Quan encara estem sofrint les turbulències de la sortida traumàtica del Regne Unit de la Unió Europea, un nou focus de tensió en el si del projecte europeu s’obre amb força en l’extrem oriental i reforça la crisi que l’Hongria de Viktor Orbán ha estat coent a l’Europa central al llarg dels darrers anys.
El 7 d’octubre de 2021 el Tribunal Constitucional de Polònia va adoptar una decisió (cas K 3/21) que, sense cap mena de dubte, constitueix el desafiament i fins i tot el trencament més flagrant de l’ordre jurídic europeu plantejat mai per un Estat membre.
El cas arrenca amb una petició singular per si mateixa. El primer ministre, Mateusz Morawiecki, presenta una demanda en què sol·licita que el Tribunal determini l’adequació respecte de la Constitució polonesa d’una sèrie d’articles continguts en un dels pilars «constitucionals» del sistema jurídic europeu, concretament el Tractat de la Unió Europea. L’origen d’aquesta petició cal cercar-lo en les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió, les quals han declarat repetidament la il·legalitat del sistema polonès de nomenament de jutges sobre la base de l’incompliment del principi de la independència judicial establert a l’article 19 del Tractat.
Per tant, tal com han destacat alguns dels experts que han estudiat la sentència a fons (Jacub Jaraczewski, «Gazing into the Abyss. The K 3/21 decision of the Polish Constitutional Tribunal», Verfassugnsblog, 12 d’octubre de 2021, disponible en línia a: https://verfassungsblog.de/gazing-into-the-abyss/), la intenció del Govern polonès amb aquest recurs era atacar i invalidar la jurisprudència del tribunal de Luxemburg (cosa impossible de fer directament) qüestionant l’article que serveix de base legal dels pronunciaments relatius al sistema judicial polonès.
La pressió polonesa es dirigeix contra aquells que prenen decisions en el dia a dia de la política europea, especialment la Comissió.
L’alt tribunal polonès entra en el joc del Govern i dicta una sentència on declara la incompatibilitat, respecte de la Constitució, de tot un seguit d’articles del Tractat de la Unió Europea. Es tracta de preceptes que estableixen principis fonamentals i articuladors de l’edifici jurídic en el qual es basa el sistema legal de la Unió Europea. En definitiva, la sentència acaba declarant incompatibles amb la norma fonamental del país el principi mateix de la primacia del dret europeu (especialment del dret originari) enfront dels sistemes jurídics dels Estats membres, així com el respecte d’una sèrie de principis comuns al funcionament dels respectius sistemes judicials (especialment pel que fa a la independència) com a fonament bàsic que ha de permetre la cooperació i l’aplicació del dret europeu en el conjunt del territori de la Unió.
La sentència és jurídicament insostenible i es basa en una interpretació completament infundada i fins i tot barroera, tant del dret europeu com del mateix sistema legal polonès. Més de quinze anys després de l’acceptació i incorporació dels principis jurídics fonamentals de la Unió, si les autoritats poloneses estan realment convençudes de la incompatibilitat d’aquests principis amb el dret nacional, tenien tres camins legítims per seguir: canviar la constitució, intentar canviar els tractats de la Unió o bé iniciar un procés de sortida o Polexit.
Aquesta sentència planteja conclusions de gran gravetat però al mateix temps no dóna lloc a un canvi substancial en les condicions actuals d’integració de Polònia a la Unió. La decisió constitueix, essencialment, un paper que el Govern podrà mostrar per a justificar la manera com grollerament ataca el fonament del sistema judicial del país i assetja la independència dels seus integrants. Un paper sobre la base del qual, igualment, es podrà també apuntalar de iure (ja que de facto això ja s’estava produint) la desobediència de les sentències dictades per la justícia europea.
Una forma de revenja
És doncs important insistir en el fet que malgrat que fins i tot en algun moment de la resolució que comentem es faria alguna referència indirecta a l’aplicació dels mecanismes i procediment de sortida de la Unió, aquesta sentència no es pot veure com l’activació de cap mena de Polexit. Més aviat cal veure-la, d’una banda, com una operació en clau interna per donar una pàtina de correcció jurídica a l’incompliment del dret comunitari davant d’una població que es manté encara, majoritàriament, proeuropea, i d’altra banda, com un desafiament jurídic, gairebé diríem que una forma de revenja i d’assetjament, de cara a les institucions europees.
Caldria afegir, a més, que en aquesta tensió el Tribunal de Luxemburg hi juga sobretot un paper instrumental, atès que la pressió polonesa es dirigeix en realitat contra aquells que prenen decisions en el dia a dia de la política europea, especialment la Comissió. Paper instrumental que també cal atribuir al Tribunal Constitucional de Polònia, en la mesura que es tracta d’una institució completament polititzada, on els seus membres han estat nomenats sense respectar les salvaguardes, procediments i criteris necessaris, inclosos els establerts per les normes que li són aplicables, per tal de garantir un mínim grau de legitimitat, capacitat tècnica i independència.
La sentència polonesa no és altra cosa que una «esmena a la totalitat» al sistema de principis i valors europeus.
Parlem doncs, en definitiva, d’una sentència jurídicament insostenible, dictada per un tribunal completament mancat de legitimació, la qual només pot ser llegida en clau política (en el pitjor sentit del terme).
