No és únicament dels tractats de pau d’on surt el nou ordre posterior a una guerra, sinó de la guerra mateixa, de la forma com es lliura, de les aliances que s’hi trenen i dels objectius que es proposen i acompleixen els combatents. La Pau de Versalles el 1919 i la Conferència de San Francisco de 1945 són exemplars, la primera, d’un ordre inestable que va esdevenir una mera pausa entre dues guerres i, la segona, d’un perllongat període d’equilibri i estabilitat presidit per les Nacions Unides en el qual les grans potències no van entrar directament en guerra entre si.

Molt semblant serà el moment, cal esperar que ben aviat, en què Rússia i Ucraïna s’asseguin a negociar, primer, un alto el foc i, després, una pau definitiva que només serà estable si resol els problemes que van ser a l’origen de la guerra, i que són dos, fonamentalment. El primer, la restauració de la legalitat internacional, significada per la Carta de Nacions Unides, que obliga els signants a renunciar a la guerra com a mètode per a resoldre els contenciosos, i compromet a respectar la sobirania, la integritat i les fronteres dels estats membres, una obligació que pesa especialment sobre els qui tenen més responsabilitats com són els qui compten amb seient permanent en l’òrgan executiu que és el Consell de Seguretat. El segon, la construcció d’un sistema de seguretat europeu en el qual Rússia ocupi el lloc que li correspon, precisament la qüestió que no es va resoldre al final de la guerra freda.

La pau no es fa entre els amics, sinó entre els qui abans s’han combatut, tal com ho va assenyalar el primer ministre israelià Yitzhak Rabin en signar amb Yasir Arafat els acords d’Oslo. «Encara que pugui ser difícil, l’enemic d’avui ha de ser contemplat com el soci del futur en una pau compartida i justa», va escriure John Rawls, l’eminent filòsof del dret americà ja desaparegut (The Law of Peoples, 1999). Seran els governants ucraïnesos els qui més s’hauran d’esforçar en la construcció d’una pau que serà més difícil en la mesura que també ha de ser justa, és a dir, que ha de contemplar reparacions de guerra, càstig dels criminals de guerra, reconstrucció del país destruït i, finalment, la reconciliació entre els qui s’han combatut. Per això és essencial que Ucraïna segueixi demostrant la màxima exigència en el respecte de les convencions internacionals, especialment en el tracte als presoners enemics, la protecció de la població civil i, naturalment, l’exclusió de les armes i municions prohibides.

La pau ha de ser justa, amb reparacions de guerra, càstig dels criminals de guerra, reconstrucció i, finalment, un horitzó de reconciliació entre els qui s’han combatut.

Tothom haurà de posar-hi de la seva part. Ucraïna haurà de fer un esforç definitiu per integrar-se a la Unió Europea i a l’Aliança Atlàntica i haurà de complir plenament els anomenats criteris de Copenhaguen, establerts ara fa trenta anys en una cimera a la capital danesa i recollits a l’article 49 del Tractat de la Unió, com a exigència política per a l’adhesió de nous socis. Caldrà que tingui institucions estables amb capacitat per garantir la democràcia, l’Estat de dret, el respecte als drets humans i la protecció de les minories, qüestions que el president Joe Biden també ha evocat a l’hora de discutir sobre l’ingrés a l’Aliança Atlàntica.

Federalisme multinivell

Encara que els aliats amb prou feines en parlin ara, mentre cauen les bombes russes damunt les ciutats ucraïneses, caldrà garantir els drets de les minories russòfona, magiar i tàrtara. La regionalització d’Ucraïna tornarà a plantejar-se en el moment d’organitzar la pau i aleshores comptarà el mirall del federalisme multinivell europeu, que funciona a països com Alemanya i Espanya, i seria prou adequat per a un país tan extens i divers en tots els sentits (religions, llengües, identitats regionals, història), i en absolut incompatible amb la unitat de la nova nació europea que ha aconseguit construir-se contra el darrer imperi territorial europeu sense criteris ètnics, sinó estrictament polítics i de ciutadania.

La qüestió de Rússia serà central per a la pau. Les portes de l’OTAN i de la UE no es poden tancar per a Rússia, país amb una cultura, sobretot literària i musical, que és al cor mateix de la identitat europea. S’entén que la guerra hagi enervat les pitjors passions a tot arreu, fins a la cancel·lació de tot el que és rus, els artistes, la llengua, els llibres, els concerts i els ballets. Són els éssers humans els responsables dels crims que es cometen en les guerres, no les llengües que parlen o la creació cultural dels seus artistes, molt sovint disconformes amb les idees i les accions dels qui fan les guerres.

La integració europea d’Ucraïna, en contra del que pugui semblar, no ha de tancar les portes a Rússia sinó ser-ne el model per a la seva futura integració, en el moment en què pugui complir amb els criteris de Copenhaguen. Certament, no serà amb un autòcrata com Putin ni cap dels seus amics mafiosos, de la mateixa manera que l’Alemanya europea va necessitar un canvi de règim, els processos de Nuremberg, una Constitució democràtica i federal i la reconciliació amb l’enemic històric que era França. La dificultat sorgeix de la identitat indestriable entre imperi i autocràcia en un país que només ha conegut la democràcia parlamentària en moments brevíssims de transicions fracassades. La difícil, i ara ben precària, democràcia liberal i representativa és l’única que pot liquidar l’imperi militarista i facilitar la resurrecció d’una Rússia plenament europea i reconciliada amb Ucraïna.