De puta mare
Paradoxa col·loquial

En començar a escriure aquestes línies dubto de la meva competència per tractar un tema que no he estudiat acadèmicament i, a més, no exerceixo en cap branca de la sociologia o la psicologia especialitzada en el pagament per sexe. D’altra banda, per aquest mateix motiu, em sento lliure observador tant d’alguns fets com d’allò que es diu en els mitjans per part de veus pretesament autoritzades, sovint obligades a complir amb clixés ideològics. Proposo, doncs, al lector, una visió, diguem-ne, fenomenològica que no pretén aportar judicis sinó més aviat aclarir circumstàncies.

Quan a finals dels anys seixanta i principis dels setanta es donava per descomptat que la revolució sexual i l’amor lliure acabarien amb la prostitució i la pornografia, ningú no hauria imaginat que en aquest principi de segle XXI l’una i l’altra es trobarien agermanades i en molt bona salut. D’acord amb el molt citat informe de Nacions Unides de 2019, Espanya és el tercer país del món en consum de prostitució i, lluny de minvar, el fenomen progressa de la mà de puteros cada cop més joves. El volum de negoci s’estima en uns 5 M€ diaris i la freqüentació en un de cada deu homes/any (10 %). Un 40 % d’espanyols haurien pagat per sexe algun cop a la seva vida.

Encapçalem, doncs, el rànquing dels països europeus on la freqüentació oscil·la entre l’1 i el 5 % d’homes/any. Aquesta circumstància ha impulsat el govern actual a revisar els aspectes ètics i jurídics de la qüestió, i a pensar a legislar en contra dels clients per tal de protegir les prostitutes del tràfic de dones que hi ha al darrere de molts clubs, prostíbuls i pisos «adaptats». Més encara; una bona proporció de parlamentaris semblen estar a favor de promulgar una llei que aboleixi la prostitució.

La qüestió és força complexa, com ho palesen les agres discrepàncies dins del moviment feminista sobre el tema, perquè té molts vessants i és més sistèmica, és a dir, més cultural que simplement lligada a la psicobiologia masculina. Aquest article tracta de dissociar aquells aspectes de la prostitució suposadament «conjunturals» –i, per tant, més fàcils de ser abordats periodísticament i políticament– dels «estructurals» que es remunten a mil·lennis enrere.

La prostitució «conjuntural»

Certes posicions ideològiques properes al supremacisme feminista tracten la prostitució com a fenomen conjuntural, és a dir, relacionat amb la lluita antimasclista i l’empoderament de la dona. Reconec que, precisament, un dels disparadors d’aquest article va ser les declaracions de Beatriz Ranea, sociòloga especialitzada en gènere, en el prime time de TVE1, on «l’experta» opinava que la prostitució és el resultat dels avenços en igualtat de les dones davant dels quals els homes paguen per sexe per tal de persistir com a dominadors.

En una línia semblant es manifestava Águeda Gómez, coautora d’un estudi finançat per l’Ajuntament d’Ourense: «la nostra educació judeocristiana és molt misògina, molt androcèntrica i molt homòfoba. Tot això desemboca en moltes manques afectivosexuals, heretades de la dictadura…». És difícil encadenar tants clixés en tan poques paraules. Culpar a Jesucrist i a Franco de les suposades minusvalideses afectives dels homes em sembla una bajanada d’esquerrana simplista, un llevat ideal per fer pujar el pensament reaccionari de la dreta. Per cert, en un dels passatges de l’Evangeli, Crist dialoga amb Magdalena, la pecadora, i en un altre, no menys colpidor, Jesús defensa la dona adúltera d’una lapidació (Joan 8, 1-11).

PUBLICITAT

El que cal subratllar de la situació present, a parer meu, no és el caràcter suposadament masclista del pagament per sexe, sinó el fet que aquest es troba immers en un context cultural hipersexualitzat en el qual troba molts amics de conveniència. El cos de la dona és, avui en dia, objecte de desig i d’exhibicionisme ubic, protagonitzat, entre d’altres, per la procacitat de les celebrities, la mercantilització de la bellesa, l’anonimat a les xarxes (anti) socials i el fàcil accés de la canalla a la pornografia. Prova d’això és que, segons els propietaris de clubs i bordells, el perfil del putero ha variat sensiblement del d’un home madur sexualment insatisfet, cap al d’un jove que compra sexe lúdic en cerca d’aprenentatge, joc i aventura.

Romeo, el protagonista masculí de l’entretinguda sèrie Sky Rojo a Netflix, ho verbalitza així: «necessitem captar l’energia dels joves i fer-los sentir que anar de putes és tan estimulant com un botellot, la marihuana o anar de festa». Aquesta deriva juvenil compta amb la complicitat ocasional de dones també joves que han pres lliurement l’opció laboral del sexe. En un podcast de TVE1, Valery May, de 21 anys, declarava que exercia vocacionalment des dels 16 anys perquè li agradava treballar amb «persones» i acusava el govern de coalició d’exagerar sobre la tracta de blanques per tal d’estigmatitzar el seu ofici i privar les prostitutes dels seus drets laborals.

I no són quatre ni cinc les universitàries que s’ofereixen en premsa i a les xarxes per fer-se un sou mentre estudien. Finalment, cal assenyalar l’eclosió de la ciberprostitució tipus OnlyFans, una app en la qual les noies ensenyen el que volen i el que se’ls demana a canvi d’un pagament que pot assolir quantitats inimaginables. La model Bella Thorne va guanyar fins a dos milions de dòlars la primera setmana que va pujar el seu cos a la xarxa. Una habitual d’aquesta app declarava en un Telediari: «si faig topless a la platja gratis, per què no puc ensenyar les tetes a OnlyFans si, a sobre, em paguen». Així doncs, allò que certes veus qualifiquen de conjuntural no és el pagament per sexe en si, sinó la seva «actualització».

