A Catalunya estem acostumats a les expressions que fan fortuna. El procés independentista n’està ple. Des del «dret a decidir» a «la revolució dels somriures» passant per les «estructures d’Estat» o el «full de ruta». I hi ha personatges públics als quals s’associa amb alguna de les manifestacions fetes al llarg de la seva vida. Joan Antoni Samaranch serà recordat pel seu «A la ville de… Barcelona», anunciant la ciutat que seria seu dels Jocs Olímpics de 1992. Josep Tarradellas, pels «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí» que va pronunciar des del balcó del palau de la Generalitat, el 1977, quan va retornar de l’exili com a president restablert de l’autonomia catalana.

Al seu costat hi tenia un polític, Jordi Pujol, a qui no va agradar aquesta forma de dirigirse a la ciutadania. Des del mateix balcó, set anys després, Pujol, que l’havia substituït com a president de la Generalitat, cridava: «el Govern central ha fet una jugada indigna. D’ara endavant, d’ètica i de moral en parlarem nosaltres, no ells». Es referia a la querella que la Fiscalia General de l’Estat havia interposat contra ell i 24 exdirigents de l’aventura financera fracassada de Banca Catalana.

Aquell dia, a prop seu hi havia una persona amb qui havia entrat al Palau de la Generalitat tan bon punt va ser elegit president, el 1980. Era Lluís Prenafeta i Garrusta, un empresari reconvertit en home de confiança plena de Pujol i que va ser durant deu anys la seva mà dreta. En aquells temps se solia parlar de P1 (Pujol) i P2 (Prenafeta), jugant amb l’equívoc que P2 era també la forma com es coneixia la lògia maçònica i mafiosa italiana Propaganda Due.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

L’etiqueta encaixava amb la imatge que es va treballar Prenafeta des del seu poder a l’ombra de la presidència de la Generalitat. Se’l responsabilitzava de conèixer tots els trucs perquè Pujol se sortís sempre amb la seva, per més complicada que fos la llei a aprovar, el pacte a assolir o el negoci a tancar. «Prenafeta la llei, Prenafeta la trampa», es deia en els cercles polítics i periodístics. I ell deia que això el feia enfadar molt. No està gaire clar, però, si no satisfeia també el seu afany de notorietat.

Nascut a Ivars d’Urgell el 17 de març del 1939 no va estar ni en la lluita antifranquista ni en la creació, el 1974, de Convergència Democràtica de Catalunya, el partit-moviment inspirat per Jordi Pujol. Es va afiliar al partit el 1976 i va acabar aconseguint la presidència de l’agrupació de Sarrià-Sant Gervasi, el districte on vivien i militaven Pujol i la seva esposa, Marta Ferrusola. Va ajudar Jordi Pujol en les primeres campanyes electorals i es va guanyar tant la seva confiança que va rebre l’encàrrec de liderar les que l’haurien de portar a la presidència de la Generalitat, la primavera de 1980. Diuen que va ser Marta Ferrusola, més que el mateix Pujol, qui va veure les virtuts d’aquell home perquè la cursa cap al Palau de la Generalitat fos un èxit.

 

Pagant el que sigui

Poques vegades intervenia en els debats de les idees. Tenia dues idees clares de com s’obrien les portes i com es tenia èxit en el món de la política. S’havien de seguir els consells del pensador polític italià Nicolau Maquiavel recollits en el seu tractat El Príncep i tenia sempre a punt les paraules màgiques: «Pagant el que sigui».

Si els que transcriuen la història recent no ens enganyen, Jordi Pujol i Lluís Prenafeta es van passejar sols pel Palau de la Generalitat poc després de la presa de possessió del primer com a president. Pujol li va dir «en aquests moments, Lluís, la Generalitat som tu i jo». Era l’equivalent del «tot està per fer i tot és possible» del poeta Miquel Martí i Pol, amb l’afegit que la direcció de tot el que s’havia de fer estava en les seves mans. Prenafeta faria la seva part des del càrrec que li van encomanar, la secretaria general de la Presidència. I no hi va estar amb les mans plegades, ni de bon tros.

Controlar al màxim les crítiques que podien aparèixer als mitjans va ser un dels encàrrecs importants que va rebre.

Una qüestió que va tenir clara era que tots els esforços que dediqués a l’àmbit de la política no havien de ser obstacle per continuar fent els seus negocis particulars. Que podia estar reunit al matí preparant la posada en marxa de TV3 i, a la tarda, amb un grup d’empresaris muntant els seus business privats. Els que dins de Convergència Democràtica entenien que política i negocis privats no s’havien de barrejar van començar a arrufar el nas aviat, però Pujol el va deixar fer.

