Que la dreta s’ha tornat anarcoide i ha abandonat la millor tradició liberal, de la qual se suposa que havia de beure, per coquetejar amb la llibertària, mentre que l’esquerra ha esdevingut un sector d’ordre i ha abandonat les seves antigues pulsions transformadores de la realitat en un sentit radical, és una cosa sabuda de sobres, a banda d’estudiada.

En efecte, la primera ha invertit el signe de la màxima de Goethe i ja prefereix sense reserves ni enganys el desordre a la injustícia, especialment si aquell li serveix per accedir al poder o mantenir-s’hi; mentre que la segona ha decidit bandejar el «prohibit prohibir» del 68, sobretot en els casos en què les prohibicions depenen de si mateixa, i ha passat a dedicar-se, en molts casos amb fruïció, a dictar normes i lleis que intervenen de manera directa en la vida dels ciutadans si considera que les seves conductes poden causar algun perjudici als sectors que considera més desfavorits o vulnerables.

No fa tant de temps, molt probablement aquesta inversió de papers hauria donat lloc a efectes molt diferents dels que s’estan produint en els nostres dies. Amb tota certesa, si llavors l’esquerra s’hagués lliurat sense miraments a plantar cara en les diverses guerres culturals obertes avui (potenciades en bona part per la mateixa dreta: recordem el rebombori polític organitzat ara fa un lustre, a principis del 2017, arran de la campanya promoguda per l’associació «Hazte oír» i el seu famós autobús amb el missatge «Els nens tenen penis, les nenes tenen vulva. Que no t’enganyin» pintat als laterals) hauria rebut el retret, per part de forces a la seva esquerra, d’oblidar la contradicció fonamental que travessa, com una ferida profunda, la nostra societat, que no és altra que la que enfronta els poders econòmics amb els sectors populars.

La contradicció fonamental de la nostra societat és la que enfronta els poders econòmics amb els sectors populars.

No obstant això, actualment, es pot donar el cas que, amb sectors amplis de la ciutadania afectats directament per la pobresa energètica a causa de l’increment espectacular de les tarifes de la llum, el titular del Ministeri de Comerç consideri prioritari dedicar recursos del seu departament a promoure una vaga simbòlica contra les joguines sexistes.

 

Trump i companyia

En l’altra vorera política, una dreta que traís les seves essències i es dediqués a impugnar les normes de la democràcia més elementals, com encara fan avui Trump i companyia, malgrat el temps transcorregut, no acceptant el resultat d’unes eleccions presidencials lliures, hauria rebut el rebuig unànime dels sectors conservadors menys feréstecs (convindria recordar que va ser el mateix José María Aznar qui va parar els peus a Ruiz Gallardón i Javier Arenas quan, la nit de les eleccions generals del 1993, van insinuar la idea d’una tupinada per part del govern del PSOE).

Per què no sembla que passi el mateix avui, malgrat les cridaneres mudances a les quals, efectivament, assistim? Sens dubte, es deu a un conjunt de factors, però entre aquests el que potser té una importància particular és el relacionat amb les maneres d’entendre la política, tant per part dels ciutadans com dels seus representants. Maneres que es diria que, al marge d’altres consideracions, han evolucionat en direccions oposades i han donat lloc a una exterioritat recíproca que no solament hauria de ser, des d’una perspectiva practicopolítica, motiu de greu preocupació per a tots, sinó també objecte d’una reflexió acurada sobre el signe del que ens està passant.

D’una banda, la direcció de l’evolució que ha seguit la concepció de la cosa pública que tenen els ciutadans ens l’assenyala de manera bastant clara la volatilitat creixent de les seves preferències polítiques, que certifica, amb escàs marge d’error, que una manera determinada de valorar els assumptes que concerneixen tothom, relacionada amb les grans concepcions polítiques tradicionals, sembla que declina gairebé irreversiblement. Es veu substituïda per l’exigència ciutadana de propostes programàtiques clares i concretes, al marge d’etiquetes polítiques o amb una relació entre si molt més fluida i, en tot, cas allunyada de la confrontació permanent i del soroll estèril.

Una bona mostra d’aquesta actitud per part de molts ciutadans la representarien les preguntes que en el seu moment va plantejar (i formular en veu alta en els diversos fòrums a l’abast) un sector determinat: si en una situació d’emergència sanitària absoluta, com ho va ser la primera fase de la pandèmia el 2020, les forces polítiques no van ser capaces d’arribar a acords i van mantenir, impertèrrites, la seva animadversió habitual, significa que mai, sota cap circumstància, estan disposades a acordar res? Què queda del suposat valor de l’alternança política, si aquesta queda convertida per aquests nous intransigents (Fernando Vallespín dixit) en l’alternança en la impugnació de tot el que han dut a terme els anteriors?

