Se sol asseverar que, quan arriba una guerra, la primera víctima és la veritat; però, en finalitzar la guerra, qui l’ha guanyada escriu la Història i dicta la seva veritat. En el moment que escric aquest article, han passat cent vuitanta-cinc dies des que es va declarar la guerra de Rússia contra Ucraïna. A pesar que tot pronòstic anunciava una victòria ràpida de Rússia, a mesura que la invasió s’ha anat cronificant en un conflicte bèl·lic que ja ningú no està en condicions de guanyar, tothom s’afanya a explicar la seva Història per demostrar al món qui ha guanyat i qui ha perdut.
El ministre de Cultura ucraïnès, Oleksandr Tkachenko, va plantejar com a càstig al poder polític rus: «el primer és prohibir que els representants russos dels mitjans i la cultura viatgin pel món lliure». Culmina aquesta reflexió advertint: «la comunitat mundial s’hauria de distanciar de la cultura russa per no caure sota la influència dels missatges de propaganda». Des de les democràcies liberals, la resposta a les paraules de Tkachenko ha estat desautoritzar-les després que, a l’inici del conflicte, moltes institucions culturals occidentals fessin el que ara està exigint.
Fa uns mesos, artistes i empreses culturals occidentals van decidir bloquejar i anul·lar els seus concerts i estrenes a Rússia. Les cancel·lacions van portar a alertar que això podria fomentar xenofòbia cap als russos i, alhora, moltes persones van considerar positiu el bloqueig perquè creien que constituïa un missatge cap al poble rus perquè reaccionés i es pronunciés contra Vladímir Putin.
Grups com Green Day, Louis Tomlinson, Yungblud, AJR, o Franz Ferdinand van cancel·lar els concerts que s’havien de celebrar el març passat. Artistes russos com Vitaly Mansky, opositor a Putin, van considerar també positiu el boicot europeu; alhora, a Rússia, el govern de Putin anava controlant la possible dissidència intel·lectual, informativa o artística. Des d’Ucraïna i Rússia, s’ha encoratjat els artistes perquè es posicionin a favor del seu país, il·lustrant els seus èxits i comprometent la seva obra a la causa. S’obre la reedició d’antics debats sobre la responsabilitat de l’artista, la capacitat d’expressió crítica i sobre el paper que han d’assumir els Estats si es veuen amenaçats amb l’obra d’un artista o simplement si hi ha la sospita que algun dia les seves obres podrien anar en contra dels interessos de la seva nació.
