Una tarda del 1968, un home alt, prim, calb, de quaranta anys, va arribar, amarat de suor, esbufegant, il·lusionat, al reixat de Mougins, la casa de Picasso, a l’altura de Cannes; Josep Palau i Fabre era un poeta català i un admirador incondicional de Picasso, al qual considerava l’artista més important del segle i a qui havia dedicat diversos llibres. Sempre que la seva precària economia li ho permetia, Palau agafava a l’Estació de França de Barcelona un tren nocturn que arribava a Cannes a trenc d’alba i, després de registrar-se en un hotel barat i fer la trucada telefònica preceptiva per confirmar l’hora en què podria visitar el geni, repassava, en un estat de presagi nerviós i d’exaltació extrema, la llista de les preguntes que li pensava fer.

Quan arribava l’hora «H», pujava a la casa, a vegades amb autobús i més sovint a peu, per gaudir de l’experiència d’anar-se acostant a Picasso a poc a poc; allí passava unes hores despatxant amb el mestre, fent-li consultes sobre un nou llibre que escrivia sobre ell o mostrant-li les fotos d’alguns llenços o dibuixos per encàrrec dels seus propietaris, perquè els autentiqués o en negués l’autoria, cosa que Picasso feia sense vacil·lació, perquè la memòria que tenia sobre la seva obra era infal·lible.

El cas és que una tarda, com moltes altres tardes abans, Picasso rep Palau i altres visitants, i en un moment donat se li dirigeix, a ell que, com sempre, ocupa una posició discreta i secundària, i li diu: «Palau, Las Meninas són per a Barcelona. Digui-ho allí.»

–A qui ho haig de dir?

El pintor va arronsar les espatlles:

–Digui-ho a tothom. A la gent. Digui-ho als seus amics.

Ser designat com a nunci del regal fastuós –dotzenes de llenços entorn de l’obra mestra de Velázquez– al museu de Barcelona va ser per al poeta el moment apoteòsic de les seves relacions amb Picasso. Va ser gairebé com si aquells quadres els els regalés a ell.

PUBLICITAT

Un cas de submissió

Palau sentia una admiració obsessiva, una obsessió fanàtica amb rivets de malaltia paranoica, per l’obra de Picasso i pel mateix Picasso. L’adora fins al punt que quan ingressa en el seu món, quan comença a escriure sobre ell, i quan aconsegueix conèixer-lo i ser acceptat de tant en tant en presència seva, deixa d’escriure versos, cosa que fins llavors havia estat la seva vocació, i abandona en general l’escriptura sobre qualsevol altre tema, perquè d’ara endavant el seu tema únic serà l’obra i la vida de Picasso: «Perquè tot el que jo havia de dir, el que pensava i sentia en tots els camps, ja ho deia, i ho expressava immillorablement, l’obra de Picasso»: un cas de submissió com només es produeix en algunes relacions amoroses ultratòxiques.

Llegir ‘Estimat Picasso’ seriosament és desassossegant. Ho és assistir a aquell festeig desesperat, condemnat inevitablement al fracàs.

La història d’amor de Palau pel gran pintor –un amor sacre, sublim, no eròtic– va donar peu a un dels llibres més importants de la literatura amorosa del segle XX a Espanya, que és Estimat Picasso, on de manera ordenada i apassionada explica les seves ascensions a Mougins, sota un sol de justícia, el seu ascens esperançat a casa del pintor una vegada i una altra, i tot el que hi veu i hi passa… Consigna totes i cadascuna de les seves visites amb gran luxe de detalls reveladors de la seva estranya passió de senyor pobre sotmès a una vida mesquina a l’Espanya franquista, que visita a la Costa Blava el creador desimbolt, amb èxit, famós mundialment, lliure.

I de sobte el poeta es troba respirant el mateix aire que el seu geni idolatrat, que li mostra la tela que acaba de pintar aquell matí i espera que manifesti la seva opinió, opinió que, per descomptat, invariablement és entusiasta i sincera. O simplement Picasso no interromp el seu treball i li diu «Segui, Palau i esperi un moment mentre acabo això»; els prodigis, les meravelles, brollen amb una naturalitat sorprenent, sense esforç, dels seus pinzells i els seus llapis. És exaltant, màgic; perquè la felicitat de l’instant fos perfecta haurien d’estar sols.

Però per norma general no ho estan. Aquestes són les hores que l’artista, després d’haver-se passat tot el matí treballant intensament, reserva per a la seva heterogènia cort internacional d’admiradors i aduladors, i en què procura també divertir-se una mica, si és que la companyia ho permet, si un dels visitants és, per exemple, un guitarrista flamenc que toca unes bulerías o un torero que li ha portat una montera de regal.

«Per a qui serà aquest dibuixet?»

Llegir Estimat Picasso seriosament és desassossegant. Ho és assistir a aquell festeig desesperat, condemnat inevitablement al fracàs. Que bé que imaginem, que clarament que imaginem i veiem Palau a l’estudi de Picasso, els ulls i les orelles ben obertes, atent a tot el que Ell fa i diu, memoritzant cada gest per després consignar-lo en un quadern; preocupat, sobretot, per no rebaixar-se a l’afalac massa humiliant, no sol·licitar, ni que sembli que ho anheli, alguna finesa, per exemple un dibuixet, encara que ho desitgi realment, i de quina manera!; il·lusionat quan el mestre li fa amb rapidesa i mà destra, acompanyant la dedicatòria, un gargot a la pàgina de cortesia d’un llibre que li ha portat; sospesant si la deferència que té amb ell és superior, igual o inferior que la que té amb altres cortesans. Quins melindros, quins temors, quines palpitacions! Quina adoració contemplativa, extàtica!

