Se sol asseverar que, quan arriba una guerra, la primera víctima és la veritat; però, en finalitzar la guerra, qui l’ha guanyada escriu la Història i dicta la seva veritat. En el moment que escric aquest article, han passat cent vuitanta-cinc dies des que es va declarar la guerra de Rússia contra Ucraïna. A pesar que tot pronòstic anunciava una victòria ràpida de Rússia, a mesura que la invasió s’ha anat cronificant en un conflicte bèl·lic que ja ningú no està en condicions de guanyar, tothom s’afanya a explicar la seva Història per demostrar al món qui ha guanyat i qui ha perdut.
El ministre de Cultura ucraïnès, Oleksandr Tkachenko, va plantejar com a càstig al poder polític rus: «el primer és prohibir que els representants russos dels mitjans i la cultura viatgin pel món lliure». Culmina aquesta reflexió advertint: «la comunitat mundial s’hauria de distanciar de la cultura russa per no caure sota la influència dels missatges de propaganda». Des de les democràcies liberals, la resposta a les paraules de Tkachenko ha estat desautoritzar-les després que, a l’inici del conflicte, moltes institucions culturals occidentals fessin el que ara està exigint.
Fa uns mesos, artistes i empreses culturals occidentals van decidir bloquejar i anul·lar els seus concerts i estrenes a Rússia. Les cancel·lacions van portar a alertar que això podria fomentar xenofòbia cap als russos i, alhora, moltes persones van considerar positiu el bloqueig perquè creien que constituïa un missatge cap al poble rus perquè reaccionés i es pronunciés contra Vladímir Putin.
Grups com Green Day, Louis Tomlinson, Yungblud, AJR, o Franz Ferdinand van cancel·lar els concerts que s’havien de celebrar el març passat. Artistes russos com Vitaly Mansky, opositor a Putin, van considerar també positiu el boicot europeu; alhora, a Rússia, el govern de Putin anava controlant la possible dissidència intel·lectual, informativa o artística. Des d’Ucraïna i Rússia, s’ha encoratjat els artistes perquè es posicionin a favor del seu país, il·lustrant els seus èxits i comprometent la seva obra a la causa. S’obre la reedició d’antics debats sobre la responsabilitat de l’artista, la capacitat d’expressió crítica i sobre el paper que han d’assumir els Estats si es veuen amenaçats amb l’obra d’un artista o simplement si hi ha la sospita que algun dia les seves obres podrien anar en contra dels interessos de la seva nació.
L’apel·lació de Tkachenko arriba tard perquè els artistes no basen les seves obres en obligacions que han contret amb la societat, no se senten motivats a retre comptes per la seva feina, ni tan sols a participar en els debats polítics i socials que es desenvolupen a la comunitat on viuen. Les utopies polítiques que a l’Europa d’entreguerres van necessitar els artistes per potenciar-les, ara ja no existeixen, excepte si són utopies per combatre i on l’Estat totalitari rus no és la prioritat. Arriba tard perquè els vincles culturals dels ciutadans occidentals amb la cultura russa són tan febles que, quan veuen un carrer amb el nom de Lev Tolstoi, el consideren un artista universal més que un artista rus. El que avui mou la cultura, el sistema que possibilita que hi hagi un elenc d’artistes als països europeus, ja no és el mèrit d’una obra, el prestigi del seu autor ni la possibilitat de vendre les seves obres al mercat. Arriba tard perquè per a molts artistes els resulta confusa la causa que haurien de defensar. No és que la guerra provoqui rebuig, sinó que genera molts dubtes, en aquesta fase del conflicte, saber per què s’està lluitant.
La llum de la veritat política
Durant el període de la guerra freda es pensava que qualsevol mentida era justa a la llum de la veritat política. Avui aquesta observació continua sent actual a la llum de com es comporten Rússia i Ucraïna per defensar les causes respectives. Poc importa que la causa ucraïnesa sigui justa i la russa censurable i atacable perquè en tots dos casos es valora la cultura com a element instrumental per combatre l’adversari. La utilització de la cultura per part dels Estats que es troben en guerra, creant bàndols irreconciliables, continuarà existint, però ja no genera batalles a vida o mort entre els artistes, com va passar a la guerra freda cultural dels anys 50 o quan els intel·lectuals europeus van quedar seduïts pel comunisme de Stalin.
La millor crítica que es pot fer a Putin és rellegir la novel·la curta de Mikhaïl Bulgàkov, ‘Cor de gos’, demolidora contra el nou home soviètic.
La millor crítica que es pot fer a Putin és rellegir la novel·la curta de Mikhaïl Bulgàkov, Cor de gos, una crítica àcida i demolidora contra el nou home soviètic que sorgia de la llum encegadora de Lenin i Stalin. Mikhaïl Bulgàkov va néixer a Kíiv, capital d’Ucraïna, i va morir a Moscou, capital de Rússia, llavors de la Unió Soviètica. Avui, la seva relectura ens permet veure amb enorme precisió com s’està gestant el nou home rus, de qui Putin aspira convertir-se en model. Als artistes ja els passa això: quan tenen alguna cosa a dir, denunciar o criticar poc els importen les fronteres i la propaganda. Poc importa haver nascut a Kíiv o a Moscou.
