Amb més o menys representació parlamentària, del mínim que permet el sistema proporcional al 26,1% de Fratelli d’Itàlia, instal·lada o no a les institucions, soci minoritari o paritari de la dreta conservadora, amb bones expectatives a Finlàndia i Suècia, força política hegemònica al govern d’Estats grans, flamant a Itàlia i veterana a Hongria i Polònia, la ultradreta és present a gairebé tots els parlaments dels països europeus, les excepcions obeeixen més a les característiques del sistema electoral que a una irrellevància. És el cas del Regne Unit.

La socorreguda frase del preàmbul del Manifest Comunista: «Un fantasma recorre Europa…» descriuria, encertadament o no, —en tot cas, sense la metafòrica ironia que Marx i Engels atribuïen al fantasma—, l’actual expansió de la ultradreta per Europa, mentre els partits i els ideòlegs ultradretans propaguen que les seves idees estan a punt d’inundar Europa.

Com al conte d’Oscar Wilde, El fantasma de Canterville, es tracta d’un fantasma fugisser, difícil d’aprehendre, entre altres raons, perquè no és sols un fantasma, sinó una constel·lació fantasmal d’idees extremes de dreta.

Hom qualifica aquest conjunt d’idees d’ultradreta o d’extrema dreta, sense excloure altres denominacions específiques (racistes, xenòfobs, supremacistes…) o genèriques (feixistes, populistes). L’univers dels executors de tals idees compren des de grupuscles insignificants –inclosa la «colla d’amics» que de nit surten a empastifar parets tot somiant amb la conquesta de l’Estat o, més modestament, amb esberlar caps d’enemics imaginaris– fins al primer partit de França, Le Rassemblement National, la líder del qual ha disputat dues vegades la segona volta de la presidència de més prestigi i amb més poder d’Europa.

El nom d’ultradreta és el generalment admès, val a dir que no pas pels qui en són mereixedors, car n’hi ha que no es consideren ultradretans i alguns ni tan sols de dretes, diuen que són únicament patriotes.

Anem a pams, el nom no fa la cosa, sovint l’enterboleix. Deturem-nos doncs en la «cosa». La constitueixen idees de dreta, ideològiques, ço és, no pensades, només rebudes, cregudes i assumides. Gairebé tothom convindrà que les idees de la ultradreta no són idees d’esquerra, ans al contrari, són idees de dreta, això vol dir ras i curt que ho són de la dreta i que les diverses dretes nacionals les comparteixen amb més o menys convicció. La ultradreta no és un tercer gènere, és una dreta radical en determinades matèries i en altres s’encavalca amb la dreta conservadora.

La desigualtat

Per si no fos prou, l’ideari habitual de la ultradreta, llevat de la interpretació més ultrancera, té fronteres poc definides, és obert a la incorporació de noves idees i de noves interpretacions i també a abandonar-les de cop i volta, admet matisacions i pot ser adoptat, salvant les aparences, per la dreta de tota la vida. A tall de mostra, la idea de la «desigualtat», una idea mare, molt de cara als ultradretans —implícita, bé que ocultada, en el pensament genèric de la dreta—, amb moltes filloles i variades aplicacions polítiques.

Els ultradretans consideren la desigualtat una idea natural, perquè —diuen— dimana de la naturalesa de les coses, i en aquest supòsit inclouen els individus, dividits en posseïdors i desposseïts de béns, siguin de producció o de consum, i la divisió dona el resultat també natural de rics i pobres amb graduacions, de pobres de solemnitat a rics d’escàndol: les cues de la gana a les societats opulentes, la supervivència amb menys d’un euro al dia a l’Àfrica Subsahariana, el coet-caprici (espifiat) de 10.000 milions de dòlars de l’Elon Musk.

