CINQUANTA ANYS DE LA REVOLUCIÓ DELS CLAVELLS

Fa cinquanta anys de tot plegat i encara avui es fa difícil no recordar amb sorpresa que la revolució dels clavells va fer caure la dictadura a Portugal sense cap acció de força ressenyable. Mig segle després que les floristes de la plaça del Rossio posessin flors al canó dels fusells dels soldats que acabaven d’enderrocar el règim, el que potser més crida l’atenció és que durant els dos anys que van seguir al cop d’Estat va arrelar una cultura política de caràcter democràtic que, amb el temps, ha après a no dramatitzar les situacions, fins i tot en els moments més difícils.

La darrera prova d’aquesta cultura sense estridències és la renúncia de la coalició de centredreta Aliança Democràtica, guanyadora de les eleccions del 10 de març, a entendre’s amb l’extrema dreta (Chega) i pactar, en canvi, un sistema de rotació amb el Partit Socialista per presidir l’Assemblea de la República abans de formar un Govern en minoria. El país ha tingut presidents i governs de tots els colors, però en termes generals tothom ha respectat una regla no escrita a la Constitució, però molt útil per tranquil·litzar els esperits: que la sang –la crispació, quan n’hi ha– no arribi mai al riu.

Val la pena, per lligar caps, recordar algunes declaracions posteriors al 25 d’abril de 1974 com aquesta d’Ernesto de Melo Antunes, militar, un dels redactors del programa polític del Moviment de les Forces Armades i ministre d’Afers Estrangers en dues ocasions: «El nacionalisme no té cabuda quan cal donar llibertat a les colònies. La descolonització és una necessitat material i moral». O rescatar de l’oblit el paper del general Francisco da Costa Gomes perquè un altre general, António de Spínola, aleshores president de la República, cancel·lés la convocatòria per al 28 de setembre de 1974 d’una concentració de l’anomenada pel convocant majoria silenciosa, que volia ser, a la pràctica, el primer acte d’un cop de força contra el moviment progressista dels capitans. O recollir allò que em va dir Mário Soares durant un esmorzar en un hotel de Tarragona un dia de l’estiu de 1997: «Tots sabíem que no podíem cometre grans errors perquè era un fet l’amenaça d’una nova dictadura, que seria diferent de la que havia caigut, però que no posaria fi a les guerres d’Àfrica i no trauria el país de la pobresa».

 

Els capitans d’abril

De fet, l’herència del 25 d’abril va estar en seriós perill el setembre de 1974, el març de 1975 –un intent de cop dels nostàlgics de la dictadura, Spínola inclòs– i el novembre del mateix any, quan encara avui ningú no sap ben bé si el moviment insurreccional va ser una iniciativa de l’esquerra radical o un simulacre d’insurrecció manipulat pels Estats Units. En els dos primers episodis van tirar endavant les forces progressistes; en el tercer es va concretar una correcció del procés revolucionari a favor de les forces moderades, que van apartar del poder dos personatges fonamentals en el paper central de l’Exèrcit per liquidar la dictadura: els generals Vasco Gonçalves i Otelo Saraiva de Carvalho.

A partir d’aquell moment, els batejats com a capitans d’abril, joves militars colpits i adobats per les guerres de les colònies africanes, van tenir una presència progressivament menor i els partits que ocupaven, i en bona mesura encara ocupen avui, el centre del ventall polític van haver de fixar les regles bàsiques del joc. La política dels eslògans –«el poble unit no serà mai vençut»– i les mobilitzacions entusiastes van ser substituïdes per la realpolitik, amb l’objectiu llunyà, però necessari, d’ingressar a la Unió Europea.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Les guerres d’Àfrica eren una sangonera que hipotecava el pressupost i responsables d’un flux permanent d’emigrants cap als països europeus que més creixien.

Passar de la tradició de les elits portugueses de mirar cap a l’oceà a acceptar la necessitat primordial del vincle europeu no va ser fàcil. El batejat com a Estado Novo per António de Oliveira Salazar, de vocació atlàntica, va tenir una llarguíssima vida (1933-1974) i un efecte evidentment retardatari. El professor Vitorino Magalhaes Godinho (1918-2011) va descriure el salazarisme com un model «autoritari i estrictament jeràrquic» amb una conseqüència immediata: «Tot el poder venia de dalt i en la seva actuació era fortament repressiu, perquè es tractava essencialment de preservar un anacrònic ordre social, un sistema de privilegis de dominació econòmica d’una minoria.» Ras i curt: l’Estado Novo va ser més aviat poc nou; desmuntar-lo va ser una llarga carrera d’obstacles.

L’economista Mário Murteira (1933- 2013), diferents vegades ministre en governs provisionals, explicava a qui el volgués escoltar que era urgent transformar l’economia portuguesa en una economia convencional i preveure que fer-ho tindria un cost per a l’aparell productiu i les finances públiques. Perquè les guerres d’Àfrica eren una sangonera que hipotecava el pressupost i eren responsables d’un flux permanent d’emigrants cap als països europeus que més creixien. Deia que Portugal no tenia capacitat de resistència, i no semblava que exagerés.

