En contra d’un dels tòpics més estesos del repertori antipolític, a les campanyes electorals els partits no acostumen a deixar de banda els problemes més rellevants de la societat. S’objecta, sovint amb raó, que es tracta d’una actitud oportunista destinada a ensarronar l’electorat amb diagnòstics simplistes i propostes demagògiques que cauran en l’oblit l’endemà de les eleccions. Però, el cert és que en la conversa pública que mantenen els partits polítics en l’actual cicle electoral estan a l’ordre del dia qüestions com el cost de la vida i les mesures per mitigar-lo, la sequera i la gestió de l’aigua, l’habitatge i els plans per fer-lo assequible, les pensions i la seva reforma, les deficiències de la sanitat pública, entre d’altres.

Com diu Manel Pérez: «No és cert que l’habitatge, juntament amb la pujada dels preus dels productes de primera necessitat, és el primer i principal problema per a la majoria dels espanyols? Quin millor moment que unes eleccions, sobretot si són municipals, perquè els aspirants a gestionar les ciutats i el govern expliquin quines receptes porten a les seves carpetes per fer-hi front?» (La Vanguardia, 23-4-23).

Tanmateix, aquestes propostes electorals han de ser apreciades amb cautela per una ciutadania escaldada pels grans anuncis que no es tradueixen més tard en realitzacions tangibles. Ignacio Sánchez-Cuenca constata que «el desajust entre els anuncis de plans i les seves execucions últimes té un efecte desmoralitzador en l’opinió pública. S’aprofundeix la sensació que la política són purs focs d’artifici. Però, alhora, sense aquests anuncis els governs no aconsegueixen sobreviure». I, per tant, són propostes que exigeixen ser sotmeses a un control de qualitat: «Per trencar amb aquest cicle pervers, per una banda, cal que els mitjans fiscalitzin millor i facin seguiment de les polítiques, sense deixar-se arrossegar per la dinàmica d’anuncis constants de nous plans; però, per altra banda, també cal que els governs inverteixin més en la capacitat de gestió dels seus respectius Estats» (El País, 18-4-23). En el mateix sentit, es pronuncia Rocío Martínez-Sampere: «l’avaluació, la rendició de comptes, la millora de la deliberació, la disponibilitat d’informació i el rastreig de les promeses en fets són fonamentals perquè quan ens tornin a dir “no ens representen” sapiguem què contestar» (La Vanguardia, 26-4-23). 

D’entre tots aquests temes destaca pel seu caràcter estructural el problema de l’habitatge. No cal dir que es tracta d’un problema de gran complexitat que no admet solucions simplistes, com es dedueix de la seva persistència en el temps i de la poca eficàcia de les polítiques adoptades per governs de signe diferent. Ni l’orientació neoliberal de deixar la solució en mans del mercat amb la mínima regulació, ni l’orientació estatista d’intervenir fortament el mercat han demostrat tenir èxit. Els casos de les dues grans ciutats espanyoles, Madrid i Barcelona, en són un exemple: les seves visions contraposades no han evitat tenir tensions similars en els seus mercats immobiliaris (José Luis Aranda i Clara Blanchar a El País, 23-4-23). 

PUBLICITAT

La llei, «més que una política d’habitatge, és una promesa de política d’habitatge», assenyala Julio Rodríguez.

A l’exercici de prospectiva España 2050 presentat pel Govern espanyol el 2021 s’identificava com a punt crític la dificultat creixent d’una part important de la població per a accedir a un habitatge. D’una banda, l’increment sostingut dels tipus d’interès combinat amb una inflació de preus i uns salaris decreixents dificulta l’accés a la propietat immobiliària. De l’altra, el transvasament de la demanda a l’habitatge de lloguer contribueix a tensar a l’alça un mercat amb una oferta insuficient d’habitatges lliures i, especialment, d’habitatges de lloguer social que no arriben ni al 2 % del total del parc immobiliari. A més, a les grans ciutats i a les zones turístiques la forta demanda lligada al turisme i a sectors de la població amb alt poder adquisitiu ha provocat que el sobreesforç per poder pagar un lloguer hagi augmentat significativament, sobretot entre la població més jove i amb ingressos més baixos. 