La idea de la desigualtat té un feix d’aplicacions, separa —més que socialment— els individus, per «ètnies», sobretot els negres dels blancs; per religions, els jueus i els musulmans dels cristians, siguin creients o ateus els uns i els altres; les dones dels homes i, no cal dir, els pobres dels rics.  La desigualtat és una idea tan flexible i pot ser tan subtil que la dreta conservadora la fa seva —amb un cert fariseisme— i l’aplica amb discreció, a voltes amb tanta discreció que els afectats ni la noten, la desigualtat. A l’extrema dreta, la conceben i l’apliquen, sense manies, de manera extremada, que arriba fins a la brutalitat, si cal.

La diferència al voltant de l’aplicació de la desigualtat entre la tradicional dreta i l’extrema dreta és de grau, i reconeguem-ne una altra, de diferència: la dreta respecta (no sempre) les formes democràtiques, en té prou interpretant amb habilitat el procediment, la ultradreta el violenta, si cal.

A sensu contrario, la igualtat —idea pròpia de l’esquerra des de la Revolució Francesa de 1789— enfureix la ultradreta i, si més nos, incomoda la dreta. El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, té anunciat que, si governa, suprimirà el Ministeri d’Igualtat, tota una declaració de principis.

La immigració

Les idees ideològiques venen de lluny, algunes de molt lluny, es coven durant anys, algunes durant segles. La idea ideològica del racisme –és ultra ideològica perquè no té cap base científica, l’espècie humana és una i tots els seus membres són biològicament iguals, ni l’Ernst Kretschmer, metge neuròleg, Premi Nobel de Medicina (1929), d’ideologia dretana, no va poder trobar diferències entre els humans més enllà de les morfològiques– és una vella, secular idea, que ara serveix per rebutjar el negre i el musulmà i globalment la immigració.

Cada país ha tingut la seva particular experiència de racisme, l’antijudaisme n’ha constituït la màxima expressió i ha estat molt estès. L’assalt repetit a les jueries i els pogroms han ensangonat la història europea fins l’absoluta inhumanitat de l’holocaust nazi. La història del racisme a Espanya ha estat especialment particular.

Arran d’un episodi concret de racisme, molt esbombat pels mitjans de comunicació social per haver afectat un futbolista d’elit, mentre que els sovintejats  xiuxiuejos  de «negre de merda» no figuren a cap hemeroteca, ens estem interrogant si Espanya és o no és un país racista.

PUBLICITAT

Els cosmòlegs expliquen que arriba fins a nosaltres a través de l’espai i del temps el ressò del Big Bang. Ocorre el mateix amb certs ressons de la història, i de la història d’Espanya ens arriben els d’uns quants macro episodis que avui serien de racisme, però que quan van succeir van ser percebuts pels contemporanis com a heroics i transcendents.

Per començar, això que anomenem «reconquesta», que va durar segles, es basava per damunt de tot en un enfrontament religiós entre cristians i musulmans, amb fases i llocs de coexistència, que deixà un ressò antimusulmà, incrementat de volum per la conquesta del regne nassarita de Granada (1492) –que culminava un suposat «destí històric» dels regnes cristians–, per la rebel·lió morisca de L’Alpujarra (1568-1571) i, finalment, per l’expulsió dels moriscos de tot Espanya (1609-1613). Van haver de partir-ne tan sols amb el posat uns 250.000.

Abans, havia tingut lloc l’expulsió dels jueus, de l’ordre dels 100.000, decretada pels Reis Catòlics el març de 1942, donant-los de temps fins al juliol per abandonar els seus regnes, precedida pels  freqüents assalts a les jueries, sobretot en el segle XIV –el 1391 van ser arrasats sense pietat els calls de les ciutats del principat de Catalunya–.

El ressò d’aquell passat, que s’havia volgut identitari, d’homogeneïtat cristiana, de puresa de sang, d’orgull ètnic, de rebuig de l’heterodòxia cultural encara el sentim, amplificat pel repetidor dels manuals escolars d’història al llarg de generacions.

