En poc menys de tres mesos han arribat al públic tres interpretacions diferents sobre Les aventures de Pinotxo de l’escriptor italià Carlo Collodi. No es tracta d’una coincidència sinó de la constatació que les aventures de Pinotxo defineixen amb enorme exactitud el moment polític, estètic i moral en què vivim.

A finals de gener va finalitzar l’exposició retrospectiva dedicada a l’artista Gérard Garouste al Centre Pompidou de París. L’exposició mostra la força expressiva, onírica, irònica i anticipadora de Garouste, al voltant de tota mena de criatures humanes amb cares expressives de personatges on l’espectador sempre acaba veient-hi el mateix artista. És un univers fundat a cavall de la literatura, el teatre i la pintura. En les escenes sempre hi ha algú que busca que l’escoltin i el mirin. Veiem desfilar i actuar davant dels espectadors el Golem, rabins, el Quixot, Kafka, Pinotxo, el Clown blanc i August.

Tots sembla que es moguin en un escenari com si fossin putxinel·lis o titelles de l’artista que, alhora, es representa en cadascun d’ells. Una de les obres més emblemàtiques, utilitzada pel pòster de la campanya de promoció de l’exposició, és Pinotxo i la partida de daus. Hi podem contemplar Garouste/Pinotxo jugant als daus; un Pinotxo que ha mentit perquè li ha crescut el nas. La seva cara no és la d’una marioneta decent sinó cínica i perversa. La mirada de la marioneta/home no mira els daus que es troben rodant per la taula verda de joc, sinó que busca la complicitat de l’espectador perquè ens unim al joc. Gepetto, el pare creador de Pinotxo, exclama: «Pell del diable! No estàs acabat i ja comences a faltar-li al respecte al teu pare! Malament, fill meu, malament!»