Les eleccions al Parlament Europeu del 9-J van cloure el cicle electoral iniciat amb les municipals de 2023 (ara fa una vida)… aparentment. De fet, el cicle, entès com la cadena de convocatòries que mostren elements similars i que componen un quadre coherent de canvis i permanències, va començar una mica abans, amb les eleccions anticipades a la Comunitat de Madrid, el maig de 2021. Els trets d’aquest cicle que ara ha acabat són evidents: recomposició a dreta i esquerra.

A la primera, pràctica desaparició de Cs de tots els parlaments (llevat del de Castella i Lleó, on resisteix Igea) i de la majoria dels municipis, increment robust del vot al PP després d’un cicle desastrós (el de 2019, que s’inicia amb la moció de censura de Sánchez a Rajoy) i confirmació que Vox s’ha fet amb un espai electoral propi, de dimensions considerables i immune a l’increment de vot al PP (com es va poder comprovar a Madrid i a Andalusia). A l’esquerra, crisi (definitiva?) de l’esquerra dels socialistes, amb divisió inclosa de l’espai, que va comportar la destrucció de majories parlamentàries (cas de la Comunitat Valenciana) i que té en les eleccions europees el colofó. En general, la crisi de l’esquerra no ha acabat afavorint el PSOE, fet que ha comportat una davallada general de l’espai.

A Catalunya el cicle també ve marcat per la crisi, en aquest cas de l’independentisme. Crisi de resultats, que no de capacitat d’incidència. Una paradoxa que pot acabar marcant el final (abrupte?) del període. La convocatòria avançada (ja és una tradició pàtria) de 2021 va mostrar el camí que després seguí tot el cicle. Una part del vot independentista dels anys del procés es va desmobilitzar, esgotat i desorientat. És possible que part d’aquest vot se senti frustrat per l’incompliment de les promeses fetes durant el procés (en part, aquest sentiment nodreix el vot ultra d’Aliança Catalana), però de segur que la major part del vot perdut pels independentistes s’expliqui pel cansament.

Aquest cansament sembla haver afectat més el resultat d’ERC, perdedor en la seva pugna familiar amb Junts, tot i que els post(neo?)convergents també han patit una forta reculada. L’únic que se n’ha escapat ha estat Xavier Trias a les municipals de Barcelona, perquè va saber construir una proposta d’agregació del vot d’ordre contra la figura de l’alcaldessa Colau (una plataforma que va rebre el suport de votants del PP i de Cs).

A banda del cansament de part de l’espai independentista, a Catalunya també s’han reproduït els elements de l’escenari general. Recuperació del vot PP després del cicle negre de 2019, consolidació de l’espai ultra de Vox, desaparició de Cs, a la dreta. I a l’esquerra, reforçament del vot socialista i reculada dels comuns, que d’alguna manera certifica el final (menys d’una dècada després) de l’impuls de la nova política, nascuda precisament en unes altres eleccions europees, les de 2014.

 

Taules

La incògnita que havien de resoldre aquestes eleccions europees era si el cicle de govern de Sánchez havia arribat al seu final o si, en canvi, ho havia fet el lideratge de Núñez Feijóo al capdavant del PP. Per als conservadors, aquesta convocatòria havia de tenir reminiscències de 1994, quan la victòria del PP a les eleccions al Parlament Europeu va accelerar la crisi terminal del darrer govern González, que acabà el març de 1996 amb la seva derrota davant d’Aznar i el canvi de govern. Feijóo acariciava la idea d’un resultat contundent que deixés el govern de coalició sense oxigen i l’obligués a escurçar l’actual legislatura per permetre l’accés al poder al mateix Feijóo.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Per a aconseguir-ho, els populars havien de deixar els socialistes clarament enrere, amb més d’un milió de vots d’avantatge i un nombre de diputats indiscutible. Ho podrien haver aconseguit si no hagués aparegut Alvise Pérez, fins i tot sense millorar el seu resultat en vots (el PP hauria obtingut 24 escons, per 21 els socialistes). El problema per al PP és que el seu avantatge es va anar diluint a mesura que avançava la campanya electoral, tal com va succeir a les generals de 2023.

Aquesta tendència, registrada per les enquestes (fins i tot les que tradicionalment afavoreixen la dreta), feia reviure en Feijóo el fantasma del 23-J, esperonat, com aleshores, pel PSOE en la part final de la campanya (la remontada). Si finalment el resultat fos similar al de les generals, Feijóo veuria compromès el seu futur com a líder del PP. Els grans accionistes del partit no li haurien passat una nova pífia i li haurien buscat relleu (Bonilla? Ayuso?) des de la mateixa nit electoral. Per al govern, un resultat com aquest (no diguem una victòria socialista com preveia el CIS) li hauria permès esgotar la legislatura amb certa placidesa.

El resultat del PP no és del tot dolent; no ha fet caure el govern, però compta amb un vot fortament fidel i mobilitzat per l’expectativa de fer fora Sánchez.

El resultat final no fou ni l’un ni l’altre. Ni un triomf aclaparador del PP que hauria estrangulat el govern, ni un empat que hauria decapitat Feijóo. La cosa es va quedar en un entremig. Set-cents mil vots d’avantatge per al PP i només dos diputats més (22 a 20). Massa poc perquè els populars revisquessin el 94, massa per a certificar la continuïtat del govern. D’aquí que les primeres passes després dels comicis hagin estat una repetició dels arguments que s’han anat esgrimint al llarg de la campanya: Feijóo reclamant la convocatòria d’eleccions, Sánchez dient que seguirà fins a esgotar la legislatura. Fa la impressió que tot continua igual i, alhora, que no pot continuar igual, com si els actors d’aquest drama (o és una comèdia?) fossin conscients que el públic ja no s’empassa el text que estan recitant.

