Miquel Molina tanca el primer capítol del seu assaig, Proyecto Barcelona. Ideas para impedir la decadencia, amb aquesta apel·lació a l’acció global de la ciutat per a lluitar contra la temptació de deixar-se anar a la deriva: «Però l’oportunitat és aquí: el 2023 com a arrancada d’una nova etapa. Al calendari dels pròxims anys Barcelona compta ja amb algunes cartes de pes, com ser seu de l’edició del 2024 de la fira nòmada d’art Manifesta o com haver estat designada per la UNESCO capital mundial de l’arquitectura el 2026. En resum, es tractaria d’actuar com si a Barcelona li haguessin concedit uns Jocs el 2023 i es disposés a organitzar-los amb un enfocament social, igualitari, digital, innovador, ecològic i, per descomptat, metropolità.»

L’assaig de Miquel Molina s’ha de llegir com una estimulant proposta per a despertar Barcelona de la seva actual letargia i nostàlgia del passat. La força de la seva proposta rau en la capacitat de fixar la seva atenció en allò que pot aconseguir Barcelona si decideix actuar i el preu que haurà de pagar si no desenvolupa totes les potencialitats.

L’assaig pren com a punt de partida la capacitat que té Barcelona de tenir una sèrie d’obres d’art que es poden contemplar a l’espai públic com a miralls on es poden reflectir els ciutadans. L’art s’uneix a la trama de la ciutat per a identificar les centralitats de la vida de la ciutat. L’itinerari sensible que proposa s’inicia amb l’obra de Juan Muñoz Una habitació on sempre plou situada a la plaça del Mar; segueix Barcelonahead de Roy Lichtenstein que comença la visual del litoral, el mural de Joan Miró a la terminal 1 de l’aeroport de Barcelona, l’obra el Submarí enterrat de Josep Riera i Aragó als jardins Hiroshima del Guinardó i culmina amb L’estel ferit de Rebecca Horn al passeig marítim de la Barceloneta.