A Barcelona portem setmanes parlant de pactes i, tanmateix, no és necessari assolir 21 regidors per elegir un alcalde. Ni tan sols la majoria simple dels vots dels regidors, perquè no es vota a favor o en contra d’un candidat. L’elecció d’un alcalde no es regeix per les mateixes normes que l’elecció d’un president en un sistema parlamentari.
Per ser elegit alcalde només cal treure un vot més que el segon classificat, com en un sistema majoritari. Només un. La LOREG (article 196c) ho diu ben clar: si cap dels candidats obté la majoria absoluta del Ple «és proclamat alcalde el regidor que encapçali la llista que hagi obtingut un major nombre de vots populars en el Municipi corresponent.»
Així ha sigut sempre, des de 1979, per facilitar l’elecció dels alcaldes quan no hi ha majories. És clar que en molts casos, i especialment a Barcelona, quasi sempre hi ha hagut pactes per assolir la majoria, però més per voluntat dels partits minoritaris —que volien formar part del govern— que no pas per necessitat del partit guanyador, que sabia que obtindria l’alcaldia en qualsevol cas.
Els pactes de govern són necessaris per governar (per aprovar els pressupostos, les ordenances i els projectes urbanístics) però no per elegir alcalde.
La política barcelonina viu en aquests moments sota la síndrome Valls: la possibilitat que hi hagi una coalició que eviti que el guanyador de les eleccions sigui alcalde. Però hauríem de tenir present que el que va passar fa quatre anys fou una excepció a la norma.
Eren imprescindibles 21 regidors per evitar que Ernest Maragall fos elegit alcalde, però no eren necessaris per elegir-lo a ell, que havia guanyat les eleccions.
Si Manuel Valls, Eva Parera i Celestino Corbacho no haguessin votat per Ada Colau, o un d’ells no ho hagués fet, Ernest Maragall hagués sigut elegit alcalde amb només els 10 vots del seu grup municipal.
PUBLICITAT
El 2015 va guanyar Ada Colau per 18.000 vots i només un regidor de diferència, però Trias va acceptar la derrota la mateixa nit electoral, renunciant a pactar amb altres partits per evitar que Colau fos elegida.
ERC i el PSC (així com un regidor de la CUP) van votar a favor de Colau en el ple d’investidura perquè volien ser socis de la nova alcaldessa, perquè volien influir en el seu govern, no perquè Ada Colau els necessités. De fet, va governar en solitari quasi un any abans de pactar amb el PSC, i ho va tornar a fer durant l’últim any i mig de mandat, després d’haver expulsat els socialistes del govern per decisió de les bases dels comuns.
Tampoc Xavier Trias va fer un govern de coalició després de guanyar les eleccions de 2011. Havia guanyat les eleccions i Hereu les havia perdut. No hi havia més discussió. Jordi Portabella i Joan Laporta van votar a favor de la investidura de Trias perquè volien influir en el govern, i el PP no el va votar perquè el nou alcalde no volia pactar amb ells. Trias no els necessitava i va preferir governar en solitari. De fet, els dos únics alcaldes de la ciutat que han governat en minoria han sigut Trias i Colau. Els socialistes sempre han governat en coalició: amb el PSUC, amb ICV, amb ERC, i fins i tot amb el PI de Pilar Rahola.
Parlar tant de pactes no ens deixa veure la importància dels vots que es recomptaran la nit del 28 de maig. L’important és la victòria electoral, no els pactes postelectorals.
Serà alcalde qui guanyi les eleccions, qui tregui un vot més. No qui construeixi una majoria. Els pactes són importants quan hi ha dos blocs clars, però aquest no és el cas a Barcelona. Fa quatre anys hi havia una lògica d’independentistes contra no independentistes, però ara aquest factor performatiu ha desaparegut.
No hem de pensar en l’elefant dels pactes sinó en la realitat dels vots. Primer es guanya, després es pacta –deia José María Aznar. Qui va a les eleccions pensant en els pactes postelectorals, corre el risc de perdre.
A qui li convé més que es parli de pactes? A l’alcaldessa. Ella té molt clar amb qui pot pactar i ho diu obertament, per mostrar les contradiccions dels altres candidats.
Falten pocs dies per al 28-M i tot candidat que aspiri a guanyar ha de dir obertament que només governarà si treu un vot més. Només així generarà una dinàmica guanyadora. Tothom sap que Colau no governarà si no guanya –encara que excepcionalment ho fes fa quatre anys– però poden ser alcaldes Trias o Collboni sense guanyar les eleccions?
L’experiència ens diu que Trias ni ho intentarà i Collboni ja ha dit que si no és alcalde, s’anirà a l’oposició. És a dir, que no intentarà ser elegit alcalde si no guanya. Per tant, per què seguim parlant de pactes?
Qui guanyi les eleccions, serà alcalde. Primer es guanya, i qui guanyi ja veurà després quin pacte li interessa més.
Per tant, cal deixar de pensar en els pactes i centrar-se en allò que és important: qui obtindrà més vots el 28 de maig.
Les eleccions es poden decidir per un grapat de vots. L’alcaldia ara mateix depèn dels que dubten. I els que dubten han de tenir clara l’alternativa. Seria un bon moment per recuperar un històric cartell electoral de les eleccions generals de 1996: «Collboni o Colau: tu decideixes».
