Una tarda del 1968, un home alt, prim, calb, de quaranta anys, va arribar, amarat de suor, esbufegant, il·lusionat, al reixat de Mougins, la casa de Picasso, a l’altura de Cannes; Josep Palau i Fabre era un poeta català i un admirador incondicional de Picasso, al qual considerava l’artista més important del segle i a qui havia dedicat diversos llibres. Sempre que la seva precària economia li ho permetia, Palau agafava a l’Estació de França de Barcelona un tren nocturn que arribava a Cannes a trenc d’alba i, després de registrar-se en un hotel barat i fer la trucada telefònica preceptiva per confirmar l’hora en què podria visitar el geni, repassava, en un estat de presagi nerviós i d’exaltació extrema, la llista de les preguntes que li pensava fer.

Quan arribava l’hora «H», pujava a la casa, a vegades amb autobús i més sovint a peu, per gaudir de l’experiència d’anar-se acostant a Picasso a poc a poc; allí passava unes hores despatxant amb el mestre, fent-li consultes sobre un nou llibre que escrivia sobre ell o mostrant-li les fotos d’alguns llenços o dibuixos per encàrrec dels seus propietaris, perquè els autentiqués o en negués l’autoria, cosa que Picasso feia sense vacil·lació, perquè la memòria que tenia sobre la seva obra era infal·lible.

El cas és que una tarda, com moltes altres tardes abans, Picasso rep Palau i altres visitants, i en un moment donat se li dirigeix, a ell que, com sempre, ocupa una posició discreta i secundària, i li diu: «Palau, Las Meninas són per a Barcelona. Digui-ho allí.»

–A qui ho haig de dir?

El pintor va arronsar les espatlles:

–Digui-ho a tothom. A la gent. Digui-ho als seus amics.

Ser designat com a nunci del regal fastuós –dotzenes de llenços entorn de l’obra mestra de Velázquez– al museu de Barcelona va ser per al poeta el moment apoteòsic de les seves relacions amb Picasso. Va ser gairebé com si aquells quadres els els regalés a ell.

Un cas de submissió

Palau sentia una admiració obsessiva, una obsessió fanàtica amb rivets de malaltia paranoica, per l’obra de Picasso i pel mateix Picasso. L’adora fins al punt que quan ingressa en el seu món, quan comença a escriure sobre ell, i quan aconsegueix conèixer-lo i ser acceptat de tant en tant en presència seva, deixa d’escriure versos, cosa que fins llavors havia estat la seva vocació, i abandona en general l’escriptura sobre qualsevol altre tema, perquè d’ara endavant el seu tema únic serà l’obra i la vida de Picasso: «Perquè tot el que jo havia de dir, el que pensava i sentia en tots els camps, ja ho deia, i ho expressava immillorablement, l’obra de Picasso»: un cas de submissió com només es produeix en algunes relacions amoroses ultratòxiques.