No voler-ho veure, però no poder deixar de mirar-ho. Saber que descobrir-ho t’embruteix, però comportar-te com un espectador impúdic que es queda clavat contemplant un espectacle humà, massa humà. D’acord que no és sexe, però és menys que l’eròtica del poder. Llegint aquestes gairebé quatre-centes pàgines és fàcil sentir-se com un viciós de la pornografia.

Convergència. Metamorfosi o extinció, més que la crònica d’una lluita pel control d’un espai polític a través d’un partit, és la crònica d’una lluita personal i despullada per controlar un partit que anirà deixant de ser allò que havia estat. És un llibre de periodisme polític excel·lent, nodrit d’entrevistes que desvetlla una pila de secrets, i, a la vegada, és la radiografia d’una dinàmica que comença al cor del poder autonòmic i acaba amb una degradació que no s’acaba. És la més gran onada del tsunami, per dir-ho amb el títol de Joan B. Culla. Un relat que s’allargassa ben bé un quart de segle. S’inicia explicant l’operació de successió de Jordi Pujol per Artur Mas a Convergència Democràtica i arriba fins al 7 d’octubre de 2022 quan la militància de Junts per Catalunya va votar majoritàriament perquè els consellers del seu partit sortissin del govern de coalició presidit per Pere Aragonès.

Mentre llegia els primers capítols del llibre de Núria Orriols, en recordava dos de periodístics i també molt bons. El virrey de José Antich, publicat el 1994, i la primera edició, la de 2003, d’Ara sí que toca! de Francesc-Marc Álvaro. El primer, que es presentava com una biografia de Jordi Pujol, també va tenir una dimensió partidista: era el relat del nucli dur del pujolisme confrontat amb Miquel Roca i va aparèixer quan la batalla per la successió la va vèncer el clan Pujol.

PUBLICITAT

El segon, aparegut pocs mesos abans de les eleccions que farien president Pasqual Maragall, tenia com a nus principal la descripció de com s’havia conformat el pinyol, sobretot barceloní, que, sintonitzat amb el clan, va imposar Artur Mas com a successor de Jordi Pujol. Sobre aquest moment Orriols n’aporta nova i sucosa informació: el document «Operació Canonges» que va elaborar David Madí i que dissenyava una estratègia per consolidar el lideratge del candidat Mas. Allà s’hi plantejava què calia fer a Convergència, a CiU i a la Generalitat, quin relat i quina imatge calia construir, com s’havia d’obtenir el suport de l’empresariat i què calia fer per dominar els mitjans de comunicació, tant els públics com els privats.

El ‘bypass’

Es tractava que Mas fos elegit president, però l’operació no va ser del tot reeixida. Durant «la travessia del desert», a més, les sospites de corrupció del partit van començar a aflorar i, entre el mític ple del 3 % i l’entrada de la policia al Palau de la Música, l’oasi on els convergents havien fundat el seu poder es va començar a acabar. Al llarg d’aquells anys centrals de la primera dècada del segle XXI, tanmateix, Mas aferma el seu lideratge. Orgànicament, al Congrés del 2008 es va fer el bypass. «S’acaba la transició entre l’era pujolista i la postpujolista, per iniciar la de Mas». La paradoxa és que el retorn de Convergència al poder autonòmic va tenir unes conseqüències imprevistes entre les elits que integraven el masisme. «Quan CiU retorna a la Generalitat, el pinyol deixa de ser-ho». Quan manen els Homs i els Gordó, comencen a rivalitzar entre ells. Sobretot a partir d’aquest moment el llibre agafa embranzida.

El retorn de Convergència al poder autonòmic va tenir unes conseqüències imprevistes entre les elits que integraven el masisme.

Per una banda, seguim contemplant els qui semblen nascuts per manar. Val pel cas d’Oriol Pujol, elegit secretari general de Convergència el març de 2012, però caigut immediatament. Val pel trencament amb el PP, que era el soci parlamentari a la Ciutadella, després que les converses sobre el pacte fiscal entre l’equip d’Homs i Álvaro Nadal no avancessin entre l’estiu de 2011 i bona part del 2012. El procés s’activa, relat i realitat comencen a bifurcar-se, Convergència vol liderar el moviment social des de Palau, però, a la vegada, es posa en marxa l’operació encoberta de l’Operació Catalunya, un factor que no va deixar d’impactar durant tres anys en l’evolució del partit i que el llibre no té prou en compte: Convergència era el primer objectiu de la policia patriòtica que el ministre Fernández Díaz va posar en marxa.