Tal com s’ha demostrat després, no tenia gaire autoritat per donar-li lliçons de comportament moral i ètic. Miquel Sellarès, que va ser director general de Seguretat Ciutadana, s’atribueix, probablement amb raó, haver estat el primer militant destacat de CDC a denunciar la corrupció que s’estava instal·lant al partit i al govern. Ho va denunciar i van acabar fent-lo fora del partit.

Els mitjans de comunicació van començar a parlar del «sector dels negocis» de Convergència. Aquest sector el lideraven Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, que va ser conseller de Governació, d’Indústria i Energia i d’Economia amb Pujol i que era, en gestió política, la persona de confiança que representava el secretari general de la Presidència en l’àmbit de l’Administració. Tant a Pujol com a Prenafeta els amoïnaven molt les crítiques que podien aparèixer als mitjans. Per això, la voluntat de controlar-ne el màxim va ser un dels encàrrecs importants que va rebre Prenafeta.

 

Més baix que Jordi Pujol

Un altre terme dels que han fet fortuna vinculats a la forma de fer política a Catalunya és «la repartidora». O «la menjadora», com preferia dir-ne Pujol quan se li escapava la llengua. Es tractava de donar subvencions i ajuts i repartir publicitat institucional als diaris, les ràdios i les televisions per tenir-los lligats si se’ls acudia denunciar alguna trapelleria o irregularitat del seu govern. I va funcionar força. Els escàndols que afectaven l’administració de la Generalitat quedaven amagats sota una catifa de silenci informatiu que transmetia la impressió que la corrupció no existia a Catalunya. Eren els temps de «l’oasi català». Aquí no passava res de lleig. Sí que passava i passaven moltes coses lletges. Però el «pagant el que sigui» va funcionar d’allò més bé.

Les raons per les quals Prenafeta va col·locar Quintà al davant de la televisió autonòmica són un misteri.

I darrere de molts dels escàndols en què estava implicat el Govern de la Generalitat apareixia la petita figura —era fins i tot més baix que Jordi Pujol— de Lluís Prenafeta. La llista és llarga i no podem explicarlos tots. Els més sonats d’aquella època van ser els coneguts com a cas Casinos, cas CARIC i el Lottogate, vinculat aquest darrer a la posada en marxa de les Loteries de la Generalitat. Els tribunals, però, no acabaven mai de tancar els processos judicials amb condemnes exemplars. Sovint algun defecte de forma, la intervenció d’un jutge amic o la prescripció del delicte deixaven sense càstig uns comportaments que tenien tota l’aparença de ser il·legals.

Lluís Prenafeta se’n va sortir en dues ocasions de processos judicials relacionats amb la seva actuació a cavall de la política i els negocis. A la tercera, però, va venir la vençuda. La primera de les investigacions judicials la va dirigir el fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Carlos Jiménez Villarejo. Apuntava directament a la incompatibilitat del càrrec polític de Prenafeta i els seus interessos i activitats empresarials.

El setge es va anar tancant i Pujol es va quedar sense mà dreta l’1 de juny del 1990. Però no el va deixar abandonat. Dues setmanes després de dimitir va ser nomenat president de Petrolis de Catalunya (Petrocat), empresa de comercialització i distribució de carburants creada per la Generalitat. I tres mesos després accedia a la presidència de Túnel del Cadí, una altra empresa promoguda pel govern català. Van ser dos bons sous dels quals va fruir durant quatre anys. El 1994 va dimitir dels dos càrrecs i sembla que això va suposar el trencament personal amb Jordi Pujol. Des d’aleshores, no se’ls ha tornat a veure junts.

 

Odi a Jiménez Villarejo

Prenafeta se’n va anar del Palau de la Generalitat dient que creia acabada la seva etapa política i que volia tornar al món de l’empresa privada. Ho va fer a desgrat i amb un odi contra Jiménez Villarejo només comparable al que li tenia Jordi Pujol perquè aquest fiscal, juntament amb José María Mena, va ser el que li va buscar les pessigolles pel cas Banca Catalana. El cas Prenafeta, però, es va tancar el 1993. El jutge Lluís Pascual Estevill, que hauria de deixar la carrera anys més tard condemnat per prevaricació, va decidir arxivarlo.

El 1996 va ser investigat, juntament amb una trentena de persones més, per un presumpte desviament de 30.000 milions d’euros per part de la constructora Huarte abans de fer suspensió de pagaments. El 2001 també es va arxivar aquest cas. Finalment es va acabar la sort. El van detenir el 27 d’octubre del 2009 per l’acusació de cobrament de comissions en operacions urbanístiques il·lícites realitzades entre els anys 2002 i 2009 a Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Andreu de Llavaneres.

