Després de prop de 60.000 morts i la devastació quasi completa de la Franja de Gaza al llarg d’un any i mig d’operacions militars, arran dels terribles atemptats del 7 d’octubre que van deixar més de mil persones mortes, Israel ha completat la seva transformació de la mà d’un govern que desplega una retòrica racista i té com a objectiu final, explicitat pels seus ministres més extremistes, la creació del Gran Israel, i això suposa de facto la desaparició del que aquests darrers vuitanta anys hem conegut com a Palestina que comprèn Cisjordània i la Franja de Gaza.
El primer que s’imposa, davant la massacre que es produeix a la llum del dia i que comporta la mort de milers de civils innocents, la utilització de la fam com a arma de guerra, el desplaçament forçós d’una població exhausta i la destrucció de les infraestructures de protecció que els haurien d’aixoplugar de la guerra (hospitals, escoles i centres de refugiats), és un posicionament ferm de denúncia de les atrocitats que es cometen contra el poble de Gaza, que de cap manera es poden justificar per la revenja d’una altra massacre igualment inacceptable, com la comesa per Hamas contra una població igualment desarmada i indefensa. Gaza mereix un clam de rebuig moral perquè representa un dels pitjors episodis de la història de la inhumanitat i la ignomínia, que malauradament compta amb una llarga llista, i alguns dels més atroços tenen com a víctimes els avantpassats dels que ara es presenten com a victimaris.
PUBLICITAT
El que està passant a Gaza és simplement inadmissible, és un crim contra la humanitat que no té excusa ni pot ser emparat pel dret de defensa. No hi ha cap país al món que, per raons històriques, per haver patit una persecució atroç en el passat, li sigui permès cometre un crim com el que està cometent Israel a Gaza. És des de tots els punts de vista moralment execrable.
Com és inadmissible la reacció de bona part de la comunitat internacional, especialment d’alguns països de la Unió Europea, que té en el respecte als drets humans i la promoció de la pau uns dels seus valors fundacionals. L’actitud passiva dels mandataris europeus (salvant algunes honroses excepcions, entre les quals el Govern espanyol i l’ex-vicepresident de la Comissió, Josep Borrell) provoca un mal essencial al projecte comú, a ulls de la ciutadania europea i del món sencer, que sap des d’ara que Europa ja no és una veu que s’alça i s’alçarà sempre contra les injustícies i a favor de la preservació de la dignitat humana.
Potser l’Israel que nosaltres reclamem ja fa temps que ha deixat d’existir. Gaza no és el començament, és l’últim estadi fins al moment d’una deriva que ha anat capturant Israel en les últimes dècades. Gaza és la conseqüència lògica d’un camí que la societat israeliana ha pres i que l’ha anat allunyant cada cop més d’aquell Israel originari, que no és que no pugui sobreviure a la massacre de la població de Gaza i a la ruïna moral que comporta per als que l’han comès, perquè senzillament aquest Israel va desaparèixer fa temps.
Aquest any en fa trenta de l’assassinat de Yitzhak Rabin, el primer ministre que va signar els Acords d’Oslo amb el líder palestí, Yasser Arafat, mort deu anys després de Rabin. La utopia de la pau i la coexistència pacífica entre un Estat israelià i un de palestí ha anat esvaint-se des d’aleshores, i avui els que van justificar l’assassinat de Rabin s’asseuen al Consell de Ministres d’Israel i impulsen el projecte de l’annexió dels territoris ocupats de Gaza i Cisjordània, d’on pretenen expulsar-ne la població originària per crear un estat ètnicament jueu en els territoris que consideren que els pertanyen per mandat diví. La guerra de Gaza s’inscriu com un capítol d’aquest projecte polític, que lidera un primer ministre sense gaires escrúpols i dotat d’un gran instint per a la supervivència política, a la qual subordina qualsevol principi moral.
En el seu camí cap a la consecució del projecte del Gran Israel, la societat hebrea ha anat perdent un a un els escrúpols que en altre temps l’havien guiat i que havien fet d’Israel un exemple de democràcia en una part del món on aquest tipus de sistema polític escasseja. No es pot oblidar que Israel ha patit des de la seva creació l’embat del terrorisme, però fins i tot en aquesta situació, havia estat capaç de forjar acords de pau amb els seus veïns i mantenir un sistema de drets i llibertats. La deriva actual no respon, doncs, a una reacció defensiva sinó a un projecte polític d’arrel teocràtica, racista i expansionista que, elecció rere elecció, ha anat guanyant espai en la societat hebrea i ha aconseguit imposar-se fins a justificar l’injustificable: l’assassinat d’innocents, la neteja ètnica, l’assetjament de la població civil, l’ocupació contra el dret internacional i la conversió del sistema polític israelià en una autocràcia sense contrapesos. Aquest és l’Israel que neix de les runes de Gaza.