Per altra banda, nous personatges pugen a l’escenari convergent. «És l’hora de Josep Rull i Jordi Turull, que s’erigeixen en dos referents clars (i contraposats) de les noves generacions convergents», afirma Orriols. Cap dels dos no tenia rellevància al primer Ara sí que toca! Turull, de fet, ni hi sortia. Des del 2014, en canvi, es faran omnipresents en un partit que, com gairebé tots, amb la crisi de la desintermediació, comença a desfibrar-se, malgrat que l’acceleració del procés ho ocultava.

Rivalitat intestina

Les tensions entre Rull i Turull, que travessen des de la segona part del llibre i fins al final, són el millor exemple de la impudícia que a partir d’ara ja no deixarem de contemplar. El mateix dia que es van casar Albert Batet i Santi Vila, a la boda del segon, Rull i Damià Calvet van agafar Artur Mas per banda i li van demanar canvis al partit. Patien perquè Turull manés massa. Durant anys, sempre així. Competeixen per guanyar posicions de poder orgànic, sobretot des del moment en què «el partit queda sense una línia de successió clara» quan Oriol Pujol ho deixa. Tant és que l’un i l’altre comparteixin model de país. Allò que els singularitza és mirar-se de reüll. Són militants de llarg recorregut i seran parlamentaris, però no han tingut cap mena de responsabilitat de govern (ni local!), el seu coneixement de l’administració o de l’Estat és més aviat precari, negociaran malament amb altres partits, però això no és el més rellevant. L’eix de la seva activitat, obsessiva, és la vida interna del partit.

PUBLICITAT

Potser el més valuós del llibre, el més embolicat, sigui descobrir que, mentre es produeix aquesta rivalitat intestina, que no s’acaba mai de resoldre, ni a la presó!, la presidència de la Generalitat, primer de Puigdemont i després de Torra, funciona com un viver d’una nova elit sense gaire, o sense cap, relació amb el partit mare. És el sottogoverno que cobra una pasta, però no actua com un cos d’alt nivell institucional, sinó com una nova família que també ambiciona manar. «L’entorn d’Artur Mas a Palau es converteix en l’entorn de Puigdemont. Seran aquestes aliances del 2016 i el 2017 les que seran determinants després per a la fundació de Junts».

Aquests entorns –els Rius o Artadi primer, els de la war room de Torra després– es miren el partit amb suficiència, gairebé el consideren com una nosa, mentre que els convergents de tota la vida busquen la manera de refundar-se i no acaben de trobar-ne el desllorigador mentre el seu desfibrament va en augment. Tot allò que afecta la curta història del PDeCAT, realment, és penós i el capítol «La jugada mestra» un manual pràctic de trilerisme.

Núria Orriols Guiu Convergència. Metamorfosi o extinció , Barcelona: Angle, 2023 398 pàg.

La sortida del govern

D’aquesta sensació de degradació tampoc se n’acabarà d’escapar Junts. En molt poques pàgines el lector descobreix el talent de Jordi Sànchez com a killer: la reunió en una masia en la qual anuncia a David Bonvehí que els han pres el nom de Junts fa por. Però és que al cap de dues setmanes, sense moure’ns de juliol de 2020, Sànchez ha d’entomar-ne una altra que tampoc està gens malament. Durant el congrés fundacional de Junts, a les bambolines i mentre s’esperen per gravar un show, Rull i Turull es planten i li diuen que no mani tant. «El temor de fons és que la família postconvergent perdi el control total de Junts».

Atrapats així seguiran fins al moment en el qual les bases forcen la sortida del govern. La pregunta, al cap i a la fi, no es resol ni es pot resoldre perquè és una aporia: pot un partit d’ordre ser un partit subversiu? Mentre no quadrin el cercle, els grups de whatsapp seguiran preparant la nova conspiració. Sempre és el mateix, ara amb l’1 d’Octubre com a deus ex machina. Mentrestant ningú no acaba d’assumir el deute del Palau de la Música. És porno convergent. No volia saber, com va dir aquell, però he sabut.