La paraula polarització està sens dubte de moda en l’anàlisi del panorama polític actual. Si bé l’exemple per excel·lència de polarització són els Estats Units d’Amèrica, hi ha pocs països europeus, Espanya inclosa, que se salvin de ser titllats de països polaritzats políticament. I si bé és veritat que, en alguns sentits, hi ha hagut un augment de la polarització política i social, també és cert que és un fenomen que s’anomena molt però s’explica i s’entén poc. Què entenem per polarització política? I, és dolenta en si mateixa?
Si bé proliferen les definicions de polarització, normalment ens referim a la polarització temàtica o a la polarització afectiva. La polarització temàtica és aquella que es dóna quan en un tema en particular hi trobem posicions diametralment oposades. De vegades, els patrons d’oposició es repeteixen en múltiples polítiques públiques. Per exemple, als Estats Units veiem com hi ha polarització temàtica en una sèrie de qüestions, ja sigui en la regulació de la tinença d’armes, la sanitat pública, les prestacions d’atur o l’avortament (en aquest cas els patrons es repeteixen, però no sempre és així, ja que els grups en els extrems d’opinió pública en cada qüestió acostumen a coincidir).
Al Regne Unit, un altre país que s’acostuma a descriure com a polaritzat, no hi trobem la mateixa polarització temàtica. En aquest cas, enquesta rere enquesta s’observa com hi ha consens en temes com el sistema sanitari, en temes de gènere i sexualitat, i fins i tot, recentment, en temes d’immigració.
L’altre tipus de polarització, i segurament el tipus més perillós, és la polarització afectiva. En aquest cas, ens trobem en una situació en la qual es produeixen tres fenòmens alhora. Per una banda, la identificació amb un grup en particular (in-group) basada en opinions, valors, o creences compartides. Alhora, es produeix la diferenciació envers un grup percebut com a contrari o extern (out-group) que porta a la preferència de l’in-group i la denigració de l’out-group. En tercer lloc, aquesta polarització afectiva va acompanyada d’un biaix de percepció que porta a diferents visions del món.
La identificació amb un grup en particular està arrelada en la psicologia humana. Des dels nostres inicis com a espècie ens hem identificat amb la nostra «tribu» com a mecanisme de cohesió grupal i de supervivència. El que és més recent és la forta identificació amb partits polítics o grups d’opinió pública. Avui dia estem en l’era de l’anomenat «tribalisme polític».
Als Estats Units, hi trobem una forta polarització afectiva i tribalisme polític entre aquells que més s’identifiquen amb un partit polític, tant pel bàndol demòcrata com pel republicà (és a dir, amb aquells que tenen una identitat política més forta). Al Regne Unit, s’observen nivells de polarització significatius entre aquells que són més fervents defensors del Brexit i aquells que són més afins a la Unió Europea (això no obstant, és una incògnita si aquesta polarització britànica romandrà en el temps, i ja sembla que hi ha indicis d’un declivi arran de l’actual pandèmia). El mateix es podria dir a Catalunya entre els més fervents independentistes i els unionistes més militants.
És la polarització problemàtica en si? Als anys 50, l’American Political Science Association va publicar un informe, ara famós, anomenat Cap a un Sistema Bipartidista més Responsable.
PUBLICITAT
L’informe recomanava més polarització ideològica. La idea era que si els partits eren més cohesius internament (en comptes de partits amb diversitat d’opinió i poca disciplina interna), als electors els seria més fàcil distingir i escollir entre partits. Unes dècades més tard, la polarització política s’ha desenvolupat tant que ha portat a múltiples atzucacs i a realitats polítiques i morals diferents.
Deshumanització de l’altre
Cert nivell de polarització política pot ser útil, tant per als electors com per al sistema democràtic, ja que les desavinences formen part d’un model polític que va acompanyat del debat i del consens. Sense polarització, ens trobaríem en una situació en què les opcions entre les quals podem triar són pràcticament homogènies, ens seria molt difícil escollir entre partits. Ara bé, la polarització afectiva, tal com ha evolucionat, portada a l’extrem, condueix a la deshumanització i la total incomprensió de l’out-group.
Tornant al cas exemplar dels Estats Units, avui més que mai, demòcrates i republicans tenen percepcions extremament negatives els uns dels altres. No només tenen males percepcions, sinó que la polarització afectiva, tal i com ho mostra l’informe Perception Gap de More in Common, ha portat al fet que cada grup tingui visions inexactes del que pensa l’altre bàndol.
Com més intensa és la identificació amb un partit, més inexacta és aquesta visió. I no només això, múltiples estudis també demostren que els nivells educatius i de consum de mitjans de comunicació estan correlacionats amb la inexactitud de la nostra visió de l’altre bàndol. Per part dels demòcrates, com més qualificats són i com més mitjans de comunicació consumeixen, menys exactes són les visions que tenen del que els republicans realment pensen. Segurament perquè els humans tendim a consumir informació que confirma les nostres opinions preexistents i perquè tendim a relacionar-nos només amb aquells que pensen de manera similar a nosaltres.
