Del gris i el negre del poema de Josep Carner que varen adoptar els periodistes Narcís-Jordi Aragó, Just M. Casero, Pius Pujadas i Jaume Guillamet per donar títol al seu llibre publicat l’any 1972 que en el seu moment va representar una autèntica sacsejada ciutadana obrint portes a una transició política que ja s’estava coent, s’ha passat a una Girona grisa i groga, allunyant-se així de la policromia florentina que d’alguna manera simbolitzava la diversitat i el pluralisme?

Justament, el número 16 del mes de febrer de la publicació política&prosa era dedicat gairebé monogràficament a tractar els diferents aspectes polítics, econòmics, socials i de relacions humanes de la ciutat dels quatre rius (i una sèquia) segons l’afegitó que va fer-hi el govern post convergent municipal per adornar un projecte per recuperar la vida de la ciutat al voltant de l’aigua i del medi natural reutilitzant les vores dels seus rius que, com tantes altres coses, ha quedat al calaix, simplement en un esbós molt difuminat i menys concretat.

El dijous dia 20 es va presentar a la Casa de Cultura de Girona aquest especial dedicat a Girona. Amb una puntualitat britànica digna de ressaltar i d’imitar, conduits per la periodista Rosa Massagué i davant d’un centenar de persones, el professor de Ciències Polítiques de la UdG Quim Brugué, l’exalcalde de la ciutat Joaquim Nadal i l’expresident de l’Autoritat Catalana de la Competència, Arseni Gibert, varen participar en un col·loqui que, entre altres coses, va servir per desmuntar alguns dels tòpics que molta gent ha volgut vendre com a certs però que en realitat son velles falsedats acumulades.

A preguntes de la moderadora i fent referència a l’article del periodista Jordi Mercader segons el qual Girona sempre ha estat acomodatícia al poder del moment, l’exsenador Arseni Gibert va afirmar que, acceptant que això pogués ser cert en el passat «avui la comoditat és impossible i, en tot cas, s’imposa el silenci per no trencar relacions, amistats, interessos, etc., ja que possiblement aquí, en aquesta ciutat i en aquestes comarques és on hi ha més tensió de tot Catalunya».

Aquesta constatació va reafirmar-la també el professor Quim Brugué, ja que a parer seu, a Girona es pot dir que hi ha més espectadors que no pas actors de la realitat que ens envaeix ja que «a bona part de la ciutadania ja li sembla bé l’obra que s’està representant al seu voltant». Per la seva banda, Joaquim Nadal va revelar les bones maneres que hi havia entre institucions convergents (Diputació) i socialista (Ajuntament) com una manera d’arribar a enteses i acords pel bé de la ciutat, és a dir, «acomodatícia segons les circumstàncies del moment». Amb tot, va manifestar el seu desacord amb la referència que feia Mercader en el seu article d’una ciutat «que va ser moderadament franquista», afirmant amb total rotunditat que Girona «va ser escandalosament franquista».

El tòpic diu allò de «Girona rai» significant unes millores substancials en el nivell de vida dels ciutadans tant de Girona com de les seves comarques en relació a la resta de Catalunya i àdhuc d’Espanya en general. El col·loqui va posar de manifest la polarització de la societat gironina, l’existència de dues col·lectivitats que conviuen en un mateix marc urbà però que s’ignoren mútuament, els desequilibris existents «no tot és Begur o Cadaqués, hi ha Blanes, Lloret o Salt», en paraules del professor Brugué i, en aquest sentit, Arseni Gibert va posar-hi xifres, afirmant que segons dades oficials emeses per la mateixa Generalitat, les comarques gironines en el seu conjunt estan un 15% per sota de la renda mitjana de Catalunya i, pel que fa a la ciutat, aquesta no està per sota però tampoc la supera, com el tòpic afirma i molta gent es pensa.

El debat que no va ser debat sinó un intercanvi d’opinions, va posar de relleu l’evidència que la distorsió generada per tot el que envolta el denominat procés ha afectat els tradicionals eixos polítics de tal manera que, havent-hi com hi ha a la ciutat de Girona una majoria d’esquerres, actualment està governant en minoria la dreta nacionalista post convergent.

Joaquim Nadal, que en va ser alcalde durant 23 anys, va voler remarcar aquesta situació fent al mateix temps una diagnosi molt negativa de la Girona d’avui a tots els nivells ja siguin aquests de neteja de places i carrers o de qüestions estructurals fins el punt d’afirmar amb rotunditat que «el model actual no s’aguanta per enlloc».

La posada de llarg de política&prosa a Girona va servir per constatar que el tòpic de la «Girona rai» pot generar el perill d’una autosatisfacció que no deixi veure que avui som més pobres i més desiguals tant a la ciutat com a bona part de les comarques gironines. Com va dir el professor Quim Brugué, el tòpic tapa sovint les realitats més punyents, una realitat que, en aquest banquet de fantasia que ens volen vendre, no se sol posar a la taula.