Espanya ha estat un país racista en tots els territoris amb la participació de l’Església, de totes les elits i de les classes populars, i el ressò de tant racisme històric s’ha interioritzat inconfessablement i es notaria més, si no fos pel tallafoc d’una remarcable evolució social, democràtica en política i liberal en costums en el marc d’una constitució avançada. I tanmateix,   el musulmà d’ahir és el moro d’avui i el negre ocupa el lloc del jueu d’antany. Cap ultradreta europea no ho té tan fàcil com Vox per desvetllar un racisme antiimmigració de «moros i negres», el bàsic. Que llenci la primera pedra qui no hagi sentit mai a prop o distant l’alè del racisme.

Cordó sanitari

¿És imparable l’ascens polític de la ultradreta les idees de la qual s’han estès tant, són tan transversals, tan compartides? Hom diria que les portem a dins i surten al gratar una mica.

Durant un temps va funcionar un denominat «cordó sanitari». Tots els partits, inclosos els de la dreta conservadora, es concertaven a fi que la ultradreta no entrés a les institucions. Aquesta estratègia de contenció ha fet fallida o està fent aigua on encara es manté com a França i Alemanya. Aquí, el PP ha obert generosament les portes autonòmiques i municipals a Vox i, si les circumstàncies fossin propícies, li obriria de bat a bat les portes del Govern d’Espanya. La distància que en el terreny ideològic separa la dreta conservadora del PP de la ultradretana de Vox és de les més curtes entre dretes i ultradretes d’Europa.

Els avenços polítics i institucionals de la ultradreta són la conseqüència de previs avenços electorals, i avancen perquè les seves idees trepitgen fort i atreuen, atès que en molts casos, el d’Espanya inclòs, troben un terreny sembrat.

¿Què està fallant perquè la ultradreta hagi arribat tan lluny i tingui el poder a tocar?

En primer lloc, el «cordó sanitari» és una contradicció en societats obertes, de democràcia liberal i marcadament constitucionalitzades. Un partit ultradretà, si la seva pràctica política no sobreïx  el marc constitucional, té exactament la mateixa legitimitat jurídica i els mateixos drets polítics que qualsevol partit de l’espectre democràtic. Una altra cosa és la valoració ètica de les seves idees, l’encert polític de les seves propostes, la qualitat democràtica de les seves intencions.

Si vulnera la constitució amb actes que la legislació penal tipifiqui com a delicte serà il·legalitzat i els membres del partit que en siguin els autors seran processats. Mentre això no passi, forma part del sistema democràtic i, segons la Constitució Espanyola (article 6), Vox com a partit concorre «a la formació i manifestació de la voluntat popular» i és «instrument fonamental per a la participació política». Oblidar aquests principis democràtics ha fet que la ultradreta pogués presentar-se com a víctima d’una discriminació injusta i hipòcrita, augmentant així el seu atractiu.

En segon lloc, el «cordó sanitari» crea una falsa seguretat, és una mena de «línia Maginot» mental, darrere la qual no caldria fer res, simplement  romandre-hi quiets i tranquils, que «No passaran».

Abunden les veus dient que «No s’ha de respondre a la ultradreta». Crassa equivocació. Qui calla, atorga, si més no, la raó. És el que veuen nombrosos votants de la ultradreta: «Si ningú no els contradiu, deuen tenir raó, a sobre el que diuen m’agrada, els votaré doncs».

Quan un portaveu parlamentari de Vox sosté que els immigrants, principalment els procedents de països de religió islàmica, copen les llistes de delinqüents, de violadors sobretot, i ningú no el contradiu directament amb dades que mostren la fal·làcia perversa dels seus propòsits, aleshores haurà guanyat una batalla cultural important.

¿Des de quan contradir un mentider és afavorir-lo? El tosc argument a debatre amb la ultradreta equival a facilitar la divulgació de les seves idees, amb el risc de contagiar-se’n, és fer-los el joc i posar-los-hi la catifa vermella per a l’ascens al poder.

