No és fàcil ressenyar aquest llibre perquè el seu gènere és ambigu. Mentre el llegia apassionat no acabava de saber si era un assaig d’història política o era una novel·la documental. De fet, es pot llegir com una investigació sobre la gènesi biogràfica, el desplegament i el final del poder del felipisme. Però també es pot llegir com una narració a través de la qual es medita sobre les tensions que Felipe González va experimentar quan va esdevenir allò que fonamentalment va ser: un polític al cim del poder espanyol.

Sigui novel·la o sigui assaig, o sigui les dues coses a la vegada, tant li fa, el primer que cal consignar és que Un tal González de Sergio del Molino funciona la mar de bé com a relat per descobrir o redescobrir una de les figures més determinants de l’Espanya del segle XX. I aquesta és una virtut rellevant, abans que res, perquè no comptàvem amb cap bon llibre sobre qui va presidir el govern espanyol entre 1982 i 1996. Aviat és dit. Però cal dir-ne més coses.

En diverses ocasions Del Molino explica en primera persona pàgines viscudes. N’hi ha que succeeixen després que l’escriptor aragonès guanyés protagonisme al debat públic espanyol arran de la publicació d’un llibre que va anar molt més enllà del seu èxit editorial: La España vacía va tenir la virtut de donar visibilitat a un gran problema que semblava invisible perquè ningú no havia tingut el talent de mostrar-lo. Ell ho va fer i així va catalitzar tot un fenomen sociològic i polític.

Per parlar-ne, va ser convidat a un consell editorial de PRISA, del qual aleshores González encara n’era membre. L’expresident es va asseure a la taula llarga d’una sala tirant a rònega, prop d’on el ponent s’havia col·locat i, poc després que Del Molino comencés a parlar, González va marxar deixant-lo més aviat descol·locat. Quan vol fer humor sobre ell mateix, l’escriptor té bastanta gràcia. Fins i tot a l’hora de reconèixer-se com a nou integrant de l’elit periodística que comparteix taula amb polítics als restaurants que són a tocar del Congrés dels Diputats.

També recrea estampes infantils per imaginar com veia la política quan era un nen dels 80. Per exemple, quan rememora converses a casa preguntant com és que Espanya entrava a Europa si ja hi era o quan, amb un amic a l’hora d’esbarjo de l’escola, un a l’altre es van preguntar què votarien les seves famílies al referèndum de l’OTAN. Però, d’aquestes estampes autobiogràfiques, la més significativa és aquella en la qual recorda l’adolescent que deixava de ser quan González va anunciar que dimitia com a secretari general del PSOE. No li va fer ni fred ni calor. La vida del jove era conduir un programa d’una ràdio que no escoltava ningú. Tal com ho explica, sembla prou convincent.

PUBLICITAT

Adreçar-se a la seva generació

Aleshores Del Molino estava a punt de fer els disset anys, ara en té quaranta-tres. I és des de la maduresa actual, des de la posició que ara ocupa, quan s’ha sentit gairebé impel·lit a complir amb allò que considera un deure cívic: adreçar-se a la seva generació –la seva és la meva– per explicar que la visió que creu consolidada sobre el felipisme entre nosaltres és equivocada i és injusta. Ho explicita precisament quan confessa què pensava mentre conversava amb el seu protagonista a la fundació que porta el seu nom. «Los libros a la contra salen mejor y así concordaría con mi generación, la que solo ve el monstruo, el culpable de la perpetuación del franquismo por otros medios. No era ese el Felipe González que tenía delante, que cada vez se me pintaba más claro como una figura que merecía otro brillo en la historia».

Durant els darrers anys s’ha pogut fer, i en part consolidar, un judici categòric i anacrònic sobre el desplegament de la Transició.

No tinc gaire clar que la visió de González de la nostra generació –l’autor i jo ens portem menys d’un any– sigui tan fosca. D’acord que Pablo Iglesias es va quedar ben descansat aquell dia de 2016 al Congrés dels Diputats quan va definir González amb aquesta brutalitat: «el que tiene el pasado manchado de cal viva». D’acord que l’expressió despectiva «Règim del 78» ha quallat prou. Però em fa l’efecte que, més que una condemna, s’ha produït l’oblit.

