sant Hipòlit de Voltregà i posteriorment també a Igualada i a Salt.

De l’Espanyol en recordo especialment Puigbò un jugador excepcional, un dels millors del món en el seu moment i també els seus dos mítics davanters, l’aparentment fràgil Trias, habilíssim dominant la bola i arrossegant els contraris a una cantonada de la pista i passant la bola enrere a l’altre costat on el fornit Tito Mas venia embalat i la convertia en una mena d’obús molt difícil de parar per part del porter que mig s’espantava quan la veia venir. Llavors el Barça encara no tenia equip d’hoquei i el va crear i fer créixer fitxant a base de diners els millors jugadors de Reus (Orpinell, sobretot) i més endavant d’altres de la zona de Sant Hipòlit.

De fet –a parer meu– el Barça sempre ha potenciat les seves seccions no pas a partir de l’esport de base sinó perjudicant grans nuclis de diversos esports de tot Catalunya fitxant els seus millors jugadors (notòriament el bàsquet a la Penya i a tot el Maresme, l’hoquei a Reus, l’handbol a Granollers, com a exemples clars). Sortosament, tots han resistit com han pogut i mantenen un rol com a mínim digne en els esports esmentats. No voldria semblar massa antibarcelonista (una miqueta no em sap gens de greu) però segurament és més o menys inherent en un perico genuí.

En tot cas, crec que aquell mític i formidable equip d’hoquei de l’Espanyol deu ser la principal raó de la meva adhesió, ja per sempre més, a l’Espanyol.

El cas és que em vaig autoproclamar ‘perico’. Com que ara tinc 81 anys resulta que ja en fa 72 que ho soc, sense ni un sol moment de desviació ni cap dubte.

Segurament també hi té a veure alguna cosa com una onada de futbolistes, tots ells gairebé coetanis i procedents d’Anglès que, passant pel Girona, van anar a parar a equips de primera divisió. Jaume Ribera, que va fitxar pel Barça però una greu lesió el va apartar del futbol molt d’hora, quan jugava amb èxit amb l’equip Espanya Industrial que era llavors el segon equip del Barça; el seu germà Josep Ribera, un futbolista exquisit, però malauradament fràgil, poc corpulent, que va jugar amb l’Espanyol: recordo que l’endemà d’un partit amistós Espanyol-Reims un diari esportiu titulava «fuimos a ver jugar a Kopa (llavors figura del Reims i de la selecció francesa i que va acabar al Madrid) y vimos jugar a Ribera»; l’admiració per aquest jugador va consolidar la meva adhesió a l’Espanyol. També Coll, un extrem esquerre que va jugar amb el Barça i el València, i Gasca un fi interior que va anar a parar a l’Atlético de Madrid. Curiosament, tots eren d’Anglès i de la mateixa fornada.

I em venen al cap tants mites que no els puc enumerar exhaustivament, però sí alguns de prominents: Argilés, Parra, Marcet, Mauri… la davantera Amas, Rodilla, Re, Marcial i José Maria (aquest darrer feia tres gols de cada quatre faltes amb barrera que xutava, una eficàcia en aquesta funció gairebé comparable amb la de Messi). I recordo també en Vicente, el porter que crec o vull creure que s’assemblava a en «Pescallunes» i que va fitxar el Madrid.

 

Seguidors ‘pericos’ del RCD Espanyol a l’Stage Front Stadium, en partit de Lliga el passat mes de desembre. Foto de David Ramírez. DAX ZUMA Press

Seguidors ‘pericos’ del RCD Espanyol a l’Stage Front Stadium, en partit de Lliga el passat mes de desembre. Foto de David Ramírez. DAX ZUMA Press

 

I tercer

Aquest tercer i darrer apartat podria ser una continuació del segon atès que consolida les meves arrels d’adhesió precoç, en plena infància, a l’Espanyol. Però introdueix una altra qüestió.

En Kubala va fitxar pel Barça el 1950 i va debutar el 1951. El 1951 jo tenia 9 anys i la febre Kubala va ser espectacular. Tots els companys de classe, als Maristes de Girona, eren del Barça i idolatraven Kubala encara que no l’haguessin vist mai jugar a futbol. Excepte un que era del Bilbao no sé exactament per quin incentiu. Suposo que a partir del que ja he explicat sobre l’hoquei, en el meu espanyolisme des de gairebé un infant hi va jugar un punt de tendència a remar a contracorrent. Segurament m’agradava ser «diferent». No crec que aquest impuls sigui o hagi de ser cap motiu d’orgull. Però tampoc crec que comporti cap necessitat de considerar-ho una vergonya. Poc o molt, a tots ens agrada sentir-nos «diferents», no?

