Per què es mira ara des d’àmbits acadèmics i polítics cap a la Comunitat Valenciana com a exemple de bona manera de fer? La resposta, encara que costi de creure, és que a la Comunitat Valenciana es procura fer les coses des de la normalitat democràtica. No hi ha motivacions ni explicacions més profundes, ni més complexes. Es tracta simplement d’entendre què significa governar la complexitat en aquest moment i en un Estat com l’espanyol. Que teixir pactes i aliances, per molt costós que sigui, constitueix ara el bé superior. Que visió d’Estat, qüestió d’Estat i oposició d’Estat són elements essencials en una democràcia. Que la democràcia és conflicte però també és pacte.

Això es produeix en un context de polarització extrema i d’absència de mecanismes propis d’un Estat funcionalment federal, perquè quan en una democràcia la normalitat es converteix en excepció és que algunes disfuncions i patologies institucionals profundes en soscaven els fonaments. És el cas d’Espanya. Un Estat que a més de traslladar una imatge de deteriorament alarmant del clima institucional, té l’honor preocupant de ser el país de la Unió que registra un nivell més gran de polarització política.

Una polarització propiciada «pel costat de l’oferta», és a dir, impulsada i encoratjada pels responsables dels partits. Fins a tal punt és així que si es llegeixen amb deteniment els últims baròmetres del CIS els ciutadans situen els partits polítics entre els grans problemes. Molts evidencien un grau més alt de preocupació pels partits que pels efectes de la mateixa covid-19.

S’ha polititzat la mateixa gestió de la pandèmia; fins i tot s’ha polititzat la gestió de dades. Només la urgència i la minoria parlamentària del Govern central han obligat a acceptar la necessitat d’incorporar el terme «cogovernança» com una manera de resoldre la coordinació de polítiques per a la gestió de la pandèmia. Sense èxit, com és ben notori. Perquè la urgència del «pensament tàctic» és tan poderosa que ho devora tot.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

La iniciativa política finalment acceptada de l’anomenada «cogovernança» ressalta dèficits institucionals i de cultura política molt rellevants que es troben a la base del nostre bloqueig polític. En primer lloc, el fet que en vuit setmanes se celebressin més conferències de presidents i presidentes que des de la creació d’aquesta figura fonamental, evidencia que no ha tingut el protagonisme que calia per garantir una bona governança; en segon lloc, el funcionament, el format i el procés de presa de decisions estan molt lluny del que seria necessari; en tercer lloc, ni tan sols en un moment en què les tensions entre nacionalismes han remès, almenys temporalment, ha servit per proporcionarli la densitat i les capacitats de coordinació i cooperació que serien desitjables, i finalment, els efectes de la polarització extrema, tan acusada a Espanya, dificulten fins a l’inversemblant les possibilitats de teixir acords que en les circumstàncies d’excepcionalitat actuals són urgents.

Crida l’atenció que, després de gairebé quatre dècades de funcionament d’un Estat compost —pensat en clau federal?—, calgui negociar un dels principis més elementals de la mateixa definició d’Estat federal, això és, «autogovern més govern compartit». Ni la gestió d’una pandèmia global ha estat suficient per entendre que en el cas espanyol els processos de presa de decisions s’han de basar en un model de governança compartida.

 

Tornar a la casella de sortida

No solament s’ha desaprofitat l’existència d’aquesta figura, sinó que les primeres convocatòries de la conferència de presidents es van limitar en gran part a conèixer els anuncis fets pel president del govern el dia anterior. Confonent així Govern central amb Govern de l’Estat i president de comunitat autònoma amb delegat del Govern.

Més tard, almenys aparentment, es van corregir actituds, però de nou l’irresponsable «imperatiu tàctic» d’alguns partits ens ha fet tornar a la casella de sortida. D’altra banda, la deslleialtat institucional demostrada per alguns presidents i presidentes de comunitat autònoma ha acabat degradant del tot la situació política.

Ni tan sols el pes i la immediatesa de la gestió és capaç d’anteposarse en algunes comunitats autònomes a les directrius de les executives dels seus partits, encara que això comporti fins i tot una disminució d’ingressos que, si hi hagués una revisió del model de finançament, representaria una millora molt significativa. Una situació que en aquest camp fonamental —el finançament— representa, per extensió, un perjudici molt profund per a la Comunitat Valenciana o per a Catalunya.

 

El bé superior

En aquest context de polarització extrema i d’absència de mecanismes propis d’un Estat funcionalment federal, per què es mira ara des d’àmbits acadèmics i polítics cap a la Comunitat Valenciana com a exemple de bona manera de fer? La resposta, encara que costi de creure, és que a la Comunitat Valenciana es procura fer les coses des de la normalitat democràtica. No hi ha motivacions ni explicacions més profundes, ni més complexes. Es tracta simplement d’entendre què significa governar la complexitat en aquest moment i en un Estat com l’espanyol. Que teixir pactes i aliances, per molt costós que sigui, constitueix ara el bé superior. Que visió d’Estat, qüestió d’Estat i oposició d’Estat són elements essencials en una democràcia. Que la democràcia és conflicte però també és pacte.

