Primo de Rivera i Alfons XIII, una història de complicitats i traïcions

Poc abans de les nou de la nit del 28 de gener de 1930, el general Miguel Primo de Rivera va presentar a Alfons XIII la seva renúncia com a president del govern. La notícia va córrer com la pólvora. A Madrid aviat es van improvisar manifestacions d’alegria i una multitud va sortir als carrers del centre per celebrar la caiguda del dictador. A dos quarts de dotze de la nit, es van concentrar unes dues mil persones a la Puerta del Sol i al crit de «Visca la República!» es van dirigir cap a la plaça d’Oriente. Després d’unes quantes càrregues i algun tret, els manifestants es van dissoldre, però una hora més tard eren quatre mil les persones que baixaven pel carrer d’Alcalá cap al palau de Buenavista, seu del Ministerio de la Guerra i residència de Primo de Rivera.

Els ànims estaven caldejats. Va cremar el quiosc del diari conservador El Debate al carrer d’Alcalá i es van trencar els aparadors d’alguns comerços. Una secció d’Ordre Públic es va col·locar davant del palau de Buenavista. Quan els manifestants es van acostar al palau, les forces de seguretat van carregar contra la multitud i van provocar diversos ferits. Primo de Rivera devia observar els incidents amb estupor i tristesa. Havia dedicat els últims anys de la seva vida a dirigir el país i creia que havia salvat la pàtria de la destrucció. Però en el moment de deixar el poder es va sentir tremendament sol. Sabia que els seus companys d’armes l’havien abandonat i, sobretot, creia que el rei l’havia traït. Quedaven enrere anys d’entesa, complicitats i interessos mutus entre el monarca i el dictador.

Les relacions entre Primo de Rivera i Alfons XIII van ser canviants durant la Dictadura. El pronunciament del 13 de setembre de 1923 va ser una mica improvisat i força potiner, però el suport d’Alfons XIII va acabar decantant la balança del costat de Primo de Rivera. Des de la seva primera trobada, el 15 de setembre de 1923, el monarca i el general van tenir desavinences. Alfons XIII li va dir al capità general de Catalunya que volia que jurés com a president del Consell davant del ministre de Gràcia i Justícia. El monarca buscava mantenir les formes i intentava que la concessió del poder a Primo s’assemblés tant com fos possible a una crisi ministerial de la Restauració. El marquès d’Estella, que volia jurar com a president d’un directori militar, va entendre perfectament la maniobra del rei i li va recordar el que ja li havia comunicat en un telegrama des de Barcelona el dia anterior, que esperava «fer la revolució sota el signe de la Monarquia», però que si trobava oposició règia buscaria altres alternatives. Al final van arribar a un acord. Primo juraria com a president del Consell, però no presidiria un govern a l’ús, sinó un directori militar.

El Ministeri de Governació va passar a mans del general Martínez Anido, figura clau en la política antiterrorista a Barcelona.

Malgrat les seves petites desavinences inicials, l’interès d’Alfons XIII i Primo de Rivera per instaurar una dictadura i acabar amb els governs constitucionals els va garantir una complicitat important. Quan el novembre de 1923, en una visita oficial a Itàlia, Alfons XIII va declarar davant de Víctor Manuel III que Primo de Rivera era «el seu Mussolini», el monarca espanyol no solament va mostrar el seu gust per les solucions autoritàries, sinó que creia que, d’alguna manera, podia controlar el seu dictador. En aquesta mateixa visita, Primo de Rivera va equiparar el seu règim amb el de Mussolini i va presentar el feixisme italià com un model que calia seguir i el principal referent polític en la nova Europa autoritària que estava sorgint després de la Primera Guerra Mundial.

El Directori Militar

La sintonia entre el monarca i el dictador va ser evident durant el Directori Militar (1923-1925). Era un règim eminentment castrense, on es van cessar tots els governadors civils canviant-los per militars d’alt rang i es va crear la figura dels delegats governatius, oficials de l’exèrcit assignats a cadascun dels partits judicials del país amb la finalitat de controlar la política municipal i destruir les xarxes dels cacics. El Ministeri de Governació va passar a mans del general Severiano Martínez Anido, figura clau en la política antiterrorista a Barcelona i bon amic de Primo de Rivera. Es va instaurar l’estat de guerra d’una manera permanent, la censura es va fer omnipresent i el sistema Judicial es va veure clarament sotmès a l’Executiu, especialment després que Primo ordenés la posada en llibertat de La Caoba, una coneguda madame amiga seva detinguda per tràfic de drogues.

El Directori Militar, a més, va combinar censura i propaganda per silenciar els opositors, mentre es fomentava un discurs nacionalista, populista i regeneracionista des del poder que va aconseguir bona acollida en sectors amplis de la societat espanyola. Tot això va tenir lloc sota un extens sistema repressiu muntat per Primo de Rivera i secundat per Alfons XIII, amb milers de detinguts, centenars de desterrats i desenes d’executats; un sistema que no tenia precedents a Espanya.

El Directori Militar va ser també testimoni del principi del final d’una de les grans preocupacions del dictador en els primers anys del seu règim: la guerra al Protectorat espanyol al Marroc. La retirada de les tropes espanyoles de la denominada «Línia Primo de Rivera» el 1924, els bombardejos amb gas mostassa i bombes incendiàries dels pobles del Rif i, finalment, el triomf del desembarcament d’Alhucemas amb ajuda francesa el setembre de 1925, ens mostren una política una mica erràtica, cruel i, fet i fet, victoriosa del marquès d’Estella a l’Àfrica. A diferència del que havia passat amb el Desastre d’Annual de 1921, on el rei havia participat en el disseny tàctic d’algunes de les operacions, Primo de Rivera va assumir el comandament militar absolut i va mantenir Alfons XIII apartat de les qüestions bèl·liques durant la seva dictadura.