El cas és que em vaig autoproclamar perico. Com que ara tinc 81 anys resulta que ja en fa 72 que ho soc, sense ni un sol moment de desviació ni cap dubte. En aquell moment Kubala potser era –en part– un estirabot per fer-me notar, però amb el temps i tenint en compte el meu pas per l’activitat política, crec que té un cert sentit ser «diferent»: crec amb total convenciment que un país on tothom fos del mateix club (i sovint sembla que ho desitgen molts culers!) no seria pas un país normal, tan poc normal com, simètricament, un país on tothom fos del mateix color polític tampoc no ho seria gens de normal, ni saludable. En realitat seria la negació absoluta de la democràcia, que òbviament es fonamenta en bona part en la necessària i inevitable pluralitat.

Resumint: em sembla clar que Catalunya necessita pluralitat en tots els camps que la requereixen. L’Espanyol i ara també el Girona (a veure si la seva trajectòria actual dura i es consolida) i tots els altres clubs catalans, són necessaris per a la pluralitat esportiva, per evitar el fanatisme gregari d’un únic referent. Cosa que sovint també passa en la política.

Trobo molt lamentable que el canal Esport3 no cregui en aquesta pluralitat. Donen petits espais a l’Espanyol i al Girona, em fa la impressió que per compromís ineludible –només faltaria!– però gairebé tot el dia estan parlant del Barça en diversos programes i tertúlies en les quals participen uns anomenats «analistes» que segurament pensen que hi entenen molt perquè parlen exactament igual que si fossin catedràtics de futbol i canvien d’opinió amb certa facilitat segons els resultats.

Tots ells semblen creure que hi ha una única manera de jugar bé al futbol. En diuen «l’ADN Barça». No sembla que puguin entendre que hi ha moltes i canviants maneres de jugar bé al futbol. Darrerament, tan aviat idolatren Xavi com el posen en qüestió quan la cosa no acaba de rutllar. Per cert, Xavi em cau bé, sembla sensat, entusiasta i treballador, però a vegades tinc la sensació que el que sap fer més bé són les rodes de premsa.

 

Epíleg

No tinc registrat amb precisió en quin moment el president Daniel Sánchez Llibre em va convidar a formar part com a patró de la Fundació de l’Espanyol que tenia com a tasca principal vetllar pel bon funcionament del futbol de base. Vaig acceptar la invitació i em vaig incorporar a la Fundació. El patronat era de composició molt heterogènia. Si no recordo malament, en aquell moment els nens d’un directiu de l’Espanyol (de cognom Martorell si no m’equivoco) que patrocinava pel seu compte el futbol infantil va cedir els seus pupils a l’Espanyol i es van incorporar al futbol de base del club. Crec que l’aportació va suposar que els nens i joves de diferents edats que tenia el club fossin uns 800.

Crec que va ser uns tres anys després quan vaig dimitir amb una carta al president en la qual donava un únic motiu per a aquesta decisió. El motiu al·legat era el meu desacord amb el fet que repetidament el club contractés entrenadors que no creien en el futbol de base tenint, com tenia el club, una bona pedrera, i li recordava l’antecedent de l’entrenador Flores que sí que hi creia i, entre altres notables resultats, va donar pas a Raúl Tamudo.

En realitat hi havia un segon motiu, que vaig fer arribar oralment només a qui estava segur que ho entendria, però no el vaig fer constar a la carta de dimissió. El cas era que hi havia un dels patrons que m’incomodava, i no només a mi sinó també a altres patrons. No tinc cap intenció d’identificar-lo públicament. L’episodi més molest fou quan aquest patró va criticar la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de posar el nom de Lluís Companys a l’Estadi Olímpic, i ho va fer amb mots grollerament anticatalanistes i opinions, a parer meu, molt impròpies sobre el president màrtir. Un altre patró i jo vam reaccionar, però els màxims responsables de la Fundació i del Club no van actuar com jo creia que ho haurien d’haver fet. Però això no va fer canviar la meva condició de perico. Una cosa és un club de futbol i una altra cosa són els seus directius que, a més, tard o d’hora van canviant. A vegades cap a millor.

 

Epíleg de l’epíleg.

Tant de bo que les coses li vagin bé o almenys mig bé a l’Espanyol. Si no és així tinc por que el club entri en una crisi de resultats imprevisibles. I em sabria molt de greu.