I una altra equivocació, despatxar la ultradreta amb el qualificatiu de «feixista» és pretendre encaixar el present en nínxols del passat. El qualificatiu pot reconfortar pel que té de menyspreament, però és enganyós malgrat unes quantes coincidències de la ultradreta amb el feixisme històric, i, més que més impedeix conèixer el fenomen de la ultradreta, molt del nostre temps, un cop els has etzibat «feixista» et quedes tan tranquil i t’estalvies de pensar què és la ultradreta.

I, en tercer lloc, el «cordó sanitari» ja els va bé, la primitiva funció d’aïllament s’ha invertit, ara els protegeix. No debatre sobre les seves idees, d’una banda, els permet ocultar-ne els previsibles efectes negatius i, de l’altra, mancats d’arguments sòlids no resistirien una confrontació amb dades contrastades, haurien de sortir del confort de la demagògia o ensenyarien l’orella.

La causalitat cultural

Esbrinar les raons dels avenços electorals de la ultradreta arreu d’Europa resulta una tasca calidoscòpica, perquè són diverses les raons i diferents els colors, a més de l’especificitat històrica  i les circumstàncies de cada país.

Emetre un vot de protesta és una de les motivacions, que es dona més aviat en eleccions de nivells polítics de baixa potencialitat decisora, les europees, i fins a cert punt les regionals i municipals. Hi ha precedents clars de vot de protesta en aquest sentit, per exemple, els bons resultats d’Herri Batasuna a Catalunya a les eleccions europees del 10 de juny de 1987 (39.692 vots, déu n’hi do!) i el 19 de juny hi hagué l’atemptat d’ETA a l’Hipercor de l’avinguda Meridiana de Barcelona.

La raó econòmica té el seu pes, més exactament la marginació social. L’ultradretà Rassemblement National de Marine Le Pen obté majories significatives a les demarcacions territorials delmades per les crisis, majories que només les hi disputa l’extrema ultradreta de l’Éric Zemmour, defensor ultrancer de la teoria conspirativa del «gran reemplaçament»: la substitució de la població autòctona francesa per un poblament afro-musulmà. Saint Dénis, ciutat de 112.000 habitants, a 10 quilòmetres de París, antic bastió del Partit Comunista francès, avui és un feu de Le Pen i alhora el símbol d’una inversió electoral, de l’esquerra a la ultradreta.

Vox s’està implantant també a barris de classe treballadora on abans del 2023 era testimonial o poc present. Al districte de Nou Barris de Barcelona ha obtingut el 9% dels vots, un augment de més de dos punts respecte al 2019.

Tot amb tot, probablement la raó primera sigui ideològica vehiculada culturalment. Les recents progressions ultradretanes a països de societats de benestar consolidat, Finlàndia, Suècia, Noruega, Dinamarca, Països Baixos, on una classe mitjana alta, de les més afavorides d’Europa,  vota a la ultradreta, desbancarien la raó econòmica com a primera causa. En canvi, aquestes societats es veuen sacsejades pel «xoc immigratori».

Que als Països Baixos la immigració organitzada d’origen musulmà, procedent principalment de l’antiga colònia indonèsia, hagi pretès que la religió islàmica sigui reconeguda oficialment al mateix nivell que el protestantisme calvinista, pilar fonamental de la identitat històrica neerlandesa, explicaria l’èxit del xenòfob Geert Wilders, líder de l’ultradretà Partij Voor de Vrijheid  (Partit per la Llibertat).

El «xoc immigratori» és viscut amb més o menys intensitat a gairebé tots els països europeus, i Espanya no n’escapa, de Ripoll a El Ejido l’augment del vot ultradretà és innegable. Si s’hi afegeix la demanda transversal de «llei i ordre» que, a més de la traducció en seguretat al carrer lato sensu, és demanda pendular després del trencament de l’immobilisme tradicional amb lleis rupturistes, que costen de pair –la de l’eutanàsia i les de la llibertat sexual en serien representatives– potser hauríem identificat la causa major –una causa ideològica-cultural– de l’ascens de la ultradreta i una certa tornada de la dreta conservadora.