Un dia, brandant una làmina amb un bonic dibuix davant dels senyors que l’havien anat a visitar, entre els quals figuraven diversos catalans, Picasso va preguntar: «I aquest dibuix per a qui serà, per a qui serà?» I Palau, gelós de la seva dignitat que no li permet saltar com un gosset, roman callat. «Per a qui serà aquest dibuixet?», insisteix Picasso; i aleshores Palau observa, horroritzat, que Juan Perucho, el gran escriptor, respon sense escrúpols ni melindros «Per a mi, per a mi!», amb xisclets infantils, i… Picasso li allarga la preciosa làmina, l’obsequi meravellós, a Perucho! Palau es queda amb dos pams de nas i els llavis tremolosos! Ai, que amarga devia ser la nit a l’hotel, sentint sorolls sospitosos i tos a l’altre costat de l’envà! I l’endemà al matí, que melancòlic i lent devia ser el tren de tornada a Barcelona!

Palau va ser acomiadat sense explicacions, per telèfon, i no pel mateix Picasso, ni tan sols per la seva dona, sinó pel seu xofer, i va sortir espaordit i no va tornar mai més.

Per acabar-ho d’adobar, Perucho havia anat fins allí amb el seu cotxe i es va oferir a portar-lo, d’aquesta manera es farien companyia l’un a l’altre i el viatge passaria més de pressa. Conduïa Perucho encantat de la vida, comentant incansablement a Palau les belleses del dibuix regalat i preguntant-li quina classe de marc li posaria ell, de quin color: «Amb passe-partout o sense? A tu, Palau, què et sembla? El millor en aquests casos –no trobes, Palau?– és un marc senzill, que realci l’obra, oi?»

PUBLICITAT

Un erotòman

Un altre matí baixa a la platja de Cannes a banyar-se i deixar que les hores passin relaxadament fins a la cita amb Picasso; a la platja coneix una dona, una jove francesa d’origen espanyol, amb la qual s’entén d’allò més bé, que li sembla molt atractiva, que se li mostra complaent i ben disposada, i alegrement deixa que la convidi a menjar una cosa ràpida en una terrassa i després accedeix a acompanyar-lo a l’hotel.

Palau era un erotòman i un adorador torturat de la dona, però ja a l’habitació, quan s’estan despullant, ell s’adona que el temps vola i de fet si s’entreté farà tard, de manera que comença a comportar-se amb una malaptesa inesperada, fins que per fi li confessa a la noia que… que és que a les quatre, a les quatre de la tarda, a les quatre en punt, no pot retardar-se ni un minut, a les quatre, té cita a Mougins, cita amb Picasso!, i que aquesta cita és per a ell importantíssima, i si s’entreté fent l’amor amb ella arribarà tard, i a més, tenint el cap posat en Picasso, segur que allò no sortirà bé.

Per això ell, ara, preferiria anar-se’n immediatament, se n’anirà si a ella no li importa, i després, després de passar la tarda amb Picasso, es podrien tornar a veure, a la nit, en el mateix hotel, i continuar el que tenen entre mans i que ara ell es veu obligat a interrompre. La jove accedeix i es torna a vestir, callada i lenta, mentre Palau surt disparat muntanya amunt cap a Déu, sota el sol de justícia de Cannes a l’agost.

I és clar, després de la vetllada, quan torna a l’hotel, ja no la troba, a la consergeria no li ha deixat cap encàrrec ni un número de telèfon, i per més que la busqui pel poble i en estades successives a Cannes rastregi el barri on ella li havia dit que vivia, i torni una vegada i una altra a la platja on es van conèixer, res. I en recordar aquestes dues anècdotes –la del dibuix que es va emportar Perucho i la de la noia de la platja– m’adono que ambdues són relats de pèrdua d’alguna cosa que el perdedor sent com a valuosíssima, coses sacrificades a l’altar de l’amor… a Picasso.

Última pàgina desoladora

Aquelles visites que Palau explica amb una seriositat extrema de documentalista primmirat podrien haver esdevingut un llibre hilarant, però Estimat Picasso és sec, seriós, tristíssim. L’última pàgina és desoladora: Palau truca a la casa de Picasso per confirmar que ha arribat a Canes i demanar hora, com de costum, i el xofer li contesta, molt nerviós: «Vagi-se’n d’aquí, vagi-se’n de seguida, que no el vegin. Que no el vegin!» I així Palau va ser acomiadat sense explicacions, per telèfon, i no pel mateix Picasso, ni tan sols per la seva dona, sinó pel seu xofer, i va sortir espaordit i ja no va tornar mai més, perquè l’ordre d’expulsió del paradís, emanada de l’entorn de Picasso, ell no podia desobeir-la, pres d’un terror sacre…

De tota manera –es consolava després, i així conclou el llibre–, la salut del pintor ja declinava molt seriosament, de fet la seva salut anava costa avall i sense frens. Palau es va consolar pensant que, al capdavall, ja havia obtingut de Picasso tot –tot el coneixement, tot l’afecte– que aquest li podia donar.

En efecte, va morir l’any següent, el 8 d’abril del 1973.