Alguns han intentat comparar aquesta sentència amb la decisió del Tribunal Constitucional Federal alemany de 5 de maig de 2020 que va declarar inconstitucional un programa de compra de bons del Banc Central Europeu. És cert que des d’un punt de vista jurídic aquesta decisió resulta sorprenent i podria ser vista com a qüestionadora, almenys puntualment, del principi de la primacia del dret comunitari. Ara bé, és important destacar que en aquest cas l’objecte de la declaració d’inconstitucionalitat és un programa concret i definit, i no el dret originari o «constitucional» de la Unió consagrat en els seus Tractats. La decisió alemanya, si bé que qüestionable, és una objecció molt concreta en relació amb una decisió específica en matèria de política monetària, mentre que la sentència polonesa no és altra cosa que una «esmena a la totalitat» al sistema de principis i valors europeus.
PUBLICITAT
Bloc il·liberal
Qüestió molt més complexa que l’anàlisi jurídica de la sentència és com gestionar aquest nou i contundent moviment que confirma l’emergència d’un bloc il·liberal de països en el marc de la Unió Europea. Estats que, malgrat acceptar formalment els principis de la democràcia i l’Estat de dret, en la pràctica han anat adoptant i incorporant tot un seguit de mesures i reformes que haurien progressivament despullat el conjunt del sistema polític i institucional de les salvaguardes i contrapesos propis d’un sistema liberal.
Cal esmentar també un detall de no poca importància. Estats com Polònia o Hongria no només formen part del mercat i del club de les democràcies europees avançades que integra la Unió Europea. També formen part del sistema europeu de protecció de la democràcia i dels drets humans que articula el Consell d’Europa, així com de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, bastida sobre la base del compromís polític de cadascun dels Estats participants pel que fa a principis i valors fonamentals paral·lels als ja esmentats.
Càstigs i sancions
En conseqüència, ens trobem davant d’una crisi que no només amenaça l’àmbit de l’Europa dels 27, sinó la idea d’Europa en un sentit molt més ampli, l’Europa sorgida de la Segona Guerra Mundial i de la guerra freda. Una Europa on, malgrat l’existència de diferències en el nivell de desenvolupament i implementació, semblava existir durant dècades un compromís de mínims en matèria de progrés democràtic, enfortiment institucional i protecció dels drets fonamentals.
És evident que un desafiament de les característiques de la sentència comentada aquí planteja la qüestió dels instruments a l’abast de la Unió per tal de contrarestar-lo. Pel que fa a possibles càstigs i sancions, cal tenir en compte el fet que aquells que necessitin una determinada majoria, o fins i tot la unanimitat, presumiblement comptaran amb l’oposició d’altres Estats «escèptics», començant per Hongria.
Igualment, és evident que aquesta sentència causarà un dany irreparable en l’actual mecanisme de cooperació judicial entre Estats de la Unió. Ja hem vist en el cas català que aquest és un mecanisme força sensible, susceptible de plantejar importants dubtes interpretatius i fins i tot tensions entre els diversos Estats. En el cas polonès, però, el que la sentència pot generar, com a conseqüència jurídica més immediata, és la cancel·lació dels esmentats mecanismes pel que fa a aquest país.
D’altra banda, és des d’un punt de vista polític on podem segurament comptabilitzar un major impacte, el qual segurament pot necessitar dècades per a ser adequadament reparat. El problema no és només l’existència d’un grup d’Estats membres dedicats a l’erosió sistemàtica dels principis fonamentals de la Unió sobre la base d’una comprensió nacionalista de la sobirania nacional, sinó la situació que això genera en relació no només a les institucions europees sinó també a la resta d’Estats membres.
Resulta la Unió Europea un actor creïble en l’àmbit internacional quan es demostra incapaç de gestionar internament violacions flagrants dels seus propis principis fundadors? Estan disposats els Estats bons a compartir espais de decisió, en el mitjà i llarg termini, i pel que fa a matèries d’importància central en la vida dels ciutadans, amb socis tan poc fiables? Correm el risc d’una sortida de la Unió no ja dels Estats rebels sinó d’aquells que poden arribar a la conclusió que, en la seva configuració actual, el model de cohesió i integració europees ha quedat excessivament desnaturalitzat?
En definitiva, la sentència polonesa que motiva aquest article constitueix una fita particularment preocupant en el marc del procés d’erosió de la unitat europea, el qual pot acabar minant les conviccions i el compromís dels Estats i sectors més europeistes.
Identitat europea oberta
És imprescindible, però, acabar aquest article amb una nota positiva. En un article anterior vaig afirmar que la Unió Europea constitueix avui en dia un entorn de gran qualitat i molt avançat en la promoció i preservació dels valors i principis associats a la democràcia i l’Estat de dret. Afirmava també que el futur del projecte europeu depèn no només del dret i dels mecanismes i procediments de fiscalització corresponents, sinó també del desplegament d’una cultura política basada en una identitat europea oberta, plural i deliberativa.
En conseqüència, cal prendre consciència del fet que el futur del projecte europeu, en el seu sentit més ampli, depèn de tots i cadascun de nosaltres, del tipus de societats que construïm i de la nostra capacitat de preservar un entorn polític obert i allunyat de pulsions essencialistes o nacionalistes contràries als principis liberals més fonamentals.
