No voler-ho veure, però no poder deixar de mirar-ho. Saber que descobrir-ho t’embruteix, però comportar-te com un espectador impúdic que es queda clavat contemplant un espectacle humà, massa humà. D’acord que no és sexe, però és menys que l’eròtica del poder. Llegint aquestes gairebé quatre-centes pàgines és fàcil sentir-se com un viciós de la pornografia.
Convergència. Metamorfosi o extinció, més que la crònica d’una lluita pel control d’un espai polític a través d’un partit, és la crònica d’una lluita personal i despullada per controlar un partit que anirà deixant de ser allò que havia estat. És un llibre de periodisme polític excel·lent, nodrit d’entrevistes que desvetlla una pila de secrets, i, a la vegada, és la radiografia d’una dinàmica que comença al cor del poder autonòmic i acaba amb una degradació que no s’acaba. És la més gran onada del tsunami, per dir-ho amb el títol de Joan B. Culla. Un relat que s’allargassa ben bé un quart de segle. S’inicia explicant l’operació de successió de Jordi Pujol per Artur Mas a Convergència Democràtica i arriba fins al 7 d’octubre de 2022 quan la militància de Junts per Catalunya va votar majoritàriament perquè els consellers del seu partit sortissin del govern de coalició presidit per Pere Aragonès.
Mentre llegia els primers capítols del llibre de Núria Orriols, en recordava dos de periodístics i també molt bons. El virrey de José Antich, publicat el 1994, i la primera edició, la de 2003, d’Ara sí que toca! de Francesc-Marc Álvaro. El primer, que es presentava com una biografia de Jordi Pujol, també va tenir una dimensió partidista: era el relat del nucli dur del pujolisme confrontat amb Miquel Roca i va aparèixer quan la batalla per la successió la va vèncer el clan Pujol.
El segon, aparegut pocs mesos abans de les eleccions que farien president Pasqual Maragall, tenia com a nus principal la descripció de com s’havia conformat el pinyol, sobretot barceloní, que, sintonitzat amb el clan, va imposar Artur Mas com a successor de Jordi Pujol. Sobre aquest moment Orriols n’aporta nova i sucosa informació: el document «Operació Canonges» que va elaborar David Madí i que dissenyava una estratègia per consolidar el lideratge del candidat Mas. Allà s’hi plantejava què calia fer a Convergència, a CiU i a la Generalitat, quin relat i quina imatge calia construir, com s’havia d’obtenir el suport de l’empresariat i què calia fer per dominar els mitjans de comunicació, tant els públics com els privats.
