Un insult a tots els espanyols, una futurologia que és un pur artifici, un conjunt de propostes neoliberals. Així s’han pronunciat, respectivament, el líder de l’oposició, un reputat analista polític i un dels principals dirigents sindicals del país sobre l’exercici de prospectiva “España 2050” presentat pel Govern d’Espanya. Són uns judicis sumaríssims -com tants d’altres- que il·lustren la dificultat de trobar el to adequat en la conversa i el debat públic.

Podria considerar-se que aquestes reaccions primàries responen a la discutible política de comunicació emanada des de l’Executiu, amb actes tirant a pomposos, anuncis grandiloqüents i un relat d’un optimisme sovint massa vacu. I probablement també a la percepció d’una manca de voluntat real de diàleg i d’acord. Però no deixa de sorprendre la contradicció d’aquesta crítica frontal a un exercici de prospectiva amb les lamentacions reiterades sobre la falta d’una visió i un projecte a llarg termini que superi el tacticisme electoralista de curta volada.

Sigui com sigui, tenim sobre la taula un estudi de prospectiva elaborat per un organisme governamental i en el que han participat acadèmics i experts multidisciplinars d’un ampli espectre i que té el propòsit de ser el punt de partida d’un debat públic que faciliti arribar a una visió compartida dels problemes i de les tendències que condicionaran i configuraran el futur de la nostra societat. Cal reconèixer d’entrada el valor intrínsec de comptar amb un organisme públic dedicat a pensar estratègicament -la Oficina Nacional de Prospectiva y Estrategia de la Presidencia del Gobierno-, del que n’és el primer fruit públic el document “España 2050. Fundamentos y propuestas para una Estrategia Nacional a Largo Plazo”.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Està per veure si aquest organisme tindrà continuïtat més enllà de l’actual conjuntura política i no decaurà com ha succeït amb diversos antecedents, impedint que es consolidés una tradició potent d’anàlisi de prospectiva i de pensament estratègic des de les institucions públiques i, particularment, des del nucli del poder executiu. Ho recorda oportunament Andrés Ortega (elDiario.es, 21-05-21) des de la seva acreditada experiència, en fer esment al Departament d’Estudis del Gabinet de la Presidència del Govern creat el 1990. I Esteban Hernández subratlla que “l’existència d’una unitat de Prospectiva a Espanya és convenient, necessària i oportuna. Els grans Estats compten amb ella per una simple lògica de fortalesa nacional: qualsevol Govern hauria de compaginar les accions urgents i importants amb l’anticipació i planificació del mitjà termini, ja que les bases per aconseguir resultats es posen sempre molt abans que s’aconsegueixin. Ser capaços d’entendre els canvis, i més en una època com la present, permet operar amb un marge de maniobra molt més gran i, atès que la política i l’economia actuals es mouen en un curt termini espantós, la posada en marxa d’una unitat, per reduïda que sigui, que pensi en termes d’Estat és indispensable, especialment si el poder polític l’assumeix com un instrument útil” (El Confidencial, 20-05-21).

Manuel Hidalgo recorda que l’objectiu de la prospectiva és “definir estats possibles de la ‘naturalesa’ i dissenyar mecanismes que ens permetin superar-los, adaptar-nos de forma reeixida als canvis, siguin quins siguin, coneguts o desconeguts. La prospectiva és un exercici dinàmic, viu, que es nodreix en el seu llarguíssim termini per segments a mitjà i curt termini amb plans estratègics que s’han d’ajustar a cada moment i necessitat. La prospectiva és posar els llums llargs i assenyalar el camí que volem seguir” (vozpópuli, 24-05-21)

En el cas que ens ocupa, España 2050 proposa un diagnòstic com a punt de partida que recull el consens central de l’acadèmia i els experts, i identifica unes tendències també detectades per la majoria d’estudiosos. Podria dir-se que l’estudi és representatiu del corrent central de la tecnocràcia espanyola. Un consens que pot resumir-se en un balanç positiu de l’evolució del país en els darrers 40 anys, però amb problemes importants que no s’han abordat i que condicionen la continuïtat del progrés col·lectiu en un nou context més advers i exigent. José