Vaig anar a veure Der Freischütz (El caçador furtiu), de Carl Maria von Weber, que l’òpera d’Amsterdam representava per tancar la seva temporada i no estic massa segura d’haver-lo vist. El que sí que puc dir és que la música hi era tota. L’argument que explica aquesta òpera es mostrava concentrat en unes imatges de vídeo i amb els cantants dalt de l’escenari durant la ben coneguda obertura que, a més de ser molt llarga, ja presenta tots els motius musicals que es van desgranant durant l’òpera. El que també puc dir és que el públic (jo inclosa) ho va passar d’allò més bé i al final hi va haver una llarga i compacta tanda d’aplaudiments entusiastes.
Em preguntava si havia vist la història del temorenc i confiat Max, enamorat de la patidora Agathe, el qual, per aconseguir la seva mà ha de guanyar un concurs de tir i, no estant gens segur de triomfar, es deixa engalipar pel seu rival Kaspar a pactar amb el diable, Samiel, que els facilita set bales màgiques sense que Max sàpiga que n’hi ha una amb la que ferirà a l’estimada. Aparentment, no havia vist Der Freischütz, però pensant-hi bé, potser sí que dalt de l’escenari s’hi representava, ara bé, des d’un altre punt de vista.
Qui ha donat la volta a la història és Kiril Serebrénnikov, el director de teatre i cinema que és un dels creadors més imaginatius de la cultura russa contemporània des del Centre Gogol de Moscou. Acusat de malversació de fons públics en un cas que sembla un muntatge polític per les seves crítiques al govern de Putin, el 2017 va ser condemnat a quatre anys d’arrest domiciliari des d’on va dirigir a distància diversos muntatges teatrals i operístics, entre altres, a Viena (Parsifal) i Munic (Nos). La invasió d’Ucraïna el va portar a sortir de Rússia amb una primera parada al festival de Canes on va presentar la seva pel·lícula Tchaikovsky’s wife i una segona a Amsterdam per posar en escena aquest Freischütz.
L’obra de Weber, estrenada el 1821, assenyala el naixement de l’òpera romàntica alemanya. De fet, és un singspiel, és a dir, inclou parts parlades. Basada en una llegenda popular, Der Freischütz incorpora tota la iconografia típica del romanticisme alemany, música de caràcter folklòric, la nit, la lluna, el bosc, un gorg turbulent, somnis, forces sobrenaturals i supersticions.
El que Serebrénnikov fa és traslladar el món tancat de la petita comunitat de caçadors al món també tancat de l’òpera, amb tots els seus fetitxismes, enveges, pors, aspiracions i frustracions. L’eina que el director d’escena fa servir per transformar aquell món és la part parlada. Val a dir que avui, any 2022, reproduir els diàlegs de fa dos-cents anys no té cap sentit i de fet, durant aquests dos segles aquesta part sempre ha estat modificada i adaptada (també ho ha estat la partitura i pel mateix Weber, obligat per la seva esposa que era soprano a retirar alguns fragments que René Jacobs i la Freiburger Barochorchester han recuperat en un enregistrament per a Harmonia Mundi). O sigui que de sacrilegi, ben poc.
Al fons, Bruns (Max), i en primer terme Groissböck (Kaspar), en una escena de ‘Der Freischütz’ dirigida escènicament per Kiril Serebrénnikov a l’òpera d’Amsterdam.
Bart Grietens / Dutch Nationañ Opera.
PUBLICITAT
Totes les misèries
Després de l’obertura ja esmentada, els tres actes de l’òpera segons la dramatúrgia de Daniil Orlov passen durant els assajos. Allà surt tot. Les enveges entre les dues sopranos de caràcter totalment oposat, l’anguniosa Agathe i la bulliciosa Äanchen; l’ambició de Kaspar disposat a vendre la seva ànima al diable per tal de superar les set passes que el separen de l’anonimat del cor a estar sota el focus com solista; les supersticions d’uns i altres abans de sortit a l’escenari, i sobretot, la por escènica, la por de perdre la veu com li passa a Max, el tenor, que de natural té l’autoestima molt per terra i l’arrossega encara més quan explica que la nit anterior mentre feia l’amor amb la seva esposa aquesta li demanava que li parlés amb veu de… baríton! Samiel, el diable, no és altre que el director d’orquestra, la figura que té a tots sota el seu poder. I si en el llibret original, Max fereix involuntàriament a la seva estimada amb un tret, aquí la fa caure per unes escales, també sense voler i sense conseqüències.
Per organitzar tota l’activitat hi ha un personatge afegit, The Red One (El que va de vermell) interpretat per l’actor Odin Lund Biron, figura necessària, però excessiva en el seu parlar i el seu moviment constant. Un altre afegitó, aquest musical, són tres cançons de The Black Rider, un espectacle de Robert Wilson i William Burroughs inspirat en Der Freischütz, creat per a Tom Waits, que interpretaven des de dalt de l’escenari l’Orquestra Nacional Juvenil de Jazz.
Al fossat hi havia la Reial Orquestra del Concertgebouw en la seva visita anual al teatre de l’òpera. Originalment, la direcció l’havia de portar Riccardo Minasi, que va anunciar la seva retirada el mes de maig. Al seu lloc va pujar Patrick Hahn, un joveníssim director austríac. La direcció va ser una mica plana i excessivament lenta, cosa que va perjudicar, per exemple, el cèlebre cor dels caçadors (que inspiraria a Richard Wagner pel seu de pescadors d’El vaixell fantasma), un dels moments més espectaculars de l’òpera, en el que l’orquestra anava per darrere de les veus. En general, a l’orquestra li mancava aquell caràcter misteriós, tenebrós a vegades, o brillant i líric en d’altres.
Tots els solistes van assolir molt bon nivell començant pel baix Günther Groissböck en el doble paper de Kaspar i L’ermità, dos papers completament diferents, el que representa el mal i el que representa el bé. El tenor Benjamin Bruns en el paper del turmentat i insegur Max va lluir una veu bonica i molt expressiva. Les sopranos Johanni van Oostrum (Agathe) i Ying Fang (Âaenchen) posaven en contrast les seves veus que responien als diferents caràcters que interpretaven, una, sumptuosa, l’altra, efervescent. Completaven el repartiment el baríton Michael Wilmering, un acròbata vocal i físic, en els papers de Comte Ottokar i Kilian, i el baix James Platt en el de Kuno. El cor, eficaç, era el de l’Òpera Nacional.
S’havia comentat que als cantants no els agradava aquesta producció, però veient-los a escena ningú ho diria. La seva capacitat actoral amb molt text dit en anglès semblava demostrar tot el contrari. A tots se’ls veia còmodes en aquesta visió de Der Freischütz que potser en alguns aspectes els retratava en el passat o en el moment present. En qualsevol cas, qui tingui ganes de veure aquest divertit i intel·ligent espectacle que és El caçador furtiu segons Serebrénnikov ho pot fer a Operavision.
