«Algú va dir “feliços els pobles que no necessiten herois”. Nosaltres els necessitàvem, per mirar més enllà del mar, ampliar l’horitzó més enllà del “continent” i, amb optimisme i esperança, dirigir la mirada també dins de les nostres fronteres», així va respondre el cantautor sard Piero Marras a l’Agència Nacional de Premsa Associada (ANSA), sobre per què havia escrit la cançó Quando Gigi Riva tornerà (Quan Gigi Riva torni).

Era l’any 1982, i mentre a Madrid els azzurri aconseguien la copa del món, Marras celebrava la importància del millor jugador del Cagliari Calcio de tots els temps, sense saber que la seva cançó acompanyaria els crèdits finals del funeral del gran atleta al qual estava dedicada. El 24 de gener del 2024, una multitud de trenta mil persones en silenci va escoltar les paraules de la cançó, mostrant bufandes vermelles i blaves del Cagliari, mentre, escortat pels seus familiars i velles i noves glòries de la selecció italiana i de l’equip de la capital sarda, el fèretre de Riva baixava en una tarda humida les escales de la basílica de Bonaria per fer el seu últim viatge cap al cementiri monumental on seria sepultat contravenint una llei que hi prohibia les inhumacions des del 1968.

Va ser un privilegi que demostrava la importància de Riva per a la ciutat de Càller i per a Sardenya, però també per a tota la nació. De fet, al dol d’aficionats i esportistes s’hi va unir el de les autoritats més altes de l’Estat, com el president de la república Sergio Mattarella, qui va declarar: «Molts italians, i jo entre ells, rebem la notícia sobtada de la mort de Gigi Riva amb autèntic dolor. Els seus èxits esportius, el seu caràcter de gran seriositat, la dignitat del seu comportament en totes les circumstàncies, li han procurat l’afecte de milions d’italians, fins i tot entre aquells que no seguien el futbol.»

Però qui va ser Riva? Per què la seva mort va desfermar un reconeixement commovedor a Sardenya i a tot Itàlia? Estadísticament, amb els seus 35 gols, encara és el màxim golejador de la selecció italiana. Va ser protagonista del renaixement de la selecció azzurra, que, després de trenta anys de fracassos, gràcies a ell, va guanyar un campionat d’Europa el 1968 a Itàlia i va arribar a la final contra el gran Brasil de Pelé el 1970, a Mèxic.

 

«Rombo di tuono»

Si en el primer cas Riva va marcar el primer gol de la final guanyada per 2-0 contra Iugoslàvia, en el segon va marcar el tercer gol en la semifinal guanyada per 4-3 contra Alemanya, durant el que es va anomenar «el partit del segle», com encara ho testimonia la placa col·locada a l’entrada de l’estadi Azteca de Ciutat de Mèxic. El periodista més important de l’època, Gianni Brera, per la seva potència física i el seu instint de gol, el va anomenar «Rombo di tuono», un sobrenom que l’acompanyaria tota la vida, començant pel partit de lliga guanyat pel Cagliari a Milà contra l’Inter per 3-1 l’octubre del 1971, en el qual Riva va marcar 2 gols. Tanmateix, amb això no n’hi ha prou per entendre la importància d’aquest jugador i perquè la seva mort als 79 anys ha generat tanta commoció.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

En realitat, Riva va ser molt més que un atleta extraordinàriament fort, i si les seves actuacions a la selecció i al campionat italià li van valer l’afecte dels aficionats italians, la seva estimació pel Cagliari, les seves experiències personals, el van convertir en un símbol de Sardenya, comparable a la figura de Johan Cruyff per a Catalunya. No obstant això, igual que Cruyff a Catalunya, Luigi, sobrenomenat Gigi, va arribar a Sardenya com a «estranger». De fet, va néixer a Leggiuno, un poblet de la província de Varese, a la Llombardia. Orfe de pare als 9 anys i de mare als 16, va començar a treballar en una fàbrica, tot i que jugava a les divisions juvenils del Laveno Mombello i, després, del Legnano, que li va permetre debutar en la Sèrie C, la tercera divisió italiana.

El 1963 finalment va arribar a Càller, on no pensava quedar-se. En veure els llums de l’altre costat del golf de la capital sarda, es va preguntar: «però, això és Àfrica?» Cal pensar que en aquell moment Sardenya no era una regió turística com ho és avui i l’impacte en arribar des de la Llombardia, la regió més industrialitzada d’Itàlia, devia ser poderós. No obstant això, Gigi Riva s’hi va quedar seixanta anys, fins a la seva mort, ja que va trobar a l’illa «l’afecte i aquella família» que el destí li havia negat massa aviat. Però, com va néixer i va créixer l’amor entre Gigi Riva i Sardenya?

