Després de fer circular diverses propostes, resums i esborranys sobre el que popularment es coneix amb el nom de «llei trans», tant per part dels partits del govern de coalició de l’Estat, com de Ciudadanos, com dels que conformen els grups parlamentaris Republicano i Plural del Congrés dels Diputats, PSOE i UP van consensuar un text i el Consell de Ministres el va aprovar com Avantprojecte de Llei el 29 de juny. El text aprovat es diu Anteproyecto de Ley para la igualdad real y efectiva de las personas trans y para la garantia de los derechos de las personas LGTBI. És el primer pas dels tràmits fins a arribar a la seva votació a les cambres legislatives.

Tres dies abans, el 26 de juny, el moviment feminista havia convocat concentracions de protesta amb el lema «A favor de l’agenda feminista i contra les lleis trans» a vint ciutats espanyoles, alertat per l’imminent anunci de la Ministra d’Igualtat, Irene Montero, que havia promès una proposta de «llei trans» del govern per a la Setmana de l’Orgull. Un èxit de mobilització col·lectiva si tenim en compte que moltes dones es van quedar a casa atemorides per les amenaces de grups transactivistes contra les concentracions. A Barcelona, la situació de risc real va aconsellar l’actuació d’antiavalots dels Mossos per protegir les manifestants a la plaça de Sant Jaume, a les quals se’ls va demanar que pleguessin abans de l’hora oficial de finalització perquè no els podien garantir protecció contenint els contramanifestants.

Tot això va passar davant de la pancarta penjada a la façana de la Generalitat amb el text de l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans: Llibertat d’opinió i expressió. A la concentració de Múrcia, la coneguda il·lustradora feminista Laura Strego va haver de ser hospitalitzada per una agressió física. Tot això per manifestar que les «lleis trans» són incompatibles amb l’agenda feminista.

Però què sostenen les «lleis trans” com la que ara es vol aprovar a l’Estat? Per què s’hi oposen les feministes? Aparentment, calia una llei per resoldre una manca de drets i una situació de discriminació d’un col·lectiu que el text defineix barrejant orientació sexual (LBG), condició física (I) i condició psíquica (T). Però es coneix com «llei trans» perquè els objectius que proposa ja són presents a la legislació espanyola estatal i autonòmica, amb l’excepció de la lliure autodeterminació del sexe registral sense filtres mèdics, jurídics ni d’edat, actualment vigents. És el pas definitiu per capgirar tot l’ordenament jurídic des del moment que es considera home o dona qui diu que ho és, i a tots els efectes. La percepció subjectiva es fa llei.

Això comporta riscos molt greus per al sexe en posició d’inferioritat estructural: les dones. Quan el sexe deixa de ser una categoria objectiva, les polítiques d’igualtat deixen de tenir sentit, i les estadístiques i registres per conèixer i actuar contra la desigualtat són inservibles (bretxa salarial, accés laboral, carrera professional, participació social i política, etc.)

Amb les «lleis trans», en un context on augmenten la violència masclista i la violència sexual, els delictes poden quedar ocults si els agressors es declaren dones, com ja ha passat seguint lleis autonòmiques, perquè es consideren agressions entre dones. Això ja és un greu problema, per exemple, al Regne Unit. A més, els espais protegits per a les dones es converteixen en entorns que incrementen la seva vulnerabilitat. Els homes que es declarin dones, i ho poden fer sense cap canvi físic, poden entrar a qualsevol bany, vestidor, refugi per a dones maltractades, o presó de dones.

Superioritat anatòmica

Després de la llarga lluita de les dones per accedir a l’esport, l’esport femení deixa de basar-se en el joc net si els homes auto-declarats dones són acceptats a les categories femenines sense cap requisit i ja s’ha vist com augmenten les lesions que pateixen les dones en esports d’impacte quan hi participen els homes (la superioritat anatòmica i muscular es manté fins i tot medicats per rebaixar la testosterona).

Les idees transgeneristes han introduït un nou llenguatge que amaga la realitat biològica i social de les dones, dissociant ser dona de les especificitats fisiològiques i la capacitat reproductiva, de manera que dir dona o mare és substituït per «progenitor gestant», «cossos menstruants», «persones que sagnen», etc. Això es combina amb l’ús de formes gramaticals inventades (todes, totis, etc.) que desdibuixen allò que justament volia fer visible el llenguatge inclusiu.

En un context on augmenta la violència masclista i sexual, els delictes poden quedar ocults si els agressors es declaren dones

L’impacte sobre la infància és incalculable: les «lleis trans» es basen en la idea que existeix una «infància trans». Fins a 15 lleis i protocols «trans» autonòmics promouen entre infants i joves la idea acientífica que es pot «néixer en un cos equivocat», que les preferències per jocs, vestits, pentinats i amistats poden ser indicadors de pertànyer a un sexe, com s’explica als centres i tallers de «sensibilització». Si una criatura és qui «coneix el seu sexe autèntic» i aquest no coincideix amb el seu cos sexuat, es considera un dret aturar el seu desenvolupament físic amb blocadors de la pubertat, hormonació creuada i mutilació del cos (amputació de pits i genitals) per assolir l’aparença del «sexe sentit».

PUBLICITAT

De fet, explorar les causes del malestar i el rebuig al propi cos sexuat es titlla de patologització. L’única reacció que preveuen les «lleis trans» és «afirmar la identitat sentida» del o de la menor, amb el risc que la família en perdi la custòdia, o que el professorat sigui sancionat si no ho fa.