Per totes les vies possibles 

Un diagnòstic del qual, lògicament, es dedueix la prioritat de reduir progressivament la proporció de població que pateix un sobreesforç per pagar l’habitatge. Per tant, d’ampliar extraordinàriament l’oferta d’habitatge assequible, sigui amb un pla per incrementar l’oferta d’habitatge de lloguer públic i social per totes les vies possibles: construcció nova, rehabilitació, reconversió. Sigui amb el foment del lloguer dels habitatges buits oferint garanties suficients als propietaris. Sigui incentivant fiscalment l’increment de l’oferta d’habitatge de lloguer a preus assequibles. 

Com no podia ser d’una altra manera, la nova llei pel Dret a l’Habitatge assumeix l’objectiu de «facilitar l’accés a un habitatge digne i adequat a les persones que tenen dificultats per accedir a un habitatge en condicions de mercat, presta especial atenció a joves i col·lectius vulnerables i afavoreix l’existència d’una oferta a preus assequibles i adaptada a les realitats dels àmbits urbans i rurals». I posa el focus en el lloguer, tot plantejant la possibilitat de limitar-ne la revaloració en el cas dels grans propietaris i de controlar els preus dels lloguers en zones tensades. 

Un plantejament que José García Montalvo veu desenfocat per l’error de diagnòstic de considerar que els grans tenedors controlen el mercat i que pot portar que la limitació de preus produeixi efectes col·laterals molt negatius com la reducció de l’oferta de lloguer i l’aparició d’un mercat negre (La Vanguardia, 23-4-23). 

És cert que l’ambició i l’abast de la llei és molt més ampli, en tant que tracta d’oferir un marc global a la política de l’habitatge per donar compliment al mandat constitucional de fer efectiu el dret a un habitatge digne i adequat. Una ambició que el Govern presenta com el cinquè pilar de l’Estat de benestar, però, com assenyala Julio Rodríguez, la llei «més que una política d’habitatge, és una promesa de política d’habitatge. La qüestió radica en saber com es farà complir aquesta promesa» (El País, 15-4-23). 

Carme Trilla rebla el clau en advertir que per tal que «la nova llei serveixi perquè la política d’habitatge esdevingui el cinquè pilar de l’Estat de benestar, farà falta que tota la nova normativa vagi acompanyada d’una dotació pressupostària que ens acosti a la mitjana europea del 0,6 % del PIB (en lloc del 0,1 % actual, descomptant els fons europeus Next Generation). Només així es trencarà l’escepticisme i pessimisme que s’ha anat instal·lant a la societat respecte a la voluntat política de donar solució al descomunal problema de l’habitatge i la desigualtat» (El País, 19- 4-23). 

Complexitat competencial 

A més del finançament, una altra gran qüestió condiciona l’aplicació de la llei: la complexitat competencial de la política d’habitatge, amb un protagonisme central de les comunitats autònomes i un paper subsidiari dels municipis, que obliga forçosament a establir mecanismes de coordinació per tal de fer possible una política realment efectiva. El cert és que la gestió de les seves competències per part de les comunitats autònomes fins ara no ho ha fet possible. Per això, en el marc d’una reflexió més àmplia sobre el poder local, Carles Ramió apunta la conveniència d’obrir el debat sobre com «empoderar les àrees metropolitanes, les ciutats i els pobles», per tal de donar «més autonomia i capacitat competencial al Govern local perquè pugui competir sense les mans lligades a escala global, nacional o regional» (espublico, 21-4-23). 

En definitiva, sense els recursos necessaris i sense un pacte que comprometi totes les administracions públiques la qüestió clau de l’oferta suficient d’habitatges de lloguer social continuarà sent el principal problema a resoldre. Segons Josep Oliver: «en el mitjà i llarg termini, l’origen d’aquestes dificultats continuarà sent el mateix: insuficiència de recursos públics, que és per on sagna la ferida de l’accessibilitat. Recursos necessaris per a atendre una promoció d’habitatge de lloguer social públic durant un llarg període i a gran escala; i per a promoure polítiques fiscals més favorables, i més agressives, de foment privat de l’habitatge per llogar, com succeeix a França. Molta feina pendent. Potser massa?”. (La Vanguardia, 28-4-23). Més clar no es pot dir.