 

El futbolista Luigi ‘Gigi’ Riva (1944 – 2024) amb la segona equipació del Cagliari, a inici dels anys 70. Foto arxiu

El futbolista Luigi ‘Gigi’ Riva (1944 – 2024) amb la segona equipació del Cagliari, a inici dels anys 70. Foto arxiu

 

Riva va ser el símbol del Cagliari Calcio, que des de la Sèrie B en la temporada 1969-1970 va guanyar, per primera i única vegada en la seva història, el campionat italià en vèncer els grans equips del nord d’Itàlia –Juventus, Milan, Inter–, que durant vint anys s’havien estat repartint el títol sense interrupció. Després d’aquest èxit, a més, va rebutjar anar a jugar a la Juventus, malgrat el festeig desenfrenat de Gianni Agnelli, propietari de Fiat. Anys després, en ser interrogat sobre per què va rebutjar aquesta gran oferta, Riva va dir que no podia decebre l’afecte que els sards li havien mostrat des del principi. Aquest afecte es veia reflectit en la presència de fotos i cartells de Riva fins i tot a les cases més humils de l’illa, i en la passió pel Cagliari durant els seus desplaçaments a Torí i Milà per part dels emigrants sards, que veien en els èxits del seu equip un motiu de reivindicació enfront del fred i, a vegades, poc acollidor nord d’Itàlia.

A més, Riva no era parlador, sinó un campió silenciós, que semblava interpretar bé la dignitat d’un poble profundament lligat a la seva terra. No és casualitat que, després de retirar-se del futbol, el Partit Sard d’Acció li proposés presentar-se a les seves llistes per a les eleccions regionals del 1979. Aquesta proposta va anar seguida d’altres de similars, en els anys 80, del Partit Socialista de Bettino Craxi, amb el qual es rumorejava que Riva simpatitzava, i, posteriorment, de Forza Italia de Silvio Berlusconi. També en aquests casos el campió va dir sempre que no, per no decebre el seu públic i evitar passar de ser un element d’unitat a un element de divisió. Pel que sembla, a Craxi, el jugador li va respondre: «no seré jo qui destrueixi aquest sentiment d’unitat que aquell Cagliari va aconseguir construir».

Els seus silencis sovint van fer que s’assemblés a un altre símbol sard vingut de fora, el cantautor Fabrizio De André.

Així i tot, després de penjar les botes, Riva es va comprometre socialment amb Sardenya, en ocasió del referèndum consultiu del 2011, destinat a acceptar o no instal·lacions d’eliminació de residus nuclears a l’illa. Riva es va oposar a aquesta proposta, denunciant també la presència de massa bases militars a Sardenya. En aquesta ocasió, va assenyalar que ser una figura pública comportava el deure de posar la seva cara en causes que considerava justes. Al final de la seva carrera no més va acceptar el càrrec de mànager de l’equip nacional de futbol d’Itàlia, càrrec que va ocupar des del 1988 fins al 2010.

 

El Collare d’Oro

Amb ell com a cap de delegació, Itàlia va guanyar la Copa del Món el 2006, va quedar en segon lloc el 1994 i en tercer lloc el 1990. Les imatges d’aquests esdeveniments mostren, a més dels jugadors, sovint també Gigi que, en moments difícils com la derrota contra el Brasil el 1994 i contra l’Argentina el 1990, consolava els atletes. Per això, al funeral van ser presents molts jugadors de les seleccions nacionals que el van conèixer com a dirigent, des de Gianluigi Buffon fins a Simone Perrotta, que davant de l’església va subratllar que «tots l’estimavem molt». Així, d’heroi local, Riva va ser percebut en la seva dimensió nacional, tant que el president del Comitè Olímpic Nacional italià, Giovanni Malagò, va destacar que amb la seva mort els italians quedaven «orfes d’un mite». Precisament Malagò, el 12 de febrer de 2017, havia atorgat a Riva l’honor més alt de l’esport italià, el Collare d’Oro, mentre que, des del 2011, el jugador havia estat inclòs al Saló de la Fama del futbol d’Itàlia.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Si aquests van ser els reconeixements dels esportistes, a Riva tampoc li van faltar mostres d’afecte a escala mainstream. Les seves gestes van ser narrades en diversos programes de televisió, inclòs el documental de la Ràdiotelevisió Italiana El futbol en l’època de Gigi Riva emès el 2010 en el context del programa Desafiaments i, sobretot, el documental En el nostre cel un rugit de tro, de Riccardo Milani del 2022. Precisament aquest últim va utilitzar hàbilment la cançó de Marras que, segons els seus fills, sempre emocionava el gran campió. De fet, Riva també era un amant de la música i amic de diversos artistes, inclòs el cantant Andrea Parodi del grup sard Tazenda.

 

Herois civils

En haver arribat a Sardenya des d’una altra regió i haver-se convertit en un símbol de l’illa, els seus silencis sovint van fer que s’assemblés a un altre símbol sard vingut de fora, el cantautor Fabrizio De André. La llegenda diu que tots dos es van trobar només una vegada a Gènova després d’un partit entre el Cagliari i el Genoa, ja que Riva, obsessionat amb les morts dels joves, tenia curiositat per saber com De André s’havia inspirat per escriure la cançó Preghiera in Gennaio (Oració al gener), dedicada al suïcidi d’un altre cantautor, Luigi Tenco, que va tenir lloc durant el festival de Sant Remo el 27 de gener de 1967.

Ningú no sap què es van dir després de tres hores de «whisky, silencis i cigarrets», però al final de la trobada, Riva li va regalar a De André la seva samarreta i va rebre a canvi una guitarra. Potser és una coincidència, però Riva va morir precisament al gener, com Tenco i com De André mateix, deixant com els altres dos aquest buit propi dels herois civils; un buit que en un murmuri eixordador porta a cantar Quan Gigi Riva torni..., per, citant Marres, «mirar més enllà del mar, ampliar l’horitzó més enllà del “continent” i, amb optimisme i esperança, dirigir la mirada també dins de les nostres fronteres».