Un amic amb qui encara se l’ha vist algun cop dinant al restaurant Ca l’Isidre, a Barcelona, és Vicent Sanchis, director de TV3.

La investigació la va dirigir el jutge Baltasar Garzón i es va conèixer com a cas Pretoria. Va estar un mes i mig a la presó i en va sortir després de pagar un milió d’euros de fiança. El juliol del 2018 va ser condemnat a un any, 11 mesos i 27 dies de presó per tràfic d’influències i blanqueig de capitals. Al seu company d’aventures Macià Alavedra li va caure la mateixa condemna. I es van estalviar una pena superior perquè van confessar els seus delictes. Alavedra va morir dos mesos després. De Prenafeta no se n’ha sabut res més des d’aleshores.

 

No li queden amics

Havien passat quasi vint danys des que va abandonar el seu despatx al Palau de la Generalitat. No li queden amics d’aquella època. O molt pocs. I això que a l’empresa familiar del tèxtil Tipel havien contractat en els bons temps Jordi Pujol Ferrusola, fill gran de l’expresident, i Artur Mas, que acabaria arribant a la presidència de la Generalitat. Jordi Pujol Ferrusola es va decantar aviat pel món dels negocis i els diners abundants. Ho està pagant ara com a principal implicat en el sumari on el jutge José de la Mata acusa tota la família Pujol-Ferrusola d’«organització criminal». Mas s’ha dedicat a la política i prefereix oblidar el seu pas per Tipel i qui el va portar a aquesta empresa.

Un amic amb qui encara se l’ha vist algun cop dinant al restaurant Ca l’Isidre, a Barcelona, és Vicent Sanchis, director de TV3. El va col·locar de director d’El Observador, un diari que va crear immediatament després de dimitir amb la voluntat de competir amb La Vanguardia, mitjà al qual acusava de la seva caiguda en desgràcia. El Observador va ser un pou sense fons. Va durar tres anys. El primer director va ser Alfons Quintà, que va ser també el primer director de TV3, a proposta de Prenafeta. Quintà es va suïcidar el 19 de desembre de 2016 després d’assassinar la seva dona.

És un home de dretes i no se l’ha vist mai embolicat amb senyeres i tampoc amb estelades.

Les raons per les quals va col·locar Quintà al davant de la televisió autonòmica són un misteri. Havia estat un dels protagonistes més agressius contra Jordi Pujol per la seva gestió al davant de Banca Catalana. De la nit al dia va passar de ser una bèstia negra a ser capdavanter d’una aposta política que Pujol considerava vital com era la posada en marxa de la televisió que naixia per a «fer país». Pujol no ho explica a les seves memòries i Prenafeta no ho ha fet en els dos llibres autobiogràfics que ha escrit amb l’ajut de Vicent Sanchis: L’ombra del poder (1999) i El malson, quan la realitat supera la ficció (2010).

 

L’‘omertà’

Sanchis també va dirigir la Fundació Catalunya Oberta, impulsada per Lluís Prenafeta, i que va aplegar un bon grapat de periodistes, economistes, empresaris i representants de professions liberals. Hi van desfilar molts personatges que han tingut un pes notable en la política i el periodisme catalans, des de Pilar Rahola a Xavier Sala i Martín passant per Vicenç Villatoro, Enric Canals, Joan Oliver, Lluís Oliva, Núria Llorach, Salvador Sostres, Francesc-Marc Álvaro, Jordi Graupera o Bernat Dedéu. Fins i tot l’actual president de la Generalitat, Quim Torra, hi va col·laborar.

Es va fundar el 2001 amb l’objectiu de «defensar, analitzar i promoure els valors de la societat oberta, la llibertat, la democràcia i l’economia de mercat». Prèviament, Prenafeta també havia donat suport a la Fundació Acta, amb uns ideals i uns membres força coincidents amb els de la FCO, impulsada pels historiadors Max Cahner, Joan B. Culla i Vicenç Villatoro. La Fundació Catalunya Oberta va anunciar que posava fi a les seves activitats el 29 de juny del 2017. La Fundació Acta va anar morint de forma silenciosa.

Prenafeta és un home de dretes. No se l’ha vist mai embolicat amb senyeres i tampoc amb estelades. Fa temps que no mou fils de poder polític o periodístic. Sap molts secrets de la política catalana recent. No ens els explicarà. «Prenafeta la llei, Prenafeta la trampa, Prenafeta l’omertà».