No és únicament dels tractats de pau d’on surt el nou ordre posterior a una guerra, sinó de la guerra mateixa, de la forma com es lliura, de les aliances que s’hi trenen i dels objectius que es proposen i acompleixen els combatents. La Pau de Versalles el 1919 i la Conferència de San Francisco de 1945 són exemplars, la primera, d’un ordre inestable que va esdevenir una mera pausa entre dues guerres i, la segona, d’un perllongat període d’equilibri i estabilitat presidit per les Nacions Unides en el qual les grans potències no van entrar directament en guerra entre si.

Molt semblant serà el moment, cal esperar que ben aviat, en què Rússia i Ucraïna s’asseguin a negociar, primer, un alto el foc i, després, una pau definitiva que només serà estable si resol els problemes que van ser a l’origen de la guerra, i que són dos, fonamentalment. El primer, la restauració de la legalitat internacional, significada per la Carta de Nacions Unides, que obliga els signants a renunciar a la guerra com a mètode per a resoldre els contenciosos, i compromet a respectar la sobirania, la integritat i les fronteres dels estats membres, una obligació que pesa especialment sobre els qui tenen més responsabilitats com són els qui compten amb seient permanent en l’òrgan executiu que és el Consell de Seguretat. El segon, la construcció d’un sistema de seguretat europeu en el qual Rússia ocupi el lloc que li correspon, precisament la qüestió que no es va resoldre al final de la guerra freda.

La pau no es fa entre els amics, sinó entre els qui abans s’han combatut, tal com ho va assenyalar el primer ministre israelià Yitzhak Rabin en signar amb Yasir Arafat els acords d’Oslo. «Encara que pugui ser difícil, l’enemic d’avui ha de ser contemplat com el soci del futur en una pau compartida i justa», va escriure John Rawls, l’eminent filòsof del dret americà ja desaparegut (The Law of Peoples, 1999). Seran els governants ucraïnesos els qui més s’hauran d’esforçar en la construcció d’una pau que serà més difícil en la mesura que també ha de ser justa, és a dir, que ha de contemplar reparacions de guerra, càstig dels criminals de guerra, reconstrucció del país destruït i, finalment, la reconciliació entre els qui s’han combatut. Per això és essencial que Ucraïna segueixi demostrant la màxima exigència en el respecte de les convencions internacionals, especialment en el tracte als presoners enemics, la protecció de la població civil i, naturalment, l’exclusió de les armes i municions prohibides.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament o accedeix si ja ets usuari/subscriptor.