La «Celebració Picasso 1973- 2023», impulsada per una comissió binacional francoespanyola i amb la participació d’entitats públiques i privades i de persones especialment vinculades amb l’entorn personal i familiar de l’artista o amb la seva obra, commemora el 50è aniversari de la mort de Pablo Picasso amb un programa extens d’esdeveniments d’abast internacional, que inclou desenes d’exposicions a Europa i Amèrica del Nord i dos congressos internacionals a Espanya i França.
L’objectiu principal de l’efemèride consisteix a destacar la influència de l’homenatjat en l’art i el pensament dels segles XX i XXI i destacar el valor de la figura de Picasso com a artista essencialment europeu i al mateix temps capaç de crear obres, com Guernica, que s’han convertit en icones universals. Per això, entre els temes que s’aborden en els esdeveniments programats s’hi troba la relació de Picasso amb la tradició artística europea i amb altres protagonistes del món de l’art d’avantguarda del segle XX, com Joan Miró, Julio González i el marxant Daniel-Henry Kahnweiler; i l’aposta de Picasso per una evolució constant del seu llenguatge, tant pel que fa a l’experimentació plàstica com a les incursions en altres àmbits de producció com l’escriptura, el teatre i la dansa. Totes aquestes qüestions entren en joc a l’hora d’analitzar la relació de Picasso amb les avantguardes artístiques del segle XX.
Les idees i els valors en què es va sostenir aquest món de l’art d’avantguarda queden reflectits en els textos que els artistes, els crítics i altres intel·lectuals pertanyents a aquest àmbit van publicar en forma de manifestos impetuosos o reflexions teòriques. És sabut que Picasso no va ser un «teòric de l’art» –com ho van ser altres artistes pertanyents al cubisme (com Gleizes i Metzinger) o a altres «ismes» de les avantguardes– i que solia defugir les preguntes sobre la seva obra plàstica. Tanmateix, sí que va reflexionar sobre l’art en algunes entrevistes que van ser publicades i que –encara que no poden ser llegides com a transcripcions textuals de les seves paraules– complementen l’anàlisi de la seva obra plàstica posant de manifest la pertinença de Picasso al sistema de valors defensats per les avantguardes del segle XX.