Miguel Primo de Rivera a Donosti, el 1927. Fotografia del fons Foto Car. Ricardo Martín. Wikimedia Commons.

Un nou estat antiliberal

Va ser precisament la victòria a Alhucemas el que va permetre a Primo de Rivera crear el Directori Civil el desembre de 1925. La segona etapa de la dictadura va ser un temps en el qual es va intentar crear una nova Espanya autoritària, moderna, al capdavant de la contrarevolució a Europa. La continuïtat de la censura i la repressió dels crítics de Primo de Rivera i del monarca, juntament amb la convocatòria d’un «plebiscit» sobre el règim, que va ser en realitat una recollida de signatures; la creació de l’Assemblea Nacional, la primera cambra corporativa a l’Europa del segle XX; la implantació d’un model corporatiu, directament influït pel feixisme italià, i, el projecte d’una nova constitució, que reforçava el poder de l’Executiu, van ser alguns dels factors amb els quals el general andalús va anar formulant un nou estat antiliberal.

No obstant això, la construcció del nou estat va trastocar la relació entre el dictador i el monarca. Al principi, el rei es va oposar a la creació de l’Assemblea Nacional. Alfons XIII es va adonar que la cambra única comportava la institucionalització definitiva de la dictadura i la impossibilitat de tornar algun dia al sistema de la Restauració, si les coses anaven mal dades. Amb l’Assemblea Nacional, el nou estat primoriverista eliminava de manera definitiva la figura del monarca com a àrbitre polític, mentre que augmentava els poders del dictador. Al principi, Alfons XIII va rebutjar de ple l’Assemblea i qualsevol reforma constitucional que pogués emanar-ne. Però el rei també sabia que Primo encara comptava amb un suport popular (i militar) considerable i, sota una forta pressió per part del marquès d’Estella, va acabar signant el decret de convocatòria de l’Assemblea Nacional el setembre de 1927.

Insurrecció de José Sánchez Guerra

Les relacions entre dictador i monarca no es van acabar de recuperar mai. El setembre de 1928, Primo de Rivera va celebrar amb mobilitzacions massives el cinquè aniversari en el poder, mentre Alfons XIII s’absentava del país amb l’excusa que havia de viatjar a Suècia. Quatre mesos més tard, els llaços entre Primo i Alfons XIII van entrar en una nova fase de deteriorament arran de la insurrecció del polític conservador José Sánchez Guerra el gener de 1929. El dictador va reaccionar als fets de Ciudad Real i València radicalitzant les capacitats repressives del règim i concedint facultats extraordinàries al seu govern, la seva milícia i el seu partit, que incloïen la possibilitat que sometents i upetistes duguessin a terme registres en domicilis particulars, tanquessin associacions on es fessin debats polítics i es creessin «Centres d’investigació i informació ciutadana» per mantenir l’ordre públic. Va ser la reina María Cristina qui es va oposar que el seu fill Alfons signés el reial decret que recollia aquests canvis, pensant que el rei, una vegada més, faria un acte anticonstitucional que el comprometria encara més amb la dictadura de Primo de Rivera. El marquès d’Estella va tornar a guanyar el pols. El reial decret es va publicar amb la signatura règia el 4 de febrer de 1929.

Dues setmanes més tard, el monarca es va enfrontar de nou a Primo de Rivera. En aquesta ocasió el xoc es va produir perquè el marquès d’Estella volia dissoldre el cos d’artilleria i aplicar sancions greus als oficials de l’arma. Alfons preferia unes mesures menys dràstiques, però, després d’una discussió bastant agra amb Primo de Rivera en un consell de ministres, el rei es va veure obligat a cedir als desitjos del dictador i va signar el decret de dissolució del cos d’artilleria i els càstigs el 19 de febrer.

Primo no tenia el control total de l’exèrcit, per molt que en presumís.

El monarca perdia, una vegada més, el pols amb el dictador, però l’intent d’insurrecció de Sánchez Guerra i el conflicte amb els artillers li van fer pensar que hi havia sectors importants de l’exèrcit que ja no donaven suport al marquès d’Estella. L’absolució de Sánchez Guerra per part d’un tribunal militar l’octubre de 1929 no solament va confirmar les sospites règies, sinó que va mostrar a tot el país que Primo no tenia el control total de l’exèrcit, per molt que en presumís.

Una victòria pírrica

És més, un nou complot constitucionalista contra Primo liderat pel general Goded i el cunyat d’Alfons XIII, l’infant Carles de Borbó-Dues Sicílies, va comptar amb l’aquiescència del monarca, que ja no ocultava el seu desig de desfer-se del seu Mussolini. El 31 de desembre de 1929, Alfons XIII es va negar a signar una proposta primoriverista per prorrogar la dictadura i crear una nova cambra semicorporativa, la qual cosa equivalia a retirar-li la confiança al dictador. Primo de Rivera va intentar perpetuar-se en el poder consultant als seus capitans generals si li atorgaven la confiança per seguir, però la majoria dels militars es van decantar pel monarca. Alfons XIII va acabar guanyant la batalla i forçant la dimissió del dictador.

Va ser una victòria pírrica. En els catorze mesos que van seguir a la dimissió de Primo de Rivera, el monarca va ser incapaç de tornar al règim de la Restauració. Els anys de Primo de Rivera havien republicanitzat bona part de la societat i el monarca apareixia clarament lligat a la dictadura en l’imaginari popular. Quan els espanyols van tornar a votar el 12 d’abril de 1931, Alfons XIII es va veure obligat a exiliar-se a la Itàlia de Mussolini.