La prostitució «estructural»

Claude Lévi-Strauss va definir tres invariants antropològiques aplicables a totes les civilitzacions conegudes fins ara: la prohibició de l’incest, el culte als morts i la religió. Per a mi que se’n va deixar una: la prostitució. No tinc prou coneixements per saber si el sexe de pagament va ser o és present a les tribus recòndites de l’Amazònia, tan estimades pel mestre de pensar i pare de l’estructuralisme, però pel que fa a les civilitzacions més conegudes, inclosa la nostra, des de la Grècia clàssica als nostres dies, la prostitució hi ha tingut una presència constant.

No cal fonamentar la condemna d’aquesta pràctica perquè ja se’ns apareix com una degradació de la dona i de la seva dignitat.

Enfront de l’intent fracassat d’analitzar la prostitució com a episodi puntual lligat a una reacció masclista a la libido del poder feminista, cal considerar-la com a fet estructural de llarga tradició amb molts actors implicats. A Grècia, les hetaires gaudien d’una bona posició social, eren respectades en els simposis i eren econòmicament independents –ara diríem que estaven empoderades. Podien acompanyar un sol baró durant força temps, contràriament a les prostitutes de carrer o de bordells que atenien clients successius.

Aquestes prostitutes de luxe resisteixen bé la comparació amb les geishes japoneses o les escorts occidentals. Les belles hetaires com Arqueanasa (celebrada per Plató), Aspàsia, Friné o Thaïs passaren a la història posant per a Fídies o Praxíteles com a models de Venus i, posteriorment, inspirant alguns pintors acadèmics del segle XIX. Fins i tot Quevedo dedicà un sonet a Friné en el qual escriu: «En pálida hermosura, enriquecidas / sus facciones, dio vida a su figura/ Fidias, a quien prestó sus manos Midas». Inspirat per l’hetaira Thaïs, Jules Massenet compongué una de les seves òperes més conegudes.

A Roma, des de Pompeia a Palmira, la prostitució era socialment ben considerada, s’exercia amb llicència i, ja aleshores, era difícil separar l’exercici lliure del forçat. El seu ofici estava protegit per Venus a qui les prostitutes retien homenatges periòdics (festes de Flora). Flora meretrix, diu la llegenda, fou una prostituta afamada d’una riquesa tal que, a la seva mort, llegà una subvenció anual per tal que el poble gaudís de l’equinocci de primavera. Pocs catalans saben que els celebrats Jocs Florals de la Renaixença estaven etimològicament lligats al testament d’una prostituta.

A l’Antic i al modern Egipte, als països àrabs (de manera oberta o clandestina) i no cal dir a la tradició eslava, la prostitució o estructures similars, com ara l’harem o el «matrimoni de curta durada» han mantingut vigència des de temps immemorials. Les religions monoteistes han abominat d’aquesta pràctica (Sant Agustí considerava la libido sexual masculina com una feblesa de la naturalesa humana i «càstig» que distorsiona la voluntat) amb la qual han hagut de conviure al llarg dels segles, tot i que tant preveres com seguidors n’han estat còmplices i clients.

La prostitució estructural respon, doncs, a una combinació sistèmica de satisfacció del desig, fantasies, culte a la bellesa, fugida de la rutina, negoci i formes de viure al marge del mainstream. De nou el Romeo proxeneta: «quiero vivir así, en este club, rodeado de mis amigos y de mis putas».

Externalitzar l’ètica?

És cert, que des d’un punt de vista utilitarista, no sembla que hi hagi res de dolent en la prostitució. Tots els implicats –excepte les dones forçades– troben algun tipus de benefici al voltant d’un consens secular rodejat de silenci i omertà. En aquest sentit, l’actual demonització del desig viril em sembla insuficient com a instrument d’anàlisi i un pobre argument per a la causa abolicionista a la qual m’adhereixo sense cap garantia d’èxit vist el progrés del pornofeminisme i de la ideologia queer que amenaça amb «esborrar les dones». Més encara, en un entorn mediàtic «dianista» (la deessa Diana prohibia a les seves seguidores el tracte sexual amb homes) que promou l’onanisme femení i esborra la línia divisòria entre assetjament i galanteria. Perquè, com ho palesa la història, les ideologies de caràcter radical solen acabar en la fragmentació i l’equívoc. I és que: si camines molt cap a l’Est, apareixeràs a l’Oest.

A Grècia les ‘hetaires’ gaudien d’una bona posició social, eren respectades en els simposis i eren econòmicament independents –ara diríem que estaven empoderades.

Dit això, no voldria que els lectors entenguessin la descripció de certes evidències com una defensa del comerç carnal. És impossible externalitzar l’ètica del pagament per sexe. Per més que es vulgui llevar l’estigma blanquejant les prostitutes com a «treballadores del sexe», l’ús instrumental del cos de la dona i la seva explotació comercial, sovint forçada, ens repel·leix instintivament així com l’entorn en el qual s’exerceix: blanqueig de diners, delinqüència, insalubritat, consum i tràfic il·legal de drogues, i tràfic de persones.

Com diria el filòsof moral Jean Grondin, no cal fonamentar empíricament la condemna d’aquesta pràctica perquè ja se’ns apareix de forma natural a la nostra consciència com una degradació de la humanitat en la dona i de la seva dignitat com a persona.