La batalla de Barcelona es presenta més incerta que mai a les eleccions del pròxim dia 28. Quatre candidats tenen possibilitats d’accedir a l’alcaldia, segons totes les enquestes, que últimament, però, situen Ada Colau, Jaume Collboni i Xavier Trias pràcticament en un empat, mentre que Ernest Maragall queda una mica despenjat. Una característica diferencial d’aquestes eleccions és que són les primeres que se celebren quan el procés sobiranista està més que congelat i no tindrà la influència que va tenir en consultes anteriors.

Tots els candidats saben que no podran governar sols i això fa que les aliances posteriors a la votació siguin determinants. Contràriament al que sol passar, que és amagar els pactes, aquesta vegada els candidats s’han pronunciat amb certa claredat. Ada Colau proposa un pacte amb PSC i ERC. Jaume Collboni està disposat a pactar amb Colau, Ernest Maragall i Xavier Trias si es donen tres condicions: creixement econòmic, polítiques socials i respecte a les institucions de l’Estat i de la UE. Trias acceptaria el pacte amb Maragall i Collboni, mentre que Maragall podria aliar-se amb Colau, Collboni i Trias.

 

Ada Colau: resistència

Si es tracta, doncs, de votar en clau local i de gestió, el que toca és examinar, en primer lloc, el mandat de Colau. L’actual alcaldessa acaba un segon mandat molt controvertit, però les seves possibilitats, reals, de repetir al capdavant de l’Ajuntament indiquen que resisteix. La mala imatge de Colau es deu probablement més a la seva personalitat, a la persistència de la seva antiga actuació com «activista professional», que a algunes de les seves polítiques. El postureig d’estar sempre a l’esquerra de l’esquerra, sobretot en qüestions simbòliques, com els desplantaments al Rei o el flirteig amb l’independentisme, li han passat factura, sense cap benefici, perquè els independentistes no l’han deixat de posar en el seu punt de mira.

Les seves polítiques, però, tampoc s’han deslliurat de les crítiques, en especial les que afecten l’urbanisme anomenat tàctic, la mobilitat, la inseguretat, la neteja –o, millor, la manca d’ella— i la turismofòbia, entre d’altres. En urbanisme i mobilitat, les superilles s’han convertit en el centre de la polèmica. És una polèmica que d’alguna manera recorda la de les places dures, que, com passa ara en les superilles, eren defensades pels responsables de l’urbanisme en contra d’una opinió ciutadana bastant extensa.

Les superilles són una idea que pot anar en la bona direcció de convertir en zona de vianants la ciutat i reduir la presència del cotxe, sempre que no acabin provocant un col·lapse. Per això, però, cal millorar el transport públic, sobretot la xarxa d’autobusos, on la freqüència de pas en algunes línies és encara desesperant. Per defensar les superilles, Colau cita l’èxit internacional de la idea i, com argument d’autoritat, esmenta que li agraden al director general del Mobile World Congress, John Hoffman, ella, que, quan es va presentar per primera vegada, era reticent al Mobile.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Pel que fa al turisme, Colau parla de regulació, però això no amaga la turismofòbia que conté aquesta recent declaració: «Diem que no a l’ampliació de l’aeroport perquè suposaria 20 milions de turistes més». La desertització del turisme durant la pandèmia és la prova més patent del que es perdria la ciutat amb la turismofòbia portada a l’extrem.

 

Jaume Collboni: contradiccions

L’inconvenient més gran del candidat socialista a l’alcaldia, Jaume Collboni, és superar la contradicció de criticar un mandat del qual ell ha sigut primer tinent d’alcalde fins fa quatre dies. Per això les critiques a les polítiques de Colau han de ser necessàriament matisades, com en la qüestió de les superilles, que el candidat del PSC accepta, però creu que és un camí precipitat. Les critiques només poden ser més explícites en aquelles qüestions en què Collboni va discrepar públicament de Colau, com l’ampliació de l’aeroport, per exemple.

