Explica la llegenda que l’estrena barcelonina de Teorema (1968), al cinema Aquitania de l’avinguda de Sarrià, no va estar exempta d’incidents. Era el mes d’abril del 1976 – tot just sis mesos després de la mort de Franco i més d’un any abans de la desaparició definitiva de la censura– i la ultradreta estava molt nerviosa. Diuen aquestes mateixes fonts que, el primer dia de projecció, a la façana exterior de la sala hi va aparèixer una pintada: «Pasolini rojo y maricón». I alguns afegeixen que també es va produir alguna amenaça de bomba, una cosa força habitual en aquells moments, almenys d’ençà que un artefacte de fabricació casolana esclatés al vestíbul del cinema Balmes abans d’una projecció de La prima Angélica (1974), la pel·lícula de Carlos Saura sobre la Guerra Civil. Sigui com sigui, els nostàlgics del franquisme s’equivocaven pel que fa a les inclinacions de Pasolini, almenys en part: era homosexual, sens dubte, però quan va dirigir Teorema ja s’havia distanciat del comunisme ortodox.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

A Le ceneri di Gramsci (Les cendres de Gramsci), llibre de poemes escrit entre 1951 i 1956, Pasolini afirmava que vivia «estimant el món que odio –la seva misèria / menyspreable i perduda, per un fosc escàndol / de la consciència». Vet aquí la gran contradicció que va dominar el seu pensament a partir d’una època determinada. També el seu gran turment. El món sorgit de la postguerra, el nou ordre del capitalisme, li resultava alhora repulsiu i fascinant.

D’una banda, era capaç d’identificar-ne les xacres, fins i tot de definir-lo a la perfecció: una vegada fracassat el feixisme com a instrument de control i domini, la implantació progressiva de la societat de consum acabaria exercint el mateix paper, una espècie d’anestèsia col·lectiva que ni tan sols es veia obligada a recórrer a la violència. De l’altra, com a artista provincià que era en el fons, Pasolini no podia evitar sentir-se fascinat per la nova civilització, per aquell «miracle econòmic» de la postguerra que va convertir les principals capitals europees en grans teatres de les aparences i, simultàniament, en nuclis complexos d’irradiació cultural.