L’oblit no d’un personatge, sinó d’una època. Allò que hem oblidat és que Espanya va estar desconnectada d’Europa durant dècades. És una vivència que no ha format part del nostre horitzó a l’hora d’explicar-nos com a ciutadans del país. De fet, és una sort que aquell passat d’endarreriment no hagi estat un element configurador de la nostra ciutadania perquè no és ni sa ni obligatori viure el dia a dia amb la càrrega de la consciència històrica al damunt de les espatlles. Però aquest oblit podria explicar els motius pels quals durant els darrers anys s’ha pogut fer, i en part consolidar, un judici categòric i anacrònic sobre el desplegament de la Transició en un context econòmic crític.

És la clàssica tensió entre memòria i història. Si hi ha un lieu de mémoire de la Transició inscrit a la consciència dels espanyols, és aquest: el cop d’estat de 1981, des de l’entrada de la guàrdia civil al Congrés, passant per l’actitud coratjosa de Suárez i fins a la intervenció de Joan Carles. Si hi ha un lieu de mémoire per a la normalització democràtica espanyola, és la cerimònia d’inauguració dels Jocs de 1992. Però la imatge essencial d’aquell vespre no és la de González a la llotja de l’Estadi Olímpic. Al relat de la Transició, González no té el seu lloc de memòria. Això és més rellevant del que sembla. És el factor que ha permès oblidar la seva acció de govern i desconsiderar que ell va liderar el transcendental procés de reconnexió d’Espanya amb el seu espai econòmic i geopolític natural per tal que el país fos una democràcia del benestar.

Ho ha explicat la història, no s’ha explicat des de la memòria. Els qui érem criatures durant el tram central dels vuitanta hem viscut els beneficis de la incorporació a la UE com una normalitat que cal donar per descomptada. El salt d’escala que va experimentar el país no l’hem percebut ni ha format part de la nostra memòria. Com si no pogués ser d’una altra manera.

La trama de relacions

Contra aquesta anomalia, en últim terme, Del Molino ha escrit aquest llibre en part assaig històric i en part novel·la documental. Ha decidit forjar una memòria del felipisme en el relat de la Transició avançada per acabar amb una amnèsia que cert rupturisme ha volgut instrumentalitzar des de la crisi del 2008. Ho ha fet amb una aposta literària que ens situa en un encadenament d’escenes a través de les quals anem descobrint com es va configurar el lideratge polític de González, com el va exercir i quina va ser la trama de relacions que es va formar entorn seu i el va acompanyar en aquesta fase de transformació del país sincronitzada amb la tercera onada democratitzadora del segle XX.

A la xarxa hi ha des de Carmen Romero o Alfonso Guerra fins als fiascos de Mariano Rubio o Baltasar Garzón passant per molts periodistes (hi ha moltes pàgines sobre la configuració de la nova dinastia del quart poder), gairebé cap empresari i mai el rei emèrit.

A vegades el narrador les fot pel boc gros. Potser no cal ser tan exagerat i sentenciar, a propòsit de González i Nicolás Redondo, que «los hijos de la transición debemos la libertad en la que hemos crecido tanto al amor de esos amigos como a sus traiciones». Potser no cal semblar tan propagandista com quan afirma que amb l’arribada dels socialistes a la Moncloa «la historia de España estaba a punto de dar su mayor giro narrativo, más radical que los de las guerras y revoluciones».

Sergio del Molino Un tal González. Madrid: Alfaguara, 2022 373 pàgs.

Un polític fascinant

Potser no cal fer una descripció tan esbiaixada, tan presentista, de la cerimònia d’obertura dels Jocs del 92. Però aquests retrets són menors en comparació amb allò que Del Molino pretenia i sens dubte aconsegueix. Amb una poètica inspirada (crec) en Antonio Scurati, en aquest cas basada tant en documents com en testimonis, veiem desfilar cronològicament i pàgina rere pàgina un procés de modernització que no es podria explicar sense la intel·ligència d’un polític fascinant i d’intimitat blindada per la necessitat d’exercir el poder i no quedar-ne devorat. Aquest procés l’escriptor l’acaba empeltant a la seva pròpia vida. «El país que hizo Felipe es mi país, el que me ha hecho a mí.» Els fills de Jordi Pujol no ho tindrem tan fàcil.