Picasso i les avantguardes

La «Celebració Picasso 1973- 2023», impulsada per una comissió binacional francoespanyola i amb la participació d’entitats públiques i privades i de persones especialment vinculades amb l’entorn personal i familiar de l’artista o amb la seva obra, commemora el 50è aniversari de la mort de Pablo Picasso amb un programa extens d’esdeveniments d’abast internacional, que inclou desenes d’exposicions a Europa i Amèrica del Nord i dos congressos internacionals a Espanya i França.

L’objectiu principal de l’efemèride consisteix a destacar la influència de l’homenatjat en l’art i el pensament dels segles XX i XXI i destacar el valor de la figura de Picasso com a artista essencialment europeu i al mateix temps capaç de crear obres, com Guernica, que s’han convertit en icones universals. Per això, entre els temes que s’aborden en els esdeveniments programats s’hi troba la relació de Picasso amb la tradició artística europea i amb altres protagonistes del món de l’art d’avantguarda del segle XX, com Joan Miró, Julio González i el marxant Daniel-Henry Kahnweiler; i l’aposta de Picasso per una evolució constant del seu llenguatge, tant pel que fa a l’experimentació plàstica com a les incursions en altres àmbits de producció com l’escriptura, el teatre i la dansa. Totes aquestes qüestions entren en joc a l’hora d’analitzar la relació de Picasso amb les avantguardes artístiques del segle XX.

Les idees i els valors en què es va sostenir aquest món de l’art d’avantguarda queden reflectits en els textos que els artistes, els crítics i altres intel·lectuals pertanyents a aquest àmbit van publicar en forma de manifestos impetuosos o reflexions teòriques. És sabut que Picasso no va ser un «teòric de l’art» –com ho van ser altres artistes pertanyents al cubisme (com Gleizes i Metzinger) o a altres «ismes» de les avantguardes– i que solia defugir les preguntes sobre la seva obra plàstica. Tanmateix, sí que va reflexionar sobre l’art en algunes entrevistes que van ser publicades i que –encara que no poden ser llegides com a transcripcions textuals de les seves paraules– complementen l’anàlisi de la seva obra plàstica posant de manifest la pertinença de Picasso al sistema de valors defensats per les avantguardes del segle XX.

Autonomia de l’art

El procés d’autonomia de l’art va donar els primers fruits al Renaixement, quan es va crear un espai de formació i producció propi de l’art i diferenciat del de l’artesania: l’Acadèmia. No obstant això, aquesta institució no es va desprendre de l’estratègia que els pintors i escultors havien emprat des de l’antiguitat per aconseguir més reconeixement social, i que consistia a vincular la seva activitat amb altres activitats o àmbits de coneixement –com les matemàtiques o la literatura– que gaudissin de prestigi. A conseqüència d’això, les obres pictòriques i escultòriques van continuar estant subjectes a criteris de valoració extraartístics, com ara la «correcció» o la capacitat de «narrar» una història exemplar.

Va apostar per una evolució constant del seu llenguatge, tant pel que fa a l’experimentació plàstica com a les incursions en altres àmbits.

Si bé és cert que posteriorment la «correcció» va anar perdent valor a l’Acadèmia com a criteri per a l’apreciació de l’art i es van anar imposant unes regles menys quantificables i més pròpiament artístiques. En l’època d’aparició de l’impressionisme la institució continuava vinculant el valor d’una obra d’art visual a la capacitat d’aquesta obra de «narrar» una història exemplar, com queda patent en la jerarquia dels gèneres pictòrics: la «pintura d’història» –com es definia des del Renaixement la pintura que representava esdeveniments històrics i temes religiosos o mitològics– ocupava el nivell més alt de la jerarquia, mentre que el gènere de la naturalesa morta estava relegat al nivell més baix. Rebutjant el criteri extraartístic en el qual es fonamentava aquesta jerarquia i desafiant el poder de legitimació de l’art que posseïa l’Acadèmia, els impressionistes –secundats pels crítics, els marxants i els col·leccionistes del florent sistema de l’art modern– van organitzar les seves exposicions independents del Saló oficial i van crear obres en les quals «el tema és només una excusa per pintar», com diria Zola.

