Tot i que sigui proverbial el limitat respecte d’Israel a Nacions Unides i a la legalitat internacional, l’any 2024 ha començat amb el seu Govern, presidit per Benjamin Netanyahu, molt pendent dels tribunals internacionals. La Cort Internacional de Justícia amb seu a la Haia ha celebrat ja dues llargues vistes públiques sobre Palestina al seu Palau de la Pau de la ciutat neerlandesa coincidint ambdues amb el ple de la guerra de Gaza. La primera, els dies 11 i 12 de gener, va tractar sobre la demanda de mesures cautelars per tal d’evitar que es produeixi un genocidi a la Franja i va ser presentada per Sud-àfrica. La segona, durant sis dies entre el 19 i el 26 de febrer, ha estat per determinar les conseqüències legals de cinquanta-set anys d’ocupació dels territoris palestins —no tan sols Gaza, sinó també Cisjordània i Jerusalem Est— a demanda de l’Assemblea General de Nacions Unides.

Totes dues són merament consultives, sense cap efecte executiu, i les resolucions que resolguin el fons dels litigis que es plantegen tardaran. El cas de genocidi requerirà un procediment específic que encara trigarà temps, anys potser, després d’haver-se resolt la demanda de mesures cautelars que, sembla, escassament ateses per Israel. El tribunal tardarà mig any a emetre el seu dictamen sobre l’ocupació, de forma que pot incidir directament en el conflicte de Gaza, atès el valor polític i reputacional d’aquesta mena d’accions judicials.

Coincidint amb les notícies i les imatges terribles de la guerra, les vistes d’ambdós casos subratllen l’aïllament internacional en el qual es troben Israel i el seu íntim aliat i protector que és els Estats Units. També contribueixen a dibuixar el marc d’una sortida negociada de la guerra amb la fórmula dels dos Estats establerta a partir dels Acords d’Oslo. I, sobretot, reforcen la necessitat immediata d’un alto el foc i d’una treva permanent, posició defensada per part de la gran majoria dels estats que hi compareixen.

 

Consens aclaparador

Han pledejat davant la Cort cinquanta-tres estats i tres organitzacions internacionals (Lliga Àrab, Unió Africana i Organització dels Estats Islàmics), en bona part el ple de l’anomenat sud global, tot sencer, al costat de Palestina, amb la flor i nata dels grans advocats internacionals representant uns i altres. No hi ha volgut comparèixer Israel, que sí que ho va fer en el contenciós amb Sud-àfrica sobre el genocidi de Gaza. És aclaparador el consens sobre la necessitat de reconèixer l’Estat palestí, fins i tot per part del Regne Unit i els Estats Units, que són els que fan més costat a Israel i volen evitar una resolució rigorosa del tribunal que signifiqui un èxit polític per als palestins.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Sud-àfrica està jugant un paper protagonista important en ambdós casos, que el situen com a líder en la denúncia de la doble mesura utilitzada pels Estats Units i els països occidentals a l’hora de tractar les vulneracions del dret internacional. En el primer cas, és el país demandant d’un arbitratge en el seu plet amb Israel sobre la Convenció per a la Prevenció i la Sanció contra el Genocidi, que Pretòria considera vulnerada per l’acció de l’exèrcit israelià a Gaza. En el segon cas, com a membre de l’Assemblea General de Nacions Unides, Sud-àfrica ha aportat la seva experiència del que va significar l’apartheid amb el règim de la minoria blanca per tal d’acusar Israel d’haver construït un sistema de segregació i de discriminació legals que s’assimila i fins i tot supera el mantingut pels supremacistes sud-africans blancs fins al 1991.

La Cort Internacional de Justícia s’ha reunit ja dues vegades aquest 2024 per tractar el conflicte entre Israel i Palestina, amb el rerefons de la guerra de Gaza.

