Alhora que René Jacobs (1946) dirigia Orfeo ed Euridice de Gluck al Liceu, Philippe Jaroussky prenia la batuta a Montpellier, a l’Opéra Comédie, per dirigir un altre Orfeo, el poc conegut d’Antonio Sartorio. La del belga i el francès podrien ser unes vides artístiques paral·leles. Jacobs havia començat la seva llarga carrera artística com contratenor arribant a ser un dels més grans de la seva època amb un repertori en què brillava en el paper d’Orfeo. El 1977 començava una carrera de director, que avui encara continua, creant el grup Concerto Vocale al qual s’afegia un conjunt orquestral.
Jaroussky (1978) ha estat molt possiblement el millor contratenor dels darrers vint anys. Creador del conjunt instrumental Ensemble Artaserse, el 2021 s’estrenava en la direcció amb ll primo omicidio d’Alessandro Scarlatti, i ara ha fet un gran pas endavant des del fossat amb la resurrecció d’Orfeo de Sartorio, una obra de la qual ja ens havia ofert un tast al Palau de la Música, el juny del 2021, amb distància social i mascareta, quan el contratenor va presentar un recull d’àries de diferents compositors protagonitzades pel mite fundador de l’òpera amb el títol de Storia d’Orfeo.
Aquest Orfeo és força sorprenent perquè no hi ha la idealització de l’amor ni el drama de la mort que es troba en les diferents versions del mite que arriben fins als nostres dies, des de Monteverdi fins a Philip Glass. El que més s’hi acosta és l’Orphée aux enfers de Jacques Offenbach, perquè aquesta òpera tira a la comèdia, a la paròdia. Això no vol dir que no hi trobem les típiques característiques de l’òpera barroca com són el patetisme, el furor o les tristes lamentacions.
Sartorio (1630-1689) va ser un compositor venecià d’una generació posterior a la de Francesco Cavalli a qui substituïa a la basílica de Sant Marc. Va compondre una quinzena d’òperes de les que només se’n coneix la meitat, entre les quals hi ha un Giulio Cesare que va servir de model a Händel. Orfeo, amb llibret d’Aurelio Aureli, es va estrenar a Venècia pels carnavals del 1672. En els seixanta-cinc anys des de la presentació a Màntua de l’Orfeo de Monteverdi, l’òpera havia evolucionat en molts aspectes i no només musicals. Precisament els venecians van ser els inventors del teatre comercial traient-lo dels exclusius salons de les corts. El nou públic reclamava històries més properes i es volia divertir.
Així, en aquesta òpera hi ha una crisi conjugal motivada per la gelosia infundada d’Orfeo en un ambient familiar en què apareixen els seus germans, Esculapio, i Aristeo. El primer és metge i filòsof força cínic que de bon començament ja veu que el casament d’Orfeo i Euridice no pot acabar bé. L’altre està bojament enamorat de la cunyada que no el correspon i ha abandonat a la que era la seva estimada Autonoe la qual es disfressa de gitana per recuperar el seu amor.
PUBLICITAT
Euridice és una dona amb força empenta. Un cop morta per primera vegada s’apareix a Orfeo en un somni per recriminar-li que estigui dormint en comptes d’anar a rescatar-la. A l’òpera hi apareixen altres personatges que tenen poc o res a veure amb els del mite. Hi ha Erinda que és la nodrissa d’Aristeo, una figura en la mateixa línia de les dides nimfòmanes i alcavotes com l’Arnalta de L’Incoronazione dei Poppea (Monteverdi) i el pastor Orillo que aspira a ser el gigoló de la dida. I també hi ha personatges encara més sorprenents com el centaure Chirone i els seus alumnes Ercole i Achille els quals són d’una altra època i d’una altra llegenda. També són molt enamoradissos.
L’òpera té un final feliç, però no és pas el d’Orfeo i Euridice. Segons la llegenda, ell baixa als inferns, però no pot resistir no mirar-la sabent que si ho fa ella morirà per segona vegada i això és el que passa. Tanmateix, l’obra continua per acabar amb el lieto fine de la reconciliació d’Aristeo i Autonoe.
Segons explica Jaroussky, l’estil de Sartorio anuncia a Alessandro Scarlatti. De fet, estaria en el punt de transició entre l’òpera veneciana de Cavalli i una forma nova que acabaria sent l’opera seria farcida d’àries que és el que reclamava el públic a qui els recitatius ja no els atreien.
Alicia Amo (Euridice) i Arianna Venditelli (Orfeo), a ‘Orfeo’ de Sartorio dirigida per Philippe Jaroussky. Fotografia de Marc Ginot.
Per aquest redescobriment d’Orfeo Jaroussky ha comptat amb la col·laboració escènica de Benjamin Lazar, un director teatral amb qui fa quinze anys i sota el mestratge de William Christie havien fet la meravella d’Il sant’Alessio, de Stefano Landi, que protagonitzava el contratenor. Aquí Lazar, segurament obligat per les necessitats d’adaptació de l’escenografia (Adeline Caron) als teatres que han d’acollir aquesta producció, ha fet una escena molt senzilla, austera i sense concessions a la comicitat de l’obra i intemporal. Tres plafons de làmines mòbils situats en semicercle i al mig, una gran tarima rodona que a vegades gira. Diu Lazar que s’ha inspirat en els teatres anatòmics de l’època per poder disseccionar els sentiments.
Tot el treball està en els personatges, en una acurada direcció d’actors i en un moviment escènic molt ben estudiat. El vestuari (Alain Blanchot) que remet al passat és en començar exageradament ric per celebrar el casament d’Orfeo i Euridice, però a mesura que avança l’òpera els personatges van perdent capes dels vestits. Hi ha les excepcions d’Ercole i Achille que van sempre empolsinats com si fossin estàtues, i el pastor Orillo que va de punk.
No és fàcil cantar aquesta òpera per la seva durada de gairebé quatre hores i per l’abundor d’àries que tenen tots els personatges. Per a aquesta resurrecció Jaroussky ha buscat veus joves especialistes en el barroc i ha format un repartiment molt compacte encapçalat per les sopranos Arianna Vendittelli i Alicia Amo en els papers d’Orfeo i Euridice. La primera amb un bon control de les notes més greus, i la segona amb el de les agudes interpretant el paper amb molt sentiment.
El tenor Zachary Wilder tenia en el paper d’Erinda una part teatralment molt agraïda per la comicitat del personatge, però el que realment va entusiasmar el públic va ser el seu cant. El contratenor Kangmin Justin Kim va ser un Aristeo d’una gran bellesa i potència vocal. Amb una carrera encara breu, la soprano Maya Kherani, va demostrar en el paper d’Autonoe que té un gran futur. No desmereixia l’alta qualitat general la resta del repartiment format pel tenor David Webb (Ercole), el baix-baríton Yannis François (Chirone i Bacco), el contratenor Paul Figuier (Achille), el baríton Renato Dolcini (Esculapio i Pluto), i la mezzosoprano Gaia Petrone (Orillo).
Jaroussky dirigia amb una entrega total l’Ensemble Artaserse, una formació en aquesta ocasió de quinze músics que ha fet ben seva i en la que hi ha el guitarrista i tiorbista Pablo Zapico i el violinista José Manuel Navarro. Cal esperar i desitjar que la nova carrera de Jaroussky dirigint sigui tan fructífera com ha estat i encara és la de René Jacobs.
