L’abril de 1973 jo era un nano de poc més de deu anys. Els meus pares havien anat a veure uns amics a Llafranc. Ho recordo com si fos ara. Érem en una terrassa. Un dia assolellat, un mar en calma, un dia gloriosament perfecte de primavera. El meu pare, amb el diari obert al davant, exclama: «Té! S’ha mort el Picasso.» És curiós que ho recordi tan bé. Això vol dir que em va impressionar, o que intuïtivament vaig tenir consciència de la importància del fet històric que comportava aquella mort. I això que el vell Picasso, un vell de més de noranta anys, es podia dir que a efectes de la història de l’art portava ja una pila d’anys mort. Per a alguns, havia mort amb el Guernica. Per a uns altres, havia mort amb el final del cubisme i, per tant, ni més ni menys que amb l’esclat de la guerra de 1914.
També és cert que la retirada de Picasso de París després de la guerra i la seva instal·lació a la Costa Blava –els anys amb Françoise Gilot– no compten entre els millors de la seva obra. I també que el darreríssim Picasso havia deixat el món entre bocabadat, perplex, admirat i compungit amb dues exposicions al Palau dels Papes a Avinyó amb tot de mosqueters pintats amb una barreja de fúria i deixadesa, i amb uns quadres que evidenciaven les misèries de les obsessions sexuals d’un ancià impotent. A la primera, que recollia la producció dels anys 1969-1970, el desplegament d’aquells quadres ferotges, sovint penjats els uns damunt dels altres en una representació aclaparadora de poder i desesperació, anava acompanyada de quaranta-cinc gravats d’una minuciositat enlluernadora. El pols del geni, que podia quedar en entredit amb els quadres, es revelava del tot ferm en els gravats.
A l’exposició ja pòstuma de l’estiu de 1973, al mateix lloc d’Avinyó, i amb la producció de 1970-1972 –atès que Picasso havia pràcticament deixat de pintar a la tardor de 1972–, la pintura sola, sense les filigranes dels gravats, posava en evidència unes exaltacions i unes obsessions que semblaven esclafar-se contra els confins mateixos de tota una tradició, de tota una vida, de tota una idea molt interioritzada, però visible, de la història de la pintura occidental. No és que els grans mestres –Rembrandt i Velázquez, pel que fa al cas– hi apareguessin caricaturitzats, deformats o blasmats. Hi apareixien devorats, incorporats, convertits en una forma desesperada de fúria pictòrica. Ara veiem les fotografies d’aquelles exposicions i és fàcil de comprendre que en aquell moment molts crítics pensessin que Picasso moria exhaust i acabat com a pintor.
Però menteixo. Ara veiem no només les imatges d’aquelles exposicions, sinó els quadres exposats allà, i se’ns posen uns ulls com dues taronges. Entenem l’estranyesa, però hem après a veure els quadres. El que va venir després –la consagració internacional de Francis Bacon, per exemple, es produeix a París a la tardor de 1971– és indubtable que hi ha ajudat. Però també el vell Picasso té molt a veure amb aquesta persistència de la pintura.
