Si la dita popular assegura que tots els sants tenen capvuitada, la commemoració el 2022 del centenari de la mort de Marcel Proust, que potser no era sant, però escrivia com els àngels, també pot tenir capanyada. Així, aquest febrer (el dia 2), el festival Life Victoria pot presentar l’espectacle Hahn & Proust: l’amor del temps perdut, una evocació no tan sols de la relació amorosa que van mantenir el músic i l’escriptor. També un recordatori que la música és un component important de la gran obra de l’escriptor francès, sigui la música com a activitat social en què es delecten els protagonistes, sigui també la música com a motor de l’escriptura literària de Proust.

L’espectacle, ideat per Vincent Huguet, ja ha tingut un bon recorregut. Estrenat a la Fondation de Monaco, ha passat entre altres llocs pel Festival d’Aix-en-Provence. Ara troba aixopluc al TeatreAuditori de Sant Cugat amb les sopranos Felicity Lott (en aquest cas, narradora), Mercedes Gancedo i Irene Salom. Al piano, el gran Julius Drake.

Huguet va crear la història de tres dones de diferents generacions, però d’una mateixa família, que tornen a casa després d’assistir a una representació d’òpera. Les tres comparteixen l’amor per la música de Reynaldo Hahn, el compositor veneçolà establert a París. També són les dipositàries de les cartes que Marcel Proust li enviava regularment després del seu primer encontre l’any 1894, quan el primer era un músic consolidat i el segon, un escriptor que encara buscava el seu camí, segons explica el programa de mà. Són cartes adreçades a l’amant, però que el pas dels anys acabaria convertint en amic i confident. Les protagonistes de la ficció s’emocionen cadascuna a la seva manera amb les cartes amoroses.

Hahn, que havia estat un nen prodigi, va ser alumne de Jules Massenet, Charles Gounod i Camille SaintSaëns. Segons el biògraf William C. Carter, autor de Proust enamorado (Belacqua), el músic d’origen veneçolà era un enamorat de la literatura i de la idea de posar música a les paraules. Va ser autor de nombroses peces de diferents gèneres musicals, però el seu amor per la paraula el va fer excel·lir en el terreny de la composició de cançons, de mélodies franceses, per la qual cosa avui és més reconegut.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Musicalment, Hahn & Proust: l’amor del temps perdut inclou algunes de les cançons més conegudes del compositor com Offrande, Encor sur le pavé sonne mon pas nocturne, L’Heure exquise, Nocturne, Dans la nuit, Quand la nuit n’est pas étoilée, Rêverie i, segurament la més coneguda, À Chloris. Són cançons sobre poemes de Paul Verlaine, Victor Hugo i Jean Moréas entre d’altres. Com escrivia el mateix Proust a Le Figaro, la música de Hahn «afligeix els cors i fa vessar els ulls».

 

Cartes i literatura, indissociables

Proust no sabia tocar cap instrument, però per a ell, la música era una part important de la seva vida. És molt present a la seva obra A la recerca del temps perdut, acabada el 1922, poc abans de la seva mort. Com també ho és en el de la seva nombrosa correspondència, indissociable de la seva obra literària, segons Estela Ocampo, editora de Marcel Proust. Cartas escogidas (Anagrama), una de les diverses obres publicades l’any passat en ocasió del centenari, en la qual hi ha un apartat dedicat justament a la música en què es revela l’interès i el coneixement puntual que tenia Proust del que es feia en aquell moment a París.

De Wagner, a qui cita unes vuitanta vegades a ‘A la recerca del temps perdut’, l’escriptor va absorbir aspectes musicals per portar-los a la literatura.

L’escriptor coneixia bé la música de Gabriel Fauré, Massenet, César Franck i Claude Debussy. Havia anat a veure onze representacions consecutives de l’òpera Pelléas et Mélissande, que aquest darrer compositor havia estrenat el 1902. I també s’havia subscrit a un sistema nou per poder escoltar des de casa retransmissions musicals via telefònica. La qualitat del so no devia ser gaire bona perquè el sistema no va prosperar.

A la seva obra més cèlebre, A la recerca… abunden les referències musicals, però dues destaquen per sobre les altres. Són les referències a Richard Wagner i a la Sonata de Vinteuil. El compositor alemany és el més citat a l’obra, unes vuitanta vegades. És cert que Wagner era la gran estrella musical del moment, reverenciat per nombrosos protagonistes de la cultura i en particular del món de l’art, entre ells Proust. A l’escriptor li interessava la música de l’autor de Parsifal, però l’atracció que sentia anava més enllà.

 

El compositor Reynaldo Hahn i l'escriptor Marcel Proust.

El compositor Reynaldo Hahn i l’escriptor Marcel Proust.

 

Segons podem llegir en l’excel·lent programa dedicat a explorar l’univers musical de Proust que va fer la Fundación Juan March el 2017, l’escriptor es va sentir interpel·lat per la poètica creativa wagneriana. El caràcter monumental de les seves obres, el desenvolupament d’un projecte pacientment construït durant anys en què les seves parts es relacionen entre si o la tècnica del leitmotiv són alguns dels elements que Proust va absorbir del camp musical aplicantlos al terreny de la seva literatura.

 

A la recerca de Vinteuil

La cita del leitmotiv porta a parlar de l’obra fictícia d’un compositor inexistent, la Sonata per a violí i piano de Vinteuil, que apareix repetidament a A la recerca del temps perdut, en particular a Un amor de Swann. Charles Swann escolta per primera vegada la sonata tocada per la seva enamorada Odette de Crécy. A partir d’aquell moment es converteix en un tema recurrent al qual Proust fa referència, en particular a la petite phrase, la petita frase del moviment lent, la qual es converteix en el símbol recurrent del seu amor. No és altra cosa que un leitmotiv que actua com a metàfora de la memòria. És la magdalena musical que Proust ens regala.

Proust ens regala una magdalena musical inventant-se el compositor Vinteuil i la seva sonata fent-los servir de ‘leitmotiv’ a la seva obra.

Al llarg dels anys hi ha hagut molts intents per desxifrar què i qui hi havia darrere la sonata, per aclarir en base a què Proust va escriure sobre l’obra musical. Una de les respostes més recurrents és la que vol que el model real per a l’obra de ficció sigui la Sonata en La major per a violí i piano de César Franck. També s’hi ha volgut veure referències a Hahn, Eugène Ysaÿe que va inspirar l’obra de Franck, o Cécile Chaminade. Dues germanes violinistes, Maria i Nathalia Milstein asseguren que Proust es referia a una sonata de Gabriel Pierné. Tanmateix, l’escriptor va embolicar la troca quan va declarar que la petita frase es referia a «l’encantadora, però infinitament mediocre frase d’una sonata per a piano i violí de Saint-Saëns», afegint que era un compositor que no li agradava, cosa que tampoc era del tot certa.

La curiositat ha fet que alguns intèrprets com les esmentades germanes violinistes o la pianista Shani Diluka volguessin reproduir l’ambient musical dels salons fin-de-siècle que apareixen en l’obra proustiana enregistrant obres a les quals l’escriptor podria estar al·ludint amb el seu invent de Vinteuil i de la seva sonata. I qui fa una picada d’ullet sobre el compositor i la seva obra inexistents és l’editorial Huygens que dona el nom de La Sonata de Vinteuil a la seva col·lecció de llibres sobre música.