Un altre aspecte pervers de les «lleis trans» és que les persones del col·lectiu LGB, especialment en edats joves, poden sentir-se pressionades a «transicionar» abans que acceptar la seva homosexualitat. Països fortament conservadors amb la llibertat sexual abracen sense objeccions les transicions mèdiques. Més encara, les «lleis trans» desprotegeixen les persones en situació de transsexualitat (criteris internacionals de psiquiatria, DSM-5, i classificació internacional de malalties, CIE 11) que teòricament diuen protegir. Amb l’altra reivindicació que introdueixen, la despatologització de la disfòria o incongruència de gènere, estableixen que sense exploració ni especialització qualsevol servei mèdic pot procedir a la «transició» només amb el desig formulat per la persona. En resum, més que ampliar drets d’un col·lectiu, el que es dibuixa és una perillosa distopia.

Silenci mediàtic

La cobertura mediàtica de les mobilitzacions del 26 de juny va ser gairebé nul·la i ha estat impossible expressar les profundes inquietuds que les motivaven als mitjans de comunicació. No hi va comparèixer cap mitjà públic català va comparèixer, tot i les invitacions enviades amb anterioritat; cap se’n va fer ressò, tot i haver rebut imatges, cròniques, escrits i queixes posteriors. Amb tot, la perplexitat és encara més gran pel silenci total del Govern després d’un any i mig de peticions d’audiència, cartes públiques, recollides de signatures, actes de les organitzacions, i articles de científiques, professionals especialitzades i intel·lectuals feministes reconegudes argumentant la seva discrepància.

Què dirien els mitjans si la Ministra de Treball no es reunís amb els agents socials, o només es reunís i arribés a acords amb la patronal? Els sindicats segueixen denunciant els efectes desastrosos de l’última reforma laboral sobre els drets de treballadors i treballadores mentre reclamen la seva derogació. D’això se n’informa, lògicament, amb normalitat. Aleshores, per què hi ha aquest silenci sobre la lluita política i social de les organitzacions feministes, que defensen els drets de totes les dones davant d’unes propostes legislatives que els estan fent retrocedir? La manca d’atenció encara és més incomprensible quan les feministes insisteixen que es tracta d’una ofensiva internacional, funcional al neoliberalisme, que afecta tota la ciutadania: l’elecció de la identitat en un mercat biotecnològic com a dret suprem, substituint el valor del bé comú, que alhora dissol les definicions objectives dels subjectes de drets.

Ignorar la discrepància i menystenir l’oposició del moviment feminista a la «llei trans» ha arribat a la seva màxima expressió a finals de juliol, amb l’anunci d’un període d’al·legacions digne de les pràctiques menys transparents i menys democràtiques de gestió política: s’ha limitat al període mínim marcat per la llei (dues setmanes) fent-lo coincidir amb la primera quinzena de vacances.

Persecució de la discrepància

En canvi, segons el relat del Govern i dels grups parlamentaris que li donen suport, aquestes protestes i mobilitzacions són minoritàries, estan liderades per dones grans que no s’han actualitzat en feminisme, i s’inspiren en idees no només arcaiques sinó pràcticament d’ultra dreta, plenes de prejudicis contra els drets humans d’un grup oprimit. Res més lluny de la realitat! Però fa més de dos anys que el Parlament de Catalunya va aprovar una moció de Ciudadanos per «Rebutjar i combatre el discurs transfòbic, excloent i patologitzant sostingut pel moviment Feministes Radicals Transexclusionàries (TERF, pel nom en anglès), que pretén excloure de la lluita feminista les persones transgènere que van néixer amb el sexe masculí assignat però que s’identifiquen amb el gènere femení» (Diari de Sessions, 4.4.2019, pàg. 17). I el lema Kill The TERF (mateu les TERF) també es pot llegir a la samarreta d’un dels contramanifestants transactivistes de la plaça de Sant Jaume. Si l’oposició feminista és irrellevant i ha de desaparèixer amb el relleu generacional, per què hi ha aquest acarnissament?

La fractura entre el moviment feminista i un govern autodenominat feminista, format per partits als quals les feministes havien donat suport, és insòlita. Liberals, socialdemòcrates i independentistes coincideixen en posicions oposades a les feministes, mentre els que diuen defensar els «drets trans» intenten silenciar-les per tots els mitjans. L’avantprojecte de «llei trans» estatal també inclou multes i sancions per oposar-se a les idees que defensa, i denunciar les seves nefastes conseqüències, com fa aquest article, pot ser considerat motiu de persecució legal, per discurs d’odi. A més, s’inverteix la càrrega de la prova: la persona acusada de discriminació «LGTBIfòbica» és qui ha de demostrar que no hi ha cas.

Les feministes insisteixen que es tracta d’una ofensiva internacional, funcional al neoliberalisme, que afecta tota la ciutadania.

Les al·legacions a l’avantprojecte de «llei trans» presentades pel moviment feminista conclouen amb l’exigència de la seva retirada. Però si el Govern no vol escoltar les feministes, o les feministes deixen de poder expressar-se lliurement, només ha de fer atenció a les reaccions que ja estan tenint lloc als països amb «lleis trans» aprovades i que s’estan fent enrere en veure’n l’impacte real i l’augment de protestes d’especialistes i associacions professionals. Ens hi juguem molt més que la salut democràtica.