Se sol asseverar que, quan arriba una guerra, la primera víctima és la veritat; però, en finalitzar la guerra, qui l’ha guanyada escriu la Història i dicta la seva veritat. En el moment que escric aquest article, han passat cent vuitanta-cinc dies des que es va declarar la guerra de Rússia contra Ucraïna. A pesar que tot pronòstic anunciava una victòria ràpida de Rússia, a mesura que la invasió s’ha anat cronificant en un conflicte bèl·lic que ja ningú no està en condicions de guanyar, tothom s’afanya a explicar la seva Història per demostrar al món qui ha guanyat i qui ha perdut.

El ministre de Cultura ucraïnès, Oleksandr Tkachenko, va plantejar com a càstig al poder polític rus: «el primer és prohibir que els representants russos dels mitjans i la cultura viatgin pel món lliure». Culmina aquesta reflexió advertint: «la comunitat mundial s’hauria de distanciar de la cultura russa per no caure sota la influència dels missatges de propaganda». Des de les democràcies liberals, la resposta a les paraules de Tkachenko ha estat desautoritzar-les després que, a l’inici del conflicte, moltes institucions culturals occidentals fessin el que ara està exigint.

Fa uns mesos, artistes i empreses culturals occidentals van decidir bloquejar i anul·lar els seus concerts i estrenes a Rússia. Les cancel·lacions van portar a alertar que això podria fomentar xenofòbia cap als russos i, alhora, moltes persones van considerar positiu el bloqueig perquè creien que constituïa un missatge cap al poble rus perquè reaccionés i es pronunciés contra Vladímir Putin.

Grups com Green Day, Louis Tomlinson, Yungblud, AJR, o Franz Ferdinand van cancel·lar els concerts que s’havien de celebrar el març passat. Artistes russos com Vitaly Mansky, opositor a Putin, van considerar també positiu el boicot europeu; alhora, a Rússia, el govern de Putin anava controlant la possible dissidència intel·lectual, informativa o artística. Des d’Ucraïna i Rússia, s’ha encoratjat els artistes perquè es posicionin a favor del seu país, il·lustrant els seus èxits i comprometent la seva obra a la causa. S’obre la reedició d’antics debats sobre la responsabilitat de l’artista, la capacitat d’expressió crítica i sobre el paper que han d’assumir els Estats si es veuen amenaçats amb l’obra d’un artista o simplement si hi ha la sospita que algun dia les seves obres podrien anar en contra dels interessos de la seva nació.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament o accedeix si ja ets usuari/subscriptor.