L’aposta per la normalitat valenciana se sustenta, al meu entendre, en dos punts forts. En primer lloc, la voluntat del president Puig d’aconseguir acords polítics estables. Aquest és un intangible fonamental perquè, com assenyala el conegut proverbi «si hi ha voluntat hi ha un camí». I en aquests temps de crispació, la sensatesa, l’equilibri, la serenitat i la moderació són intangibles fonamentals. Fins ara això ha estat possible gràcies a la creació de tres espais de diàleg: un a les Corts Valencianes, un altre amb actors econòmics i socials, i un tercer amb els governs locals a través de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies.

Entre la pulsió recentralitzadora i la secessió, hi ha encara la possibilitat d’explorar una via ‘laica’, plural, cívica i inclusiva.

Hi ha a més la voluntat que aquests acords concretats en projectes, alguns estratègics, s’incorporin als pressupostos del 2021 i posteriors. Això ha estat possible perquè molts actors estan convençuts que la Comunitat Valenciana pot mostrar que hi ha un camí diferent i més transitable. L’ambient institucional és diferent i més favorable. Aquesta és la meva percepció i, si més no, així ho espero, tret que les direccions dels partits decideixin anteposar l’agenda pròpia del cicle polític a la via dels acords estratègics. Tot és possible.

En segon lloc, es deu a la voluntat d’apostar per una tercera via com a manera d’entendre l’Estat autonòmic i donar contingut a la idea de governança compartida entre les parts que són l’Estat. Impulsant una lectura federal de la governança, hi ha potser cap altra manera d’entendreho en un Estat compost?

«Lleialtat no significa submissió», va afirmar el president Puig a l’inici de la pandèmia per manifestar la seva disconformitat amb la manera com la gestionava el president Sánchez i el seu Govern. Perquè a les elits polítiques i econòmiques de Madrid (també a molts alts funcionaris del Govern central) els continua costant d’entendre com hauria de funcionar el model d’Estat que ens hem atorgat. Un Estat molt complex, cert, però no excepcional.

I d’altra banda, fa molt de temps que era el moment de traslladar la idea que la nostra realitat política és molt més que les tensions entre «Madrid i Catalunya» o entre «Madrid i Euskadi». Per aquesta raó, també des de la Comunitat Valenciana molts pensem, com el president Puig, que hi ha una altra manera de fer les coses. Tal vegada no és original, però és la que millor s’acomoda a la realitat profunda d’un Estat de la Unió Europea i d’un Estat funcionalment federal, encara que en realitat ara com ara només siguem un model de federalisme incomplet i disfuncional.

 

La diversitat profunda

Es tracta de fer normal des de la política el que reflecteix la realitat social. I la realitat mostra que encara és majoritària (tot i que en retrocés) l’opinió a favor de l’Estat autonòmic. Que entre la pulsió recentralitzadora i la secessió hi ha encara la possibilitat d’explorar una via laica, plural, cívica, inclusiva i essencialment política que aposti per la construcció d’identitats-projecte (en paraules de Manuel Castells) fonamentada en el reconeixement de la diversitat profunda i en la garantia dels drets bàsics de ciutadania. Es tracta d’apostar per la possibilitat d’acordar i articular un model singular de federalisme (tots els models federals són singulars) que garanteixi l’acomodament de nacions, identitats regionals fortes i autonomies «atorgades». Si no s’entén aquesta realitat complexa de les Espanyes continuarem instal·lats en el bloqueig polític i institucional i acabarem sent fins i tot un problema per als nostres socis europeus.

S’han creat tres espais de diàleg: les Corts Valencianes, els actors econòmics i socials, i els governs locals.

A aquesta tasca complexa d’articulació d’un nou pacte, diferent del de la Transició, i de construcció d’un federalisme singular adaptat a la nostra realitat històrica, la Comunitat Valenciana pot contribuir de manera activa i fins i tot exercir un cert paper arbitral al costat d’altres comunitats autònomes. La dificultat rau en si hi ha voluntat per anteposar l’interès general i el sentit d’Estat a l’interès de les cúpules dels partits. Penso, per exemple, en dues comunitats autònomes conservadores, Galícia i Andalusia, els presidents de les quals poden disposar d’un grau suficient d’autonomia i independència polítiques per diferents raons i que podrien ajudar molt en aquesta tasca.

 

Reputació recuperada

La Comunitat Valenciana fa temps que ha deixat d’ocupar les pàgines de successos per passar a les pàgines de política. Hi ha un bon punt de partida i una reputació recuperada per construir un projecte consistent i durador, i per contribuir a donar sentit institucional i densitat política al principi de governança compartida.

Però el més difícil comença ara: a) no és senzill sostreure’s dels efectes de la polarització general, i en solitari serà molt difícil avançar; b) és imprescindible que el consens entre els actors polítics que formen governs de coalició a la Comunitat Valenciana (Generalitat, Diputacions i centenars de governs locals) sigui estable i durador; c) han de continuar treballant per aconseguir més visibilitat i capacitat d’interlocució, i d) han de demostrar encara una gran capacitat i eficiència per elaborar projectes estratègics de qualitat alineats amb les prioritats europees i aconseguir finançament europeu per desenvoluparlos i executarlos de manera eficient.