Ningú no ha expressat amb tanta claredat i força el creixent consens al voltant de la proposta palestina com Philippe Sands, un dels quatre lletrats que conformen l’equip de l’Autoritat Palestina i potser l’advocat especialitzat en dret internacional més popular arreu, gràcies a la seva activitat com a escriptor. És una nova i incòmoda ironia per al govern israelià que els seus dos llibres més llegits a tot el món, Calle Este-Oeste i Ruta de escape, versin sobre els criminals nazis que van liquidar als camps d’extermini els jueus d’Ucraïna i Polònia, el cor geogràfic mateix on es va produir l’Holocaust, i sobre les complicitats que van trobar els jerarques nazis per escapar a l’acció de la justícia.

 

«Res de res. Punt.»

Si hi ha algú que ha explicat al gran públic els conceptes de genocidi, de crims contra la humanitat i de crims de guerra, a partir sobretot de l’extermini dels jueus europeus sota el nazisme és aquest prestigiat narrador anglofrancès, que ara anuncia el seu proper llibre sobre el salt endavant del dret penal internacional que va significar el cas Pinochet.

Han quedat com un dels grans moments de la vista judicial de la Haia aquestes paraules seves d’apel·lació a un boicot generalitzat contra Israel, coincidint amb la invasió de Gaza: «L’ocupació és il·legal i s’ha d’acabar de forma “immediata, incondicional i total”. El dret d’autodeterminació exigeix que els estats membres de l’ONU portin l’ocupació d’Israel a un immediat final. Cap ajuda. Cap assistència. Cap complicitat. Cap contribució a accions de força. Res de diners, res d’armes, res de comerç, res de res. Tots els membres de l’ONU estan obligats per llei a posar fi a la presència d’Israel al territori de Palestina. Punt».

Les sessions de la Haia han demostrat el creixent consens internacional sobre la fórmula dels dos Estats sobirans, un israelià i un altre palestí, mútuament reconeguts.

El dret a l’autodeterminació, tal com l’explica Sands, compren el dret a la integritat territorial, a la no manipulació demogràfica, a l’exercici de la plena sobirania sobre els recursos naturals i a escollir el propi model econòmic, social i cultural de desenvolupament, i és, abans que res, un instrument per a la descolonització, i no es pot confondre amb fórmules que busquen resoldre qüestions internes o secessionismes dels estats constituïts on ja s’ha exercit internament. Tots aquests elements de la lliure determinació del poble palestí han estat vulnerats per Israel amb la prolongada ocupació, la colonització i l’annexió de territoris, amb l’assentament de 700.000 colons il·legals i la construcció del mur de separació, segons l’al·legat de Sands.

Cal notar que al seu darrer llibre, La última colonia, sobre el cas dels habitants desposseïts de l’arxipèlag de Txagos, que Sands va defensar i guanyar a la Haia, queden en molt mal lloc tant el Regne Unit com els Estats Units, les mateixes potències que ara han torpedinat el cas palestí i que són a l’origen del conflicte i de la seva persistència. A l’hora de donar la independència a l’illa de Maurici, Londres va segregar il·legalment l’arxipèlag per tal de cedir l’illa de Diego García als Estats Units, on va instal·lar la base aeronaval més gran de l’Índic destinada a cobrir les intervencions militars a tot el Gran Orient Mitjà i a ser utilitzada fins i tot com a lloc de detenció i interrogatori a la guerra global contra el terrorisme.

 

Colonialisme de Londres i Washington

La deportació forçosa de la minsa població de Txagos l’any 1973 —1.500 habitants de Diego García i potser un miler més de la resta de l’arxipèlag—  per convertir les illes en espai d’ús exclusiu militar és blasmada per l’escriptor i advocat amb molt bons arguments jurídics i assimilada a un crim contra la humanitat. Hi ha força paral·lelismes entre el cas de les illes de l’Índic i el de Palestina, fins i tot en els arguments jurídics en defensa dels interessos derivats del colonialisme de Londres i Washington. El més destacat és precisament la defensa del dret a la lliure determinació vulnerat en ambdós casos. No és difícil preveure que Philippe Sands, com ha anat fent amb els casos que ha portat com a advocat, algun dia ens aportarà una potent narració sobre el cas palestí a partir de la seva actual experiència.