Aquesta polarització afectiva porta a fer que cada bàndol se senti constantment agreujat i habiti universos polítics i morals diferents. Afecta tant la percepció de la realitat, fins a l’extrem que els últims estudis d’opinió pública als Estats Units mostren com demòcrates i republicans estan experimentant l’actual pandèmia del coronavirus de manera diferent. Els nivells de percepció de riscos, el suport a les mesures a adoptar, qui es considera responsable, etcètera, estan correlacionats amb postures ideològiques.
En aquest context, cada cop és més difícil arribar al consens i fer front a reptes col·lectius. Alhora, la radicalització i l’extremisme són més probables, com s’ha vist amb l’increment del suport al populisme autoritari als Estats Units i a Europa.
Els humans tendim a consumir informació que confirma les nostres opinions preexistents.
La polarització es pot donar a diferents nivells. Si bé podem trobar una elit política polaritzada, això no es tradueix immediatament en una opinió pública polaritzada. I és en aquest sentit que podem sentir-nos lleugerament optimistes perquè si bé és cert que les elits i els activistes polítics estan més polaritzats que abans, ja sigui als Estats Units, França, Alemanya o Espanya (per citar alguns països), l’evidència demostra que la majoria dels ciutadans no ho estan de la mateixa manera.
Més presència dels més estridents
No obstant això, el que succeeix és que les veus més representades en els mitjans de comunicació i les xarxes socials són aquelles més estridents i polèmiques. Veus que segons les dades no representen la manera de pensar de la majoria de la població però creen una visió distorsionada de la realitat política —de l’opinió pública— d’un país.
Ara bé, el fet que gran part de la població no estigui polaritzada no eximeix de responsabilitat política uns líders polítics que, en molts casos, estan agreujant severament la situació. Que la majoria de la població no estigui tan polaritzada no vol dir que no hi hagi grups extremament polaritzats i fins i tot en risc de radicalització. La crisi de lideratge polític actual és en gran part culpable del sentiment de crispació que impregna les nostres societats.
Líders com Trump, Le Pen, o Bolsonaro veuen com poden treure rèdit polític d’agitar les seves bases. L’última ordre executiva del president Trump que suspèn parcialment la immigració legal als Estats Units n’és un exemple clar: en un moment en què les fronteres ja estan tancades per fer front a la pandèmia, aquesta ordre no suposa més que un intent d’enviar un missatge als sectors més extrems de la dreta autoritària estatunidenca i de provocar una reacció d’indignació per part dels sectors més progressistes (a més de distreure l’atenció d’una gestió lamentable de la crisi actual).
Són molts els factors que han dut a l’increment de la polarització política. Els més recurrents són la globalització, la immigració, el deteriorament en la qualitat periodística dels mitjans de comunicació tradicionals (en part producte de retallades), l’auge de les xarxes socials i l’augment de la desigualtat econòmica. Hi ha una discussió eterna entre politòlegs sobre si els fenòmens polítics dels últims anys més representatius de la polarització política, com el Brexit o l’elecció del president Trump, són fruit de factors culturals (per exemple, l’augment de la immigració i la diversitat) o econòmics (la desigualtat econòmica). El més raonable és assumir que és una mescla d’ambdós, que té diferents manifestacions nacionals i que, per tant, cal analitzar país per país.
L’augment de la polarització respon també al deteriorament en la qualitat periodística dels mitjans tradicionals.
Aquests factors, a més, van entortolligats amb una sèrie de factors psicològics que han tingut un impacte en els instints més grupals dels ciutadans. Aquests instints ens estan portant a un retrocés cap a identitats més estretes i excloents que prioritzen l’in-group i dificulten l’empatia i el diàleg.
Xoc de titans
L’actual crisi del covid-19 pot suposar un abans i un després en societats polaritzades. Per fer front a les conseqüències humanes i polítiques de la pandèmia, caldrà deixar enrere animositats polítiques i tenir debats i polítiques informades per la ciència, les dades, i la humanitat i no pel desig de sumar una victòria per a l’in-group. És un moment clau en el qual la necessitat pot dur a la unió i la superació de divisions polítiques, però també és possible que la crisi agreugi les desavinences i porti a un xoc de titans.
Encara és massa d’hora per fer prediccions, i hi haurà diferents moments determinants que requeriran decisions complexes. Igual que la gestió d’un conflicte i d’un postconflicte requereixen estratègies diferents, la gestió de la crisi i de les seves conseqüències, un cop superada la fase de transmissió, també presentaran reptes diferents.
Les realitats nacionals són diferents i no es poden fer diagnosis i previsions generalitzades. En alguns països estem veient com es dóna el fenomen conegut com a rally around the flag (més o menys, unir-se al voltant de la bandera) en què les desavinences s’aparquen, ni que sigui momentàniament, amb la voluntat d’assolir un objectiu comú. En altres, com a Espanya, s’ha parlat de pactes d’Estat però s’entreveu una intensificació de la polarització entre partits i posicions polítiques. El temps dirà si la pandèmia resulta en més fractura o en una reorganització de les prioritats i opinions dels ciutadans més polaritzats.