 

Perplexitat irritada

Tan insuportable els resulta als nostres representants públics la idea d’admetre que els adversaris polítics poden dur a terme reformes susceptibles de ser acceptades? Com pot ser que els agents socials amb interessos sens dubte contraposats puguin arribar a acords i els partits no? És clar que la intransigència està repartida de manera desigual (alguns bloquejos ens venen a la memòria a tots), però el que ara importa és la sensació general que se li transmet a la societat. Certament, costa molt poc esforç entendre la perplexitat irritada de sectors amplis de la ciutadania davant d’aquestes actituds, de les quals ningú queda del tot fora de perill.

Una manera determinada de valorar els assumptes col·lectius sembla que declina gairebé irreversiblement.

Per part seva, aliens a tot això, i com qui sent ploure, els representants de la ciutadania, quan no han evolucionat, com és el cas de la dreta, cap a l’errància política més oportunista i buida (el defenestrat recentment Pablo Casado resulta paradigmàtic en aquest sentit), ho han fet, en el cas de l’esquerra, de manera certament confusa, això és, sense haver decidit si del que es tracta és de prohibir les prohibicions, com reclamaven els seus pares polítics quan eren joves, o és només qüestió de prohibir millor.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Intentant resumir això mateix amb altres paraules però en el mateix registre parisenc: l’esquerra sembla que té pendent decidir si del que es tracta és de ser presumptament realista i demanar l’impossible, com també deien els seus predecessors de la generació anterior, o de ser idealista i atrevir-se a reclamar el possible. Especialment totes aquestes possibilitats davant la materialització de les quals, sovint, aquesta mateixa esquerra retrocedeix per por de ser acusada de traïció, revisionisme, negacionisme o qualsevol altra desviació anàloga en relació amb la seva línia política.

 

Extreure’n alguna lliçó

No es tracta –que quedi clar per evitar malentesos– de censurar, en nom d’una presumpta puresa o fidelitat als vells ideals, les mudances que s’hagin pogut produir en els plantejaments de les diverses forces polítiques, retret del tot improcedent. La resposta de Keynes quan va ser objecte del mateix retret continua resultant, a hores d’ara, literalment insuperable: «quan els fets canvien, jo canvio d’opinió, vostè no?». De la mateixa manera que tampoc es tracta d’esquinçar-se les vestidures per enèsima vegada i assenyalar el desencís número… (ja ni se sap) experimentat pels ciutadans per causa d’uns polítics que han acabat decebent les expectatives que ells mateixos havien creat. Es tracta, més aviat, d’intentar extreure alguna lliçó del que ens està passant.

O la regeneració de la política prové d’una exigència dels ciutadans o no n’hi haurà.

Potser, en concret, podem extreure’n una de certa volada a partir de la decepció més recent sobre els presumptes nous que en la dècada passada van anunciar que venien, com tants altres abans, a regenerar la nostra vida política (a força d’ocupar el lloc dels que ja hi eren, és clar). Lliçó que bé podria quedar formulada, de manera tan provisional com calgués, en termes semblants a aquests. És probable que sigui un error reclamar, com feien els ciutadans argentins arran de la crisi del corralito el desembre del 2001, que se’n vagin tots els que hi ha ara per substituir-los per uns altres, presumptament nous i virginals.

A hores d’ara, si alguna cosa ja hem après és la necessitat de desconfiar de segons quines novetats i segons quines virginitats. Perquè el que sembla que està clar és que l’expectativa que les transformacions que necessita la política vindran d’un relleu en les persones, això és, de l’entrada a l’escena de polítics presumptament diferents que, pel mer fet de ser més joves o debutants en l’espai públic, garantiran les profundes renovacions que es necessiten, ha quedat rotundament refutada pels fets. La velocitat amb què al nostre país han anat fent-se fonedissos els qui en diversos moments de la dècada passada van irrompre en l’escenari polític fent gala de la seva edat com a mèrit principal –si no l’únic– acredita clarament que l’edat no és prou per compensar la manca de propostes substantives.

Per això fem aquest plantejament. Potser el que cal, per retocar la vella consigna, no és tant que marxin tots com que es regenerin tots, no solament els que pertanyen a les formacions més clàssiques (i que a vegades sembla que pretenen fer-nos creure, també aquestes, que amb la incorporació de gent jove ja s’aconsegueix deixar anar del tot el llast del passat, encara que es continuïn defensant les essències més velles), sinó també els emergents que fan bandera de no necessitar cap regeneració.

 

Canviar d’idea

D’entrada, el que sembla rigorosament urgent és que els representants de les diverses formacions mantinguin un discurs i unes actituds definides i clares, les que creguin que els corresponen a cadascuna d’acord amb l’opció política que diuen que representen. Per descomptat que tenen el dret, seguint Keynes, de modular aquesta opinió en cas que les circumstàncies els ho aconse