El doble principi de l’equilibri del terror i la destrucció mútua garantida en la qual es va basar l’statu quo de la guerra freda ha perdut la seva condició de mecanisme de dissuasió. El perquè és relativament senzill d’explicar: si una de les dues parts implicades en el sistema està disposada a saltar-se les regles del joc, o almenys ho insinua o amenaça fer-ho, aleshores el perill d’una escalada sense topalls és una possibilitat real. El president Vladímir Putin i el seu ministre d’Afers Estrangers, Serguéi Lavrov, han fet aquest pas cap a una gestió fora de tota previsió a la guerra d’Ucraïna i han fet alguna cosa més, bastant inquietant: considerar objectius de guerra els combois amb material militar que des dels països occidentals es dirigeixen a la frontera de Polònia amb Ucraïna. Ningú pot predir de debò que passaria si un d’aquests combois patís un atac en territori de l’OTAN.

Quan es diu que estem respirant l’atmosfera d’una nova guerra freda el que es fa en realitat és confondre els desitjos amb la realitat. La guerra freda va ser un sistema, un codi de senyals, un mecanisme preventiu de situacions incontrolables que es va anar perfeccionant a poc a poc a partir de la crisi dels míssils a Cuba l’octubre de 1962. El sistema no era ni just ni moralment exemplar, però era raonablement estable i les dues superpotències s’hi van avenir malgrat els moments de tensió –l’enumeració fora bastant llarga–; cada part sabia amb una precisió gairebé quirúrgica fins on podia arribar sense posar molt nerviós el seu adversari. Ara res d’això passa, sinó més aviat tot el contrari: el pas donat pel Kremlin ha substituït el sistema de senyals i advertències de la guerra freda pel principi d’incertesa, d’acció imprevisible.

Quan es diu que estem respirant l’atmosfera d’una nova guerra freda el que es fa en realitat és confondre els desitjos amb la realitat.

Potser té raó Henry Kissinger quan al llibre Orden mundial retreu als aliats occidentals un recurs excessiu a la raó i a la lògica a l’hora d’analitzar situacions complexes on el factor humà té un pes determinant. Per a Kissinger, la intuïció és molt important per predir quin serà el pas següent de l’adversari en una situació de confrontació o de dissentiment; l’herència de la Il·lustració porta a fonamentar les anàlisis en la raó i la lògica, però en un cas com el de l’establishment rus, el marc de referència dels seus raonaments respon a dreceres per arribar el més de pressa possible als objectius prefixats. Fins al 24 de febrer, els aliats europeus van creure que l’amenaça de sancions econòmiques mai vistes i la negociació directa dels Estats Units i Rússia servirien per posar un pedaç a la crisi. La confiança en aquesta lògica va fracassar estrepitosament.

Una idea fixa

El guru de les finances George Soros creu que amb la invasió d’Ucraïna i la carnisseria desfermada, «Putin ja no és la persona astuta i prudent que va ser com agent del KGB». «Ara té una idea fixa i sembla que ha perdut el contacte amb la realitat», escriu Soros a un article. Però dins la tradició imperial heretada de la Rússia tsarista i posada al dia per la Unió Soviètica, el comportament del president respon a pulsions d’un nacionalisme agressiu de vella escola més els interessos econòmics conreats per ell i per l’exclusiu cercle dels oligarques, que han acumulat fortunes escandaloses en un temps molt curt, impossibles en tot cas sense la complicitat dels governants de primera línia, tan enriquits com els oligarques.

L’any 2008 l’OTAN va cometre un error de càlcul enorme a l’obrir la porta al futur ingrés d’Ucraïna i Geòrgia –Javier Solana ho ha reconegut.

Dit d’una altra manera: Putin i el seu entorn s’atenen a la seva pròpia lògica, on els coups de théâtre, el factor sorpresa i les maniobres de distracció desorienten els seus contrincants. El problema per a l’OTAN i per a la Unió Europea va ser que mentre intentava desxifrar el comportament rus a partir de l’acord Vladímir Putin-Xi Jinping del 4 de febrer, es va trobar davant d’una situació impossible que en el millor dels casos presagia ara un llarguíssim període d’inestabilitat per reconstruir, si tal cosa és possible, un nou modus vivendi entre l’orbe occidental i el rus, amb Ucraïna com víctima propiciatòria, com un país entre mutilat, neutralitzat i sotmès a tutela russa, a les clares o amb dissimulació. En el pitjor dels casos, val més no pensar-hi.

És ben cert que l’OTAN, l’any 2008, va cometre un error de càlcul enorme a l’obrir la porta al futur ingrés d’Ucraïna i Geòrgia –Javier Solana ho ha reconegut–, enlluernada potser per la seva pròpia lògica, allargant més del compte el seu paper de guanyadora de la guerra freda a partir de la implosió de la Unió Soviètica. Però tan cert és això com que no hi havia previsions d’ingrés ni a mitjà ni a llarg termini i el que ha fet Putin és poner el parche antes que la herida amb el risc afegit, és clar, que la ferida supuri durant molt temps i la incertesa s’apoderi d’un pesarós estat d’ànim col·lectiu, amb totes les previsions de futur fetes miques. El gran poeta rus Ósip Mandelstam va filar molt prim en escriure que «el futur és només una promesa».