El Festival de Bayreuth dedicat a la glòria de Richard Wagner i de les seves òperes (no totes) és aquest any força especial. Les circumstàncies obliguen. La covid-19, que aquí tothom anomena corona, així com la llarga i molt greu malaltia de Katharina Wagner, directora del festival, han obligat a fer una programació i un calendari força diferent del que diu la tradició que aquí sempre ha manat molt.

També a modificar el que envolta el teatre. Als aparcaments més propers, al lloc dels cotxes dels convidats vip ara hi ha unes carpes que asseguren el control sanitari dels espectadors de les que aquests en surten amb un braçalet, com els dels hospitals, d’un color diferent i ben bonic cada dia, imprescindible, juntament amb l’entrada personalitzada, per accedir a la sala.

El paisatge al voltant de Festspiele, del teatre, també es veu alterat per una filera de taquilles vermelles que, en un lateral, substitueixen el guarda-roba interior ara tancat. Al davant, una altra filera, però en aquest cas de food trucks, abasteix de cervesa, espumós, salsitxes i bretzels els llargs entreactes perquè la cafeteria està tancada i el restaurant funciona només a mig gas. Ja no es veuen espectadors passejant amb el coixí que s’han portat de casa sota el braç per mitigar la duresa dels seients ni se’n poden llogar dins del teatre. Estan prohibits, així com les bosses de mà que superin la mida d’un foli.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Un cop dins, el que no canvia és el cloc-cloc gairebé simultani que es repeteix a cada porta quan el personal les tanca amb pany i clau obeint un sorollós timbre que sona arreu per indicar que comença la funció. La meitat de l’aforament (911 places) vol dir que a dins no hi fa la calor, a vegades asfixiant, que normalment s’hi pateix, tot i que la mascareta és obligatòria. També vol dir que, malgrat l’estretor de les files, no cal que els camallargs les tinguin sempre arronsades. I pels que som de mida petita, en comptes de tenir dos armaris teutons al davant, ara només en tenim un.

Musicalment el virus també ha fet canviar coses. En lloc d’una orquestra, aquest any n’hi ha dues, més de dos-cents músics, que s’alternen. I el cor canta totalment o en part des de la sala d’assajos. Una cosa i l’altra provoca alguns desajustos i fan que no s’assoleixi aquella excel·lència de les masses musicals de Bayreuth, el que, però, no vol dir que les seves prestacions siguin deficients. Al contrari. Quan es ve de tan amunt, baixar una mica el nivell vol dir que segueixen sent molt bons.

A la programació hi ha l’estrena de rigor d’una nova producció que enguany és Die fliegende Hollander (L’holandès errant). Això sí, han tornat en plenitud els dos grans èxits de les darreres edicions del festival, Die Meistersinger von Nurnberg (Els mestres cantaires de Nuremberg) que acabarà ara el seu recorregut (la pandèmia li ha robat un any), i Tannhäuser que en la seva segona edició s’ha confirmat com una de les millors posades en escena dels darrers anys. I també s’ha programat un Parsifal en versió de concert, cosa molt rara a Bayreuth.

 

Ring 20.21’, un succedani

Però el que fa estrany el festival és la insòlita absència per quatre anys consecutius del cicle sencer de Der Ring des Nibelungen (L’anell del nibelung). Normalment, entre una i altra producció de l’Anell passen dos anys, en contades ocasions, tres, però un buit de quatre edicions no havia passat mai en els darrers seixanta anys. Un cop acabat, el 2017, el recorregut de la producció que va dirigir escènicament Frank Castorf, l’any passat se n’havia d’haver estrenat una de nova que firmava Valentin Schwarz, però la pandèmia ho va impedir i el mateix ha passat enguany.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Per compensar, s’ha presentat un succedani força trampós per sortir del pas amb el títol Ring 20.21 que serveix d’embolcall a Die Walküre (La valquíria). La idea era presentar quatre accions al voltant de cadascuna de les quatre parts de la tetralogia. En primer lloc, una òpera nova, Immer noch Loge, referida al pròleg, a L’or del Rin, amb partitura de Gordon Kampe i llibret de Paulus Hochgatterer, interpretada per un conjunt de set músics i tres cantants (també tres titelles), tots amplificats perquè l’escenari és el llac del parc del festival. El punt de partida d’aquesta òpera, d’una hora de durada, és prou interessant: després de la immolació de Brünnhilde al final del Capvespre dels déus, què se n’ha fet de les filles del Rin i de Loge, el semidéu del foc? El resultat és menys interessant, però es deixa veure i escoltar.

El plat fort d’aquest Ring 20.21 era, naturalment, La valquíria, que no era ni escenificada ni en versió de concert. Era una acció artística de Herman Nitsch, un avantguardista al seu dia, precursor de l’Accionisme Vienès, un moviment dels anys seixanta del segle passat. L’acció artística consistia a abocar galledes i galledes de pintura de diferents colors sobre tres parets blanques i per terra, amb un disseny cromàtic segurament molt estudiat, però fatigós i avorrit, sense que quedés clar si l’òpera estava al servei de l’acció artística o a l’inrevés. Al final, apareixia un personatge en una creu portada per part del personal que tiraven la pintura i un altre amb una custòdia com si l’òpera fos Parsifal i no La valquíria.