La imparable força de la natura s’ha fet palesa en tota la seva magnitud a l’illa de La Palma. La colossal força destructiva no ha fet víctimes mortals, però ha sepultat cases, barris sencers, empreses, escoles, pertinences i records. Ha enterrat sota la lava la vida de moltes persones.

L’espectacularitat de les imatges, moltes, aèries, preses amb drons, que ha deixat embadalida molta gent, pot acabar banalitzant la desgràcia. Durant els caps de setmana i els ponts de la tardor i l’hivern els vols a La Palma han anat plens. Els hotels s’han omplert. L’erupció s’ha convertit en un atractiu turístic més. A la veïna illa de Tenerife s’organitzen excursions, «de dia o de nit», per admirar el fenomen, si bé és veritat que, en la lletra petita, s’explicava que un percentatge dels guanys es destinaria a ajudar les persones afectades.

«No mirin el volcà, mirin el mal que està fent. Aquest barri que ja no existeix el vam fer amb les nostres mans». Recordava als visitants un veí de Los Llanos de Aridane. Nieves Lady Barreto, diputada palmera del parlament de Canàries, reclamava actuacions per part de les administracions per començar a treballar en la reconstrucció i impedir que els palmers marxin de l’illa.

Quan torni la calma, les imatges que quedaran en el record seran les del Cumbre Vieja vomitant foc, les dels vermells rius magmàtics que avancen sense pietat i les de les columnes de fum produïdes per la lava en tocar el mar. La memòria col·lectiva, sovint discriminatòria, no hauria d’esborrar les fotografies de les persones que ho han perdut tot. L’home que surt de casa a cuitacorrents amb les mans plenes de llibres. La fotografia, que recorda molt les imatges de Dorothea Lange de la Gran Depressió, d’una dona amb la mirada perduda, dalt d’un camió amb les coses que ha pogut salvar. L’agricultor amb la cara negra que s’afanya a recollir els plàtans abans que un riu de lava ho sepulti tot…

Un geòleg que fa 35 anys que estudia els volcans islandesos explica: «Un volcà no s’atura mai del tot, només dorm entre erupcions». Quan el Cumbre Vieja torni a agafar el son, en un país on les ajudes als damnificats per catàstrofes sempre arriben tard, el patiment dels palmers no pot quedar enterrat per la burocràcia de l’administració, ni caure en l’oblit que pot propiciar la llunyania de l’illa de La Palma.