En aquesta mateixa línia, i portant fins a les últimes conseqüències el projecte d’un art autònom que s’havia començat a forjar precisament amb la creació de l’Acadèmia, els protagonistes de les avantguardes del segle XX van proclamar la necessitat de crear un nou llenguatge artístic basat en normes exclusivament artístiques. «El cubisme s’ha mantingut dins dels límits de la pintura, sense pretendre anar més enllà», hauria comentat Picasso a De Zayas. Només cal analitzar la producció cubista del malagueny per apreciar la seva predilecció pels gèneres que l’Acadèmia considerava «menors» i la seva tendència a prescindir de l’element narratiu en les seves obres amb la finalitat de centrar l’atenció en els elements purament plàstics.

Tradició

Un dels temes que apareixen més sovint en els textos teòrics de les avantguardes del segle XX és el de la relació amb la tradició artística europea. Trobem aquí postures divergents, des del rebuig rotund d’aquesta tradició per part dels futuristes italians (possiblement per la necessitat d’imposar el seu nou llenguatge en una cultura encara molt marcada per l’herència clàssica) fins a una actitud molt més conciliadora per part dels cubistes, que no van instar a fer tabula rasa del passat i es van presentar com un esglaó més en l’evolució que l’art havia experimentat sempre. Els artistes cubistes –incloent-hi Picasso– i els crítics que van donar suport a aquest moviment van arribar fins i tot a parlar del cubisme com d’una «escola», terme amb el qual els altres «ismes» de les avantguardes no solien autodefinir-se per evitar qualsevol possible referència a l’Acadèmia. En aquest context, són especialment significatives les obres de Picasso de la seva etapa denominada «neoclàssica», en les quals l’artista sembla intentar convertir el llenguatge cubista en un nou classicisme.

En Picasso el rebuig de la mimesi estètica no va comportar mai un allunyament de la realitat, i en aquest sentit es va diferenciar d’altres artistes d’avantguarda que van abraçar l’abstracció.

D’altra banda, Picasso i els altres artistes de les avantguardes van coincidir a rebutjar un dels grans pilars de la tradició artística occidental: la mimesi estètica. Hereus de la «sospita» filosòfica i del naixement de la fotografia, van abandonar la imitació de la realitat. En paraules atribuïdes a Picasso pel seu entrevistador, Del Pomar: «Que quins són els objectius que em vaig proposar en fer cubisme? Pintar i res més. Pintar buscant una nova expressió nua de qualsevol realisme inútil amb un mètode unit només al meu pensament, sense esclavitzar-me ni associar-me amb una realitat objectiva.» No obstant això, en Picasso el rebuig de la mimesi estètica no va comportar mai un allunyament de la realitat, i en aquest sentit es va diferenciar d’altres artistes d’avantguarda que van abraçar l’abstracció.

Singularitat

No hi ha dubte que, més enllà de les diferències puntuals, tots els moviments de les avantguardes del segle XX van compartir entre si un sistema d’idees i valors: el rebuig de l’Acadèmia, la mimesi estètica i la perspectiva renaixentista; la defensa de l’autonomia de l’art; la creença en el potencial de l’art per incidir en la realitat i transformar-la, i l’aposta per la innovació i l’experimentació que revela que, malgrat les dures crítiques que les avantguardes van llançar al projecte de la modernitat, són hereves d’aquest projecte.

No obstant això, els textos publicats pels mateixos artistes d’avantguarda sovint insisteixen especialment en els elements diferenciadors. No ens ha de sorprendre que un artista d’avantguarda volgués posar de manifest el que el feia singular respecte a un altre artista d’avantguarda –fins i tot si tots dos pertanyien al mateix moviment–, ja que aquests autors havien de competir en un mercat de l’art molt restringit. Comprendre aquest context ens permet entendre que, sota les polèmiques públiques entre agents del món de l’art de les avantguardes del segle XX, sovint s’hi ocultaven relacions d’admiració mútua i fins i tot d’amistat, com és el cas de Picasso i Matisse.