Miquel Molina tanca el primer capítol del seu assaig, Proyecto Barcelona. Ideas para impedir la decadencia, amb aquesta apel·lació a l’acció global de la ciutat per a lluitar contra la temptació de deixar-se anar a la deriva: «Però l’oportunitat és aquí: el 2023 com a arrancada d’una nova etapa. Al calendari dels pròxims anys Barcelona compta ja amb algunes cartes de pes, com ser seu de l’edició del 2024 de la fira nòmada d’art Manifesta o com haver estat designada per la UNESCO capital mundial de l’arquitectura el 2026. En resum, es tractaria d’actuar com si a Barcelona li haguessin concedit uns Jocs el 2023 i es disposés a organitzar-los amb un enfocament social, igualitari, digital, innovador, ecològic i, per descomptat, metropolità.»

L’assaig de Miquel Molina s’ha de llegir com una estimulant proposta per a despertar Barcelona de la seva actual letargia i nostàlgia del passat. La força de la seva proposta rau en la capacitat de fixar la seva atenció en allò que pot aconseguir Barcelona si decideix actuar i el preu que haurà de pagar si no desenvolupa totes les potencialitats.

L’assaig pren com a punt de partida la capacitat que té Barcelona de tenir una sèrie d’obres d’art que es poden contemplar a l’espai públic com a miralls on es poden reflectir els ciutadans. L’art s’uneix a la trama de la ciutat per a identificar les centralitats de la vida de la ciutat. L’itinerari sensible que proposa s’inicia amb l’obra de Juan Muñoz Una habitació on sempre plou situada a la plaça del Mar; segueix Barcelonahead de Roy Lichtenstein que comença la visual del litoral, el mural de Joan Miró a la terminal 1 de l’aeroport de Barcelona, l’obra el Submarí enterrat de Josep Riera i Aragó als jardins Hiroshima del Guinardó i culmina amb L’estel ferit de Rebecca Horn al passeig marítim de la Barceloneta.

L’itinerari artístic intensifica l’enorme capacitat que té Barcelona per a generar un relat de ciutat poderosament reflectit en la cultura. La força d’aquest recorregut per la ciutat que ens suggereix Miquel Molina ens situa davant de l’interessant procés de tornar a mirar, llegir i escoltar allò que la ciutat ens està revelant/advertint.

Malestar i desànim

El que la ciutat està dient, encara que de vegades ho faci a mitja veu com mussitant cap endins, és que alguna cosa no acaba de funcionar. Miquel Molina ho expressa posant l’interrogant en el fet de veure si realment la ciutat ha entrat en una fase de decadència. Les pistes que revelen que alguna cosa no acaba de funcionar a Barcelona perquè la ciutat es reactivi, no només es basen en fets concrets, en projectes com la renúncia d’acollir el museu Hermitage o engegar la tercera pista a l’aeroport de Barcelona, sinó també en la percepció dels ciutadans que un profund malestar i el desànim suren en l’atmosfera de la ciutat.

Qüestions com la manca de seguretat, la brutícia, la renúncia a projectes estratègics per al desenvolupament de Barcelona, algunes assignatures pendents com ara l’impuls de la muntanya de Montjuïc, la reforma de la Rambla, la marxa d’empreses a altres ciutats com Madrid o València, i el conflicte provocat pel desenvolupament de les superilles i eixos verds, són exemples que demostren als ciutadans que alguna cosa no acaba de funcionar a la seva ciutat.

L’assaig adverteix una triple crisi: crisi institucional, quan un Ajuntament, després de sis anys al poder, decideix arreglar/salvar del seu deteriorament l’hivernacle de la Ciutadella; crisi del paper que juga la societat civil per a reactivar la ciutat, i crisi de confiança dels ciutadans que no acaben de veure com es pot revertir la situació. Davant d’aquesta triple crisi, Miquel Molina proposa mirar endavant i advertir que només que ens proposéssim activar les potencialitats de la ciutat n’hi hauria prou per elaborar un sòlid projecte de futur per a Barcelona. L’autor adverteix que és possible passar de la ciutat de les frustracions a la ciutat de les oportunitats.

Algunes d’aquestes oportunitats serien reactivar la muntanya de Montjuïc com a pulmó cultural, tecnològic i turístic; evitar els vetos a projectes com el Four Seasons o l’Hermitage; la posada al dia d’equipaments culturals com ara l’Arts Santa Mònica; identificar una estratègia al voltant de la Rambla i del Paral·lel per a potenciar-ne l’eix cultural unit al desenvolupament dels barris que el componen; definir un projecte concret per al port de Barcelona; apostar per les Glòries i el 22@ com a nou marc per a estimular l’aliança entre cultura i tecnologia; impulsar la Ciutat de la Literatura; generar una nova cultura de la capitalitat basada en una triple vocació, hispànica, mediterrània i europea; fomentar la ciutat dels esdeveniments, acollint-ne de nous i evitar que marxin els que fins ara s’han celebrat a la ciutat, i apostar per una Barcelona que lideri el desenvolupament metropolità per a afrontar reptes com el canvi climàtic, la mobilitat, el creixement econòmic…

Miquel Molina. Proyecto Barcelona. Ideas para impedir la decadencia. Barcelona: Ediciones La Vanguardia, 2021. 200 pàgs.

Una ciutat possible

És imprescindible la lectura de l’assaig de Miquel Molina que, juntament amb el llibre anterior, Alerta Barcelona. Adéu a la ciutat autocomplaent, i les seves columnes publicades a La Vanguardia, proposa una ciutat possible. Ens transmet la il·lusió de reactivar la ciutat deixant enrere les disputes polítiques i centrant tota l’atenció a mostrar el potencial que tenen la cultura, les ciències, la tecnologia i l’emprenedoria econòmica de deixar enrere la crisi. No és un programa polític sinó un programa de ciutat. El 2023 se celebraran les eleccions municipals de Barcelona en les quals, per primera vegada en molts anys, guanyaran aquells que puguin presentar un projecte de Barcelona possible i il·lusionant. El seu assaig certifica que cada vegada són més els ciutadans que continuen apostant per definir un projecte/realitat per a Barcelona.