Collboni reivindica l’herència de tots els alcaldes socialistes que han governat la ciutat fins fa dotze anys i vol tornar a una política d’esquerres, socialdemòcrata, però amb ordre i moderació, lluny dels excessos de Colau. La pràctica extinció del procés sobiranista afavoreix l’opció del PSC com a partit central en l’espectre polític català, així com el fet que el PSOE governi a Madrid, una situació que sempre ha beneficiat als socialistes catalans.L’alcaldable socialista pot recollir vots a dreta i a esquerra, però com a candidat lluita contra un altre inconvenient, el fet que la seva figura i el seu lideratge han sigut qüestionats en diverses ocasions, i ha quedat una mica com l’aspirant al càrrec perquè no es troba a ningú més.

 

Xavier Trias: passat

La candidatura de Xavier Trias, que va ser alcalde de Barcelona del 2007 al 2011, el primer nacionalista i el primer no socialista de la democràcia, va significar un daltabaix quan es va confirmar després de la renúncia d’Elsa Artadi. Les enquestes van girar i Trias va arribar a encapçalar alguns sondejos.

La dificultat a la qual s’enfronta, però, és la de construir un discurs personalista, obert i moderat que faci oblidar el partit pel qual es presenta, Junts per Catalunya, una formació amb una ala radicalitzada representada per Carles Puigdemont a l’exterior i per Laura Borràs a l’interior. Des del primer moment, Trias ha volgut amagar les sigles de Junts i ha fet una llista integrada per antics representants de Convergència, però no ha pogut deslligar-se del tot de l’irredemptisme d’una part de Junts. Trias s’ha convertit en el màxim crític de Colau, amb una agressivitat que no encaixa amb la moderació que predica un home que vol tornar a la primera línia política a 76 anys i que encarna el passat d’una gestió de només quatre anys que no va ser un èxit precisament.

 

Ernest Maragall: oportunitat perduda

Als seus 80 anys, Ernest Maragall intenta l’assalt a l’alcaldia de Barcelona per segona vegada. Fa quatre anys va guanyar en vots, però no va poder governar perquè Manuel Valls va donar l’alcaldia a Colau. Encara no ho ha paït i sovint es refereix a la «conxorxa de la vergonya» que li va arrabassar l’Ajuntament. Però tot indica que aquella va ser l’oportunitat perduda que, segons les enquestes, no es tornarà a repetir. És la primera vegada que un candidat d’ERC va a les eleccions amb el suport del Govern, però això potser li pot perjudicar més que afavorir perquè, des que és monocolor, és patent la seva solitud i la dependència que un alcalde d’ERC tindria d’un Govern debilitat.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Maragall estava ben situat a les enquestes fins que va aparèixer la candidatura de Trias, que va dividir el vot independentista que s’anava concentrant, com el 2019, a ERC. La candidatura de Barcelona, a més, sembla coincidir amb una fragilitat general del partit republicà en el conjunt de Catalunya. Totes les projeccions situen Maragall com el quart de la llista d’aspirants a alcalde.

 

La resta: el PP pot decidir

De la resta de candidats, Daniel Sirera (PP), Anna Grau (Ciutadans), Eva Parera (Valents), Gonzalo de Oro-Pulido (Vox) i Basha Changue (CUP), sembla que només el PP té possibilitats (alguna enquesta dona regidors a Vox i la CUP). Sirera es pot beneficiar de les bones perspectives en l’àmbit de tota Espanya del president del PP, Alberto Núñez Feijóo. Sirera, poc conegut perquè fa deu anys que estava allunyat de la política a Catalunya, pot aconseguir entre dos i cinc regidors, i es podria donar el cas que els seus vots fossin decisius per atorgar l’alcaldia si es produeix un doble o triple empat entre els favorits. El candidat del PP ha deixat clar que no donarà suport ni a Colau ni a Maragall, però no ha descartat votar Trias o Collboni.

Tot, doncs, està per decidir.