Com aquells centrals de la vella escola, la indústria editorial no sempre té prou cintura per reaccionar davant dels regats de l’actualitat, però quan la jugada té continuïtat i pot anticipar-se, la contundència està garantida. Així, l’eternització de Vladímir Putin (Sant Petersburg 1952) al capdavant de Rússia, ja sigui com a primer ministre (1999 i 2008-2012) o com a president (1999-2008 i 2012-present), i la seva conversió, fins i tot abans de la invasió d’Ucraïna, en l’enemic número ú del bloc occidental anuncien un doll de novetats sobre la seva figura i trajectòria.
De fet, ja el 2004, coincidint amb el seu segon mandat presidencial i la constatació que no es tractava d’un simple parèntesi, van arribar al mercat algunes pioneres aproximacions per mirar d’explicar com aquell gris ex agent del KGB s’havia convertit primer en l’home de confiança del president Boris Ieltsin i finalment en el nou tsar del gegant euroasiàtic. Entre aquells títols iniciàtics trobàvem des del Putin: Russia’s Choice del russòfil politòleg britànic Richard Sakwa, a la denúncia de la desapareguda periodista Anna Politkóvskaia La Rusia de Putin (a Debate l’any següent), passant pel Putin’s Progress del corrupte Lord laborista Peter Truscott, entre d’altres. De les obres posteriors, també són ressenyables la biografia de l’alemany Hubert Seipel de 2015, traduïda dos anys després per Almuzara; o el Putin v. People de Samuel A. Greene i Graeme B. Robertson de 2019.
Amb tot, bona part d’aquesta bibliografia ha quedat desfasada pel pas del temps i resulta insuficient per interpretar l’actualitat d’aquests dies. Per respondre a aquesta urgència, molts segells espanyols i catalans han anat a cercar a referents locals amb obra prèvia sobre el món russo-soviètic. És el cas de Putin trenta anys després del final de l’URSS signat per Llibert Ferri (Edicions de 1984, 2021), degà dels corresponsals rere l’antiga cortina de ferro, on es cerquen les arrels històriques de l’ascens del president rus i s’adverteix respecte de la seva perillositat, sense evidentment preveure l’actual escalada bèl·lica. Ja amb la campanya militar en marxa, dos altres veterans han ofert la seva particular mirada sobre l’actualitat: Rafael Poch-de-Feliu en un aplec dels seus articles més recents sota el títol La invasión de Ucrania (CTXT); i Carlos Taibo en una actualització i ampliació del seu previ Rusia frente a Ucrania (Libros de la Catarata).
A nivell internacional, la florida ha estat encara més ingent, justificada per l’evolució i actualitat de Putin i per la seva conversió en icona de l’autoritarisme. D’entre la diversitat d’obres recentment anunciades o publicades i sense ànim d’exhaustivitat, sí que poden espigolar-se alguns títols per la seva rellevància i/o aportacions. En primer lloc, difícilment ningú podrà superar la minuciosa biografia signada pel periodista britànic Philip Short. Aquest experimentat biògraf –té obres prèvies dedicades a Pol Pot, François Mitterrand o Mao, aquesta darrera l’única traduïda al castellà per Crítica el 2003— ha aprofitat el coneixement acumulat al llarg dels seus anys com a corresponsal internacional, incloent-hi Moscou per a la BBC entre 1974 i 1976, així com una feina de documentació que s’ha allargat durant sis anys. A les seves pàgines –que segurament en la seva versió definitiva vorejarà les mil pàgines en anglès— es reconstrueix la trajectòria de Putin des del naixement i formació, fins just abans de la invasió d’Ucraïna.
PUBLICITAT
Les dues obsessions del règim
Però biografiar personatges encara vius i actius té els seus peatges i difícilment Short podrà incloure el desenllaç de l’actual conflicte i, sobretot, els anys finals de l’autòcrata. Aquestes mancances lògiques no desmereixen una aproximació que situa en la idealització dels seus anys i experiències com agent de la KGB i en la nostàlgia de l’homo sovieticus bona part de les claus interpretatives del Putin individu. Segurament, cap imatge més icònica que la de la fugida de Dresden en el cotxe familiar, amb una rentadora de segona mà damunt la baca. Mentre que a l’hora de descodificar el Putin president, Short posa l’accent en les connexions entre els antics membres dels serveis secrets i els nous oligarques amb projecció internacional, on sovint costa distingir on comencen uns i acaben els altres. En canvi, tots ells es troben alineats per assolir les dues obsessions del règim: rescabalar-se dels greuges –reals o inventats— exteriors i refer les glòries –‘tunejades’ o imaginades— imperials.