 

Tranquil·litat a les casernes

Va caldre una mena de complicitat compartida per tirar endavant la consolidació d’una cultura política d’emergència i de respiració assistida de l’economia, un factor definitivament distintiu del procés portuguès. A partir de novembre de 1975 es va acabar l’amenaça dels contracops, de manera que la consolidació democràtica va tenir a favor seu la tranquil·litat a les casernes, una atmosfera molt diferent de la que es va respirar als processos grec i espanyol d’extinció de les dictadures.

Quan el 2004 el portuguès José Manuel Durao Barroso va ser nomenat president de la Comissió Europea –es va mantenir en el càrrec un decenni– era gairebé impossible sentir una veu discrepant.

El primer, va ser fruit de la derrota dels coronels a la crisi de Xipre i de la victòria de Turquia; el segon, va resultar de la inviabilitat de l’atado y bien atado del franquisme governant, però amb un permanent soroll de sabres que va condicionar del tot la Transició. Molts anys després, a finals de la tardor de 1997, una tarda freda i plujosa a Lisboa, Vasco Gonçalves va descriure més o menys així el final de les dues darreres dictadures mediterrànies, però després d’estendre’s amb un sòlid exercici de realisme polític, quan estava a punt de marxar del cafè del Chiado on compartíem taula el general, dos dirigents sindicals i jo, amb un to de murri intel·ligent, va deixar flotant a l’aire el comentari de l’activista d’esquerres de pedra picada que era: «Quan m’hagi mort pot dir que gairebé ho vàrem aconseguir.» «El què», vaig fer. «Més val no anar més enllà», va respondre. (El general va morir l’11 de juny de 2005, i doncs, ja es pot dir).

 

Cunhal, al Consell d’Estat

En plena guerra freda, dins d’aquest camí irrenunciable cap a la integració europea, hi va haver sempre una veu dissonant: Álvaro Cunhal, secretari general del Partit Comunista, un personatge singular amb trets d’heroi popular. En plena efervescència de l’eurocomunisme, Cunhal va seguir mirant cap a Moscou i malfiant-se dels reformistes durant la fase expansiva de la revolució dels clavells i després de novembre de 1975. Però també aquí va ser important la cultura política portuguesa: un dels ministres menys convencionals dels governs provisionals fins a la dissolució del darrer (juliol de 1976) va acabar la seva carrera política amb una plaça al Consell d’Estat durant deu anys a partir de 1982. A hores d’ara, el Partit Comunista és una organització amb molt poca influència, però encara recorden avui els veterans de la revolució dels clavells la multitud –mig milió de persones– que es va reunir per acomiadar Cunhal el dia del seu funeral a mitjan juny de 2005.

El periodista i escriptor Mário Ventura (1936-2006) deia, sempre que parlava de Cunhal, que era un polític necessari per recordar, quan calia, per què s’havia fet la revolució. El seu amic Mateo Madridejos (1932-2023), gran coneixedor de Portugal, ho veia d’una altra manera: «Cunhal va fer seu l’enfocament soviètic de la guerra freda i quan va tornar de l’exili no va voler revisar el seu discurs.» Una revisió que ja havien fet Enrico Berlinguer i Santiago Carrillo, però que per al secretari general dels comunistes portuguesos era gairebé una claudicació. Fins al punt que l’ingredient europeista dels clavells, passada la fase inicial de la revolució, es va veure, per una part no petita de l’opinió pública, com un element de desconfiança que s’afegia a les veus gens marginals que creien possible abandonar l’OTAN, de la qual Portugal és, per cert, un dels socis fundadors.

El cost social que va tenir la liquidació de les colònies i la transformació d’una estructura econòmica enrederida en una moderna economia de serveis, al si d’una societat extremament dual, va afavorir, però, que arrelés la desconfiança. Quan Portugal va signar l’ingrés a la Comunitat Europea juntament amb Espanya (juny de 1985), les veus discrepants eren minoritàries, però era possible trobar-les tant al camp més conservador com entre alguns vells militants comunistes (en actiu o que havien deixat el partit).

Es pot dir que el recel no havia desaparegut del tot, però quan el 2004 el portuguès José Manuel Durao Barroso va ser nomenat president de la Comissió Europea –es va mantenir en el càrrec un decenni– era gairebé impossible sentir una veu discrepant. I no precisament pel passat maoista, durant els primers anys de la revolució dels clavells, del jove Durao Barroso, militant del Moviment Reorganitzatiu del Partit del Proletariat –deu-n’hi-do, el nom–, sinó perquè a la cultura política portuguesa s’hi havia consolidat del tot un europeisme transversal.

 

Una revolució sense sang

Vet aquí el que queda de la bigarrada herència de fa mig segle en un entorn on ara els problemes no són els derivats de l’articulació d’un règim democràtic, sinó d’una economia financera i de serveis plena de noves contradiccions. Encara és vigent la frase de 1975 de Francisco Sa Carneiro (1934-1980), un conservador de cap clar, quan en un míting va dir que el país vivia «les conseqüències d’una revolució aconseguida sense sang», però fa molt temps que Portugal va deixar de viure en l’edat de la innocència del cop d’Estat vencedor i del carrer ocupat per un permanent sentiment d’eufòria desbordada.

Sentir de tant en tant unes notes de Grándola, vila morena porta la memòria a la matinada de 25 d’abril de 1974, quan l’emissió a Rádio Renascença d’aquella cançó, aleshores prohibida, va desfermar la mobilització militar, però la mitologia revolucionària dels clavells ha passat definitivament a formar part de la història sentimental de Portugal.