En poc menys de tres mesos han arribat al públic tres interpretacions diferents sobre Les aventures de Pinotxo de l’escriptor italià Carlo Collodi. No es tracta d’una coincidència sinó de la constatació que les aventures de Pinotxo defineixen amb enorme exactitud el moment polític, estètic i moral en què vivim.

A finals de gener va finalitzar l’exposició retrospectiva dedicada a l’artista Gérard Garouste al Centre Pompidou de París. L’exposició mostra la força expressiva, onírica, irònica i anticipadora de Garouste, al voltant de tota mena de criatures humanes amb cares expressives de personatges on l’espectador sempre acaba veient-hi el mateix artista. És un univers fundat a cavall de la literatura, el teatre i la pintura. En les escenes sempre hi ha algú que busca que l’escoltin i el mirin. Veiem desfilar i actuar davant dels espectadors el Golem, rabins, el Quixot, Kafka, Pinotxo, el Clown blanc i August.

Tots sembla que es moguin en un escenari com si fossin putxinel·lis o titelles de l’artista que, alhora, es representa en cadascun d’ells. Una de les obres més emblemàtiques, utilitzada pel pòster de la campanya de promoció de l’exposició, és Pinotxo i la partida de daus. Hi podem contemplar Garouste/Pinotxo jugant als daus; un Pinotxo que ha mentit perquè li ha crescut el nas. La seva cara no és la d’una marioneta decent sinó cínica i perversa. La mirada de la marioneta/home no mira els daus que es troben rodant per la taula verda de joc, sinó que busca la complicitat de l’espectador perquè ens unim al joc. Gepetto, el pare creador de Pinotxo, exclama: «Pell del diable! No estàs acabat i ja comences a faltarli al respecte al teu pare! Malament, fill meu, malament!»

L’obra Garouste està datada el 2017 i hi veiem un rem i una barca que està a punt de ser enfonsada pel fort onatge. En el rem s’hi poden llegir els noms de Déu; un rem disposat a dominar les onades i els vents que permet conduir la barca i l’home cap al seu destí de destrucció i resurrecció. Els daus de Déu, que afecten la noció d’atzar i la passió destructiva del joc, el llarg nas, que ens indica que la mentida és l’única manera d’enganyar el destí i el mateix joc i la invitació a acceptar el preu que hem de pagar per endinsarnos, per viure, al ventre de la tempesta.

 

Marioneta sense fils

L’obra és suggeridora i està edificada sobre la visió del rabí Rabba Ba Bar Hanna. La pintura, de 160 per 220 cm, sembla estar a punt de sortir del marc, dels seus límits. Tots aquests aspectes estan continguts en aquesta obra oberta a la interpretació i que evoca la de Carlo Collodi, excepte en un aspecte: en aquesta, com a l’original de Les aventures de Pinotxo, presenciem els moviments d’una marioneta que es mou sense fils. La marioneta sense fils és la gran aportació de Collodi, entès des de la perspectiva de la contemporaneïtat, ja que mai com ara els homes no han estat tan conscients de ser moguts per forces que superen la seva autonomia de moviment i de pensament.

L’espectador, com Garouste artista, sap que el seu destí depèn de com es moguin els fils i, alhora, sap que l’única manera de suportar la vida és negant l’existència i pensar que existeix el lliure albir per decidir. Collodi insufla a la marioneta, a la fusta, totes les característiques del que és humà; els fils que mouen les marionetes no existeixen o no es veuen. La presència de les cordes/fils que mouen els braços, el cap i els peus de la marioneta han desaparegut per autenticar que Pinotxo, encara que estigui fet de fusta, té la voluntat i la consciència pròpies d’un humà.

El llarg nas mostra que la mentida és la que ens permet pertànyer i actuar en el teatre de marionetes en l’escenari del món. El grill parlant que l’acompanya i avisa dels perills que haurà de suportar si no fa el que és correcte continua envaint la consciència dels homes; però aquesta veu és cada cop més feble, cada vegada més llunyana. Una setmana després de veure a París l’exposició de Garouste, m’envien una entrevista d’Adan al seu pare, l’escriptor i cineasta Alejandro Jodorowsky, on revela al seu fill que un dels seus llibres preferits és el primer que va llegir i que el va marcar: Les Aventures de Pinotxo. El seu interès per aquesta obra rau en el fet de veure Pinotxo com una criatura creada per Gepetto per alliberarlo de la solitud però, sobretot, per ser salvat.

 

Viatge iniciàtic

Tres dies després veig el film Pinotxo de Guillermo del Toro. És una versió lliure del conte de fades de Carlo Collodi. El seu Pinotxo viu en un país en guerra, durant la Itàlia feixista de 1930 i sobreviurà a tothom, ja que ell no envelleix. La llum fosca i tenebrosa de Pinotxo, les aventures i desventures que s’entrecreuen en el seu viatge iniciàtic, el que ha de transformarlo de marioneta a nen, el nas que, des del seu naixement, gràcies a l’habilitat de l’artesà Gepetto, no deixa mai de créixer, ja que la mentida neix en ell en el mateix instant de ser esculpit, són alguns dels aspectes que expliquen el poder de captivar de Pinotxo; una marioneta sense cordes que ens indueix a pensar en els autòmats, en la robòtica i en els homes com a criatures que en algun moment de les seves vides prenen consciència que algú, que no és ell mateix, està movent els seus fils.