Cap imatge més icònica que la de la fugida de Putin de Dresden en el cotxe familiar, amb una rentadora de segona mà damunt la baca.
Precisament, Los hombres de Putin de la corresponsal Catherine Belton (Península) se centra en aquests cercles opacs de poder i riquesa per explicar els darrers trenta anys de la política russa. Considerat el llibre de l’any el passat 2021 per les grans capçaleres anglosaxones, resulta especialment interessant i preocupant l’anàlisi de com el (brut) diner rus ha inundat Londres i Washington. Mentre que potser els vincles amb Trump han merescut major cobertura, els lligams amb la capital londinenca, més enllà de la barroera i cruel eliminació de destacats refugiats, impacta per la profunditat de les influències econòmiques i polítiques. Però també per la nòmina d’artistes convidats, com ara el cas de Román Abramóvich, descrit com l’home de palla dels interessos de Putin a la City.
Per si existia algun dubte sobre la falsa independència dels magnats russos, l’ex màxim responsable de la petroliera Yukos, Mikhaïl Khodorkovski, s’encarrega d’esvair-los al seu autobiògrafic The Russian Conundrum, anunciat pel proper juny i escrit a quatre mans amb el políglota corresponsal Martin Sixsmith, amb la voluntat de sumar-se a la desacreditació de Putin i, de passada, vindicar-se de cara a possibles temps millors.
PUBLICITAT
Sergei Guriev i Daniel Treisman ens recorden com els autòcrates del segle XXI ja no necessiten actuar com a monstres de terror i violència.
També escrit a quatre mans però molt més interessant es presenta Spin Dictators, previst per a la primavera, del reconegut economista rus –i víctima de les persecucions de Putin— Sergei Guriev i del politòleg estatunidenc Daniel Treisman. En ell, els seus autors ens recorden com els autòcrates del segle XXI ja no necessiten actuar com a monstres de terror i violència, sinó que en tenen prou amb el control i concentració de les palanques del poder i dels mitjans de comunicació. Rere la senda iniciada anys enrere per Lee Kuan Yew a Singapur, Putin sobresurt com un alumne avantatjat en la posada en pràctica d’estratègies que combinen el potencial de la modernització en benefici propi (ja no practiquen l’autarquia), de la manipulació sofisticada (ja no grollera) i de l’explotació de les debilitats democràtiques (ja no el combat directe).
En aquesta mateixa línia d’original estudi comparatiu sobresurt un altre títol anunciat també per les properes setmanes i que tindrà versió castellana a Crítica: Age of Strongman. Aquest anàlisi sobre «com el culte al líder amenaça la democràcia arreu del món» ve avalat per la firma de Gideon Rachman qui, als seus orígens cosmopolites i la seva formació com a historiador a Cambridge, hi suma una trajectòria professional envejable com a periodista al servei mundial de la BBC, reporter a Washington, membre durant 15 anys de la plantilla de The Economist (amb càrrecs a Amèrica, Àsia i Europa) i referent als darrers temps al Financial Times.
Autòcrates i contramodels
Amb aquest capital acumulat, basteix un llibre brillant que viatja pel món sencer per diseccionar el concepte home fort. Després de retreure a la comunitat internacional els seus repetits errors de càlcul («this tendency for Western commentators to initially mistake strongman leaders for liberal reformers is something of a patern»), Rachman desplega uns primers deu capítols on traça breus biografies de diferents autòcrates –Bolsonaro, Erdogan, Bin Salman, Xi Jinping, Orban, Modi…—, tant implacables com ben informades gràcies a les entrevistes i, fins i tot coneixença directa, prèvies.
Gideon Rachman basteix un llibre brillant que viatja pel món sencer per diseccionar el concepte home fort.
Caracteritzat el perfil, Rachman encara té temps per comentar els possibles contramodels representats per Macron, Trudeau o Ardern; per denunciar la batalla ideològica personificada pel bé (George Soros) i el mal (Steve Bannon); i per obrir la porta a una possible –i voluntariosa— correcció de rumb a partir de la presidència de Joe Biden. Per desgràcia, un d’aquests homes forts, Vladímir Putin –precisament el què obre el llibre— pot acabar condicionant tant la versió final d’aquest tancament, com l’esperançada mirada que sustenta.