 

Paciència

El resultat del PP no és del tot dolent, perquè convalida la seva estratègia en certa manera. D’acord, no ha fet caure el govern, però compta amb un vot fortament fidel i mobilitzat per l’expectativa de fer fora Sánchez (el malvat, el pèrfid, el corrupte Sánchez) de la Moncloa. D’alguna manera els populars estan atrapats en aquesta estratègia. Si aixequen el peu del gas és possible que Vox acabi beneficiant-se’n (altre cop la derechita cobarde). Ara bé, al PP ja són conscients (o ho haurien de ser) que la caiguda de Sánchez no es produirà en un termini curt de temps. Han de saber esperar i això és complicat, no tant per a Feijóo, que en principi no té cap elecció en el curt i mitjà termini, com per al conjunt d’interessos que dirigeixen el partit des de fora i que no semblen molt proclius a la calma i el mindfulness. Les presses d’aquests «accionistes majoritaris» del PP són el gran perill que té ara (l’ha tingut sempre) Feijóo. Els hauria de lligar curt, però l’experiència ens ha demostrat que són ells qui tenen lligat Feijóo i no al revés.

Després del que ha passat en aquestes eleccions, i tenint en compte que en principi no n’hi haurà cap altra fins a 2027 (una eternitat), ha quedat clar que no serà la pressió del PP la que tombarà el govern. El perill vindrà d’una altra banda. De dues altres bandes. I Feijóo (si el deixen) l’únic que ha de fer és asseure’s i esperar, possiblement acariciant un gat.

Les presses dels «accionistes majoritaris» del PP són el gran perill que té ara (l’ha tingut sempre) Feijóo.

El primer perill del govern ve de la descomposició de l’espai a l’esquerra del PSOE. Deu anys després de l’aparició rutilant de Podemos (en unes europees precisament), el resultat de l’esquerra no pot ser més decebedor. No tan sols en termes numèrics, sinó de viabilitat del projecte, o si es vol, de la seva capacitat d’il·lusionar. Respecte de 2014, Podemos ha perdut la meitat del seu vot, si bé és cert que Sumar ha crescut més que això, però llavors IU va aconseguir un milió i mig de sufragis que s’han literalment volatilitzat en gran part. En conjunt, la caiguda és d’1,4 milions.

El problema és que la corba decreixent del vot a l’esquerra es reprodueix en tots els tipus d’eleccions. En deu anys s’ha esfumat el cabal d’il·lusió que es va aixecar entre 2014 i 2015. I no només això. Ha rebentat organitzativament, incapaç de generar una estructura sòlida (hom diria que no ha estat per incapacitat sinó perquè, senzillament, no ha volgut crear-ne una). El resultat és un espai desgavellat, però que compta amb una posició determinant, ja que forma part del govern, malgrat que ara mateix estigui escapçat.

Junts i ERC han reaccionat als resultats (aquests i els del 12-M) de l’única manera que podien (i que era previsible): abraçant-se.

El segon perill per al govern l’hem entrellucat l’endemà de les eleccions. Hi havia qui preveia (il·lús) que els mals resultats dels partits independentistes aplanarien el camí a la investidura de Salvador Illa com a nou president de la Generalitat, però tot sembla indicar que de planer aquest camí no en té res. Junts i ERC han reaccionat als resultats (aquests i els del 12-M) de l’única manera que podien (i que era previsible): abraçant-se. En part perquè ha tornat a funcionar el vell axioma que diu que quan ERC cau, acostuma a buscar un lloc de confort per passar l’hivern. I aquest lloc és el que li pot proporcionar menys maldecaps.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Afegiu-hi la pressió de Junts, ja exercida en altres contextos (la negociació estatutària, el segon govern d’esquerres) amb resultats extraordinaris per als postconvergents, i tindreu de nou la conformació del bloc independentista, disminuït, però que manté una posició prou forta per condicionar l’estabilitat a Catalunya i al conjunt d’Espanya, com no es cansen de recordar els dirigents de Junts.

 

Llàtzer

Hem dit i escrit que el procés és mort i que el 12-M el va enterrar. El resultat de les eleccions europees no desmenteix aquesta afirmació. El procés l’han enterrat els electors, però una altra cosa és que els seus protagonistes permetin que se l’enterri i, d’aquesta manera, es posi fi a una època i se n’obri una altra. Que la majoria dels catalans ho vulguin no vol dir que es faci, o que es deixi fer. Els discursos del ple de constitució de la quinzena legislatura al Parlament, tant el del president de la mesa d’edat com el del nou president de la cambra, així ho evidencien.

Junts no deixarà enterrar el ‘procés’ i l’intentarà reviure com si res no hagués passat, com si l’independentisme encara gaudís del suport de la majoria electoral del país.

Junts no deixarà enterrar el procés i l’intentarà reviure com si res no hagués passat (la «mesa antirepressiva»), com si l’independentisme encara gaudís del suport de la majoria electoral del país, com si tot hagués quedat congelat en algun moment i estiguéssim esperant l’oportunitat de reviure’l, amb l’ajut inestimable d’una part gens negligible de la judicatura, dels mitjans i dels partits de les dretes. La resolució d’aquest impàs, que té congelats ambdós governs, depèn d’un partit la direcció del qual és, ara per ara, inexistent o com a mínim interina. La provisionalitat en el lideratge d’ERC deixa la batuta en mans de Junts i la seva necessitat de treure en processó la mòmia del procés per recordar-nos que ells continuen tenint el dret (diví?) de governar el país.