Si en el món de les arts hi ha un cànon, també hi ha qui vol transgredir-lo. I si algú ho fa, cobra renovada vida l’etern debat entre els puristes i els que estan disposats a explorar noves vies o formes d’expressió. Això ve a tomb de la interpretació del cicle de cançons Winterreise (Viatge d’hivern), de Franz Schubert, cantat per un contratenor i escenificat. Per als més puristes les dues coses impliquen la pronúncia d’un potent vade retro. Per als poc o gens estrictes, la proposta bé valia escoltar-la i veure-la.

L’espectacle l’interpretava Xavier Sabata amb Francisco Poyato al piano, mentre Rafael R. Villalobos en firmava la dramatització. Tot plegat, es va presentar al CaixaForum de Barcelona el 28 de març obrint la programació del Primavera Life, l’esqueix de temporada del festival Life Victoria que té la seva soca ben arrelada a la tardor.

Anem, però, per parts. Winterreise és un dels cims musicals del Romanticisme. Les 24 cançons sobre poemes de Wilhelm Müller que formen aquest cicle de lieder descriuen el pas d’un home que, després de ser abandonat per la seva estimada, camina en solitud cap a un final tràgic. Amarades de tristesa i melangia, les cançons passen pels diferents estadis que porten al fracàs vital en un món de fred i gel sense possibilitat de fer marxa enrere. Schubert el va compondre el 1827 en dues parts, quan ell mateix s’acostava al seu final. Poques setmanes abans de morir, el 1828, encara corregia les proves per a la publicació de la segona i darrera part.

Xavier Sabata es pregunta per què s’ha de limitar la interpretació d’aquest cicle a un tipus específic de veu, gènere o edat.

El compositor va escriure originalment aquesta obra per a tenor, tot i que ell mateix la va transposar per a baríton. I de fet, avui, el que es considera canònic és que la interpreti una veu d’aquesta tessitura. Dietrich Fischer Dieskau és reconegut com el gran intèrpret de Winterreise, però els també barítons Hans Hotter, Hermann Prey, i avui, Matthias Goerne, han fet grans creacions del cicle de cançons. Tenors com Anton Dermota en el passat o Ian Bostridge i Christoph Prégardien en el present l’han portat al seu repertori, però queda el convenciment generalitzat que el Viatge d’hivern és una obra per a baríton.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Imatge del Winterreise escènic dirigit per Rafael R. Villalobos amb Xavier Sabata i Francisco Poyato, el 28 de març al CaixaForum. Fotografia d’Elisenda Canals. LIFE Victoria.

Imatge del Winterreise escènic dirigit per Rafael R. Villalobos amb Xavier Sabata i Francisco Poyato, el 28 de març al CaixaForum. Fotografia d’Elisenda Canals. LIFE Victoria.

 

Arriben mezzos i sopranos

Dues grans mezzosopranos com Christa Ludwig i Brigitte Fassbaender van trencar el monopoli masculí. La soprano Margaret Price va seguir aquestes passes i ara tenim Winterreise cantat per un contratenor. Sabata diu: «Sóc conscient de la tradició d’aquest cicle i de la manera com se sol cantar, però, qui pot negar la universalitat d’aquesta música? Avui en dia, per què s’ha de limitar a un tipus específic de veu, gènere o edat?» El cantant el va interpretar per primera vegada a l’Auditori el 2018, també amb Poyato al piano, i després tots dos l’han enregistrat per a Berlin Classics.

La interpretació de ‘Winterreise’ s’ha associat a la veu de baríton tot i que Schubert originalment el va escriure per a tenor.

Ara, el contratenor català més internacional ho ha recaragolat amb aquesta versió dramatitzada. Cal recordar que Sabata abans de cantant era actor i això li ha donat molta flexibilitat a l’hora d’enfrontar-se a aquest everest del lied. Vocalment, la de contratenor és una veu que no agrada a tothom. S’accepta en el repertori barroc i fins i tot en el contemporani, però en el lied, i pel que dèiem abans, a molts espectadors els costa. Sabata ha interioritzat totalment el personatge evitant els contrastos vocals als quals està acostumat en el seu repertori habitual i fent-ne una interpretació molt coherent.

El que ha contribuït al fet que aquest cicle de Schubert no grinyoli gens dalt d’un escenari és la posada en escena que té la seva màxima virtut en l’essencialitat. Dues butaques de cinema de barri, un ram de flors seques, una ampolla i terra a terra, amb una il·luminació molt mesurada. Aparentment res més, però suficient perquè vegem el drama d’un home solitari i obsessiu que espera l’estimada assegut a la seva butaca sostenint les flors mentre el seient del costat roman tancat tot sabent que ella no tornarà. És un viatge a l’obscuritat de la ment que comença i acaba al mateix lloc, a la butaca. És una mena d’espera beckettiana perquè l’expectativa no es realitzarà mai.

Explicava Poyato que Villalobos no va arribar a la producció carregat d’imatges visuals que és el que normalment passa. Hi va arribar a partir de la música de Schubert, no pas dels versos de Müller, i això fa que la dramatúrgia funcioni sense desvirtuar el sentit original del cicle schubertià. No inventa res. L’austeritat escènica no deixa espai a distraccions. El que mana segueix sent la veu i el piano. I si es permet una llicència és que el pianista acompanyi les primeres notes de Frühlingstraum (Somi de primavera) xiulant-les i declami els quatre primers versos.

Villalobos és jove, però de teatre en sap. Ha fet passar per senzilla una posada en escena pensada al mil·límetre, plena de detalls mínims. El sevillà debutava així a Barcelona, i aquest mes ho fa al Liceu dirigint escènicament la soprano Sondra Radvanovsky en un espectacle sobre les tres reines de la casa Tudor a les quals Donizetti va dedicar sengles òperes. I al Théâtre de La Monnaie de Brussel·les l’esperen per a una nova producció de Tosca aquest juny.

 

Altres versions

Des del punt de vista de la dramatúrgia, Winterreise ja ha estat objecte d’algunes interpretacions poc canòniques. Les que havíem vist aquí no eren del tot reeixides, no tant per la proposta com per les circumstàncies de la seva interpretació. A la Schubertíada de Vilabertran, el 2019, la mezzosoprano Joyce Di Donato va presentar el seu Viatge d’hivern en què, per justificar que el cantés una dona, convertia els poemes en un diari del caminant que l’estimada havia trobat quan ell ja no era d’aquest món. La idea funcionava. El problema era que la proposta anava curta d’assaigs, que el seu alemany era molt millorable i que el seu cant era més operístic que liederístic.

Uns anys abans, el baríton Matthias Goerne havia portat el cicle schubertià al Palau de la Música acompanyat d’unes animacions de William Kentridge. Potser en un altre auditori hauria funcionat millor, però en un edifici que ja està prou farcit d’elements decoratius (el palau de la «quincalla» catalana, que deia Josep Pla), les il·lustracions animades atordien els espectadors, sobretot els de les localitats més properes a l’escenari.

Però si hi ha una dramatització del Winterreise que funciona, i com de bé!, és la que protagonitza el tenor Ian Bostridge, amb el pianista Julius Drake en la pel·lícula que va fer David Alden ja fa gairebé vint-i-cinc anys. Tot quadra, naturalment les excel·lents prestacions de cantant i pianista, però també l’edat de Bostridge amb el seu aspecte natural d’una fragilitat que sempre sembla a punt de trencar-se, l’escenografia freda i despullada i el moviment molt estudiat de la càmera.

Canònic o no canònic, és igual mentre hi hagi qualitat i emocioni.