Per frenar i revertir l’ascens –la ultradreta no gaudeix d’una dinàmica d’inexorable ascens, als Països Baixos ha retrocedit–, no n’hi ha prou amb la imprescindible reducció de la marginació social, els partits de la democràcia cristiana, del centre, de l’esquerra socialdemòcrata i de l’esquerra més a l’esquerra hauran d’entrar, inevitablement, a proposar interpretacions i mesures respecte al «xoc immigratori» i a la demanda de «llei i ordre», cosa que comporta sortir de la comoditat dels principis, i això els fa angúnia perquè obliga a tractar-se, ni que sigui només  dialècticament, amb les ultradretes.

El reaccionarisme paralitzant

Constatar críticament la penetració i la difusió de les idees de la ultradreta no suposa, en absolut, relativitzar-les. Les idees hi són –són l’elefant a l’habitació–, ignorar-les és pitjor, deixa lliure el camp ideològic i l’ocupen a plaer per incompareixença del contrari.

Tal volta, la crítica més acerada que en el pla ideològic es pot fer a la ultradreta sigui el seu caràcter reaccionari, la seva negació de la complexitat del present, sempre simplificada amb veritats eternes, el seu entorpiment de l’evolució social —sols un entorpiment, car el canvi social és irrefrenable, si no ho fos viuríem encara a les cavernes—, el seu «retorn al passat» com a remei a tots els mals.

El trumpisme, una variant estatunidenca puixant de la ultradreta –tenen versions autòctones ultra extremes amb violència criminal i tot com el Ku Klux Klan, a més de l’integrisme exacerbat dels predicadors evangelistes– ho plasma amb nitidesa el seu eslògan fundacional Make America Great Again (Fes Amèrica gran una altra vegada), en què again dona la clau del sentit reaccionari del propòsit: «una altra vegada» evoca el retorn al passat com a reacció d’un present que no s’entén i, no entenent-lo, no se’n poden preveure els efectes.

Vox és un prototip del reaccionarisme. Els seus dirigents i molts dels seus partidaris temen socialment allò que és nou, el seu eix programàtic és el «retorn al passat», de la supressió de les Autonomies a les conquestes del feminisme i de qualsevulla altra llibertat que trenqui amb el passat.

Les còpies de Vox al trumpisme «Fes Espanya (Andalusia, Catalunya, Barcelona, etc.) una altra vegada gran», són una imitació pomposa i ridícula, que denota falta de creació ideològica pròpia, però sobretot reflecteixen la por al present, característica de la ultradreta, que, paradoxalment, ells que tanta por tenen, fan cada cop menys por als crèduls i més por als conscients dels seus perillosos propòsits.

La por als que ja no fan por

Els dirigents ultradretans han amorosit la seva retòrica i gesticulació. Marine Le Pen porta uns anys practicant una estratègia de penetració en douceur, suaument i amb sordina per no espantar,   i  Víktor Orbán a Hongria, Adrzej Duda a Polònia, Georgia Meloni a Itàlia fan que sembli normal la participació de la ultradreta en la governació dels Estats. Val a dir que força limitats els tres en l’aplicació de les seves idees per les resistències interiors i per la dependència que tenen de la Unió Europea, ja que es juguen la retenció preventiva de partides dels fons de recuperació, si s’excedeixen amb mesures que conculquin drets i llibertats dels Tractats de la Unió.

Tanmateix, ara és quan fan més por perquè es blanquegen amb la respectabilitat de ser al govern, dissimulen les intencions i estimulen potencials imitadors. Per això, cal plantar cara a les idees que representen, comunes a les ultradretes, per molt contingudes que s’apliquin ara, car la contenció anirà afluixant, igual com s’ha afluixat el «cordó sanitari».