Encara que sembli una eternitat, només fa un any i mig que la covid-19 va entrar a les nostres vides. Quan al gener del 2020 el món es va fer ressò dels primers casos d’una nova malaltia aguda respiratòria d’origen viral a Wuhan, província de Hubei, Xina, ningú no podia imaginar de quina manera aquest nou virus ens trasbalsaria la vida a tots, i a tot arreu.

Curiosament, a finals d’aquell mes de gener, va tenir lloc a Barcelona una reunió internacional d’experts sobre infeccions respiratòries, on havia de donar la xerrada de cloenda Tedros Adhanom Ghebreyesus, director de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Aquesta reunió, enfocada principalment a donar una major visibilitat a la principal causa de mortalitat infantil en el món (les pneumònies), va aconseguir arreplegar una dotzena de ministres de Salut de països de baixa renda (sobretot africans). Els grans temes que es van discutir en aquesta reunió incloïen –com sempre que es parla de pneumònia– discussions sobre com millorar la cobertura vaccínica amb les vacunes disponibles, i com fer arribar oxigen, una intervenció salvavides, a qui més el necessita.

En el darrer moment, el doctor Tedros va delegar la seva xerrada a un altre representant de l’OMS, i se’ns va informar que havia hagut de marxar de forma urgent a la Xina per a avaluar la situació d’aquest brot de pneumònies en adults, que estava adquirint un veritable caire epidèmic. Poc podíem preveure llavors la realitat distòpica que ens cauria a sobre. Avui, 18 mesos després, amb més de 180 milions de casos, i prop de 4 milions de morts, el món és un lloc diferent, i tot i que en alguns indrets estem començant a veure la llum al final del túnel, podem dir que ens hem hagut d’enfrontar, col·lectivament, a la pitjor crisi sanitària global del darrer segle.

La crisi de la covid-19 està tenint, a més, un impacte econòmic sense precedents, que multiplica el perjudici purament sanitari. Caldran molts esforços i temps, i l’equivalent d’un pla Marshall internacional per ajudar-nos a sortir del pou en què estem immersos actualment. És per tant molt important que intentem mirar enrere i aprendre dels errors i dels encerts d’aquests darrers mesos, per extraure les conclusions necessàries que ens permetin, en un futur, afrontar crisis sanitàries semblants, de forma menys erràtica.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Per desgràcia, nous patògens, o versions evolucionades dels microorganismes que ja coneixem, emergiran quan menys ho esperem, posant en risc la nostra salut i la dels nostres fills. Necessitem per tant estar preparats, i si hem estat capaços d’entendre això (i en som conseqüents) jo ja em donaria per satisfet.

 

La salut del grup

La crisi de la covid-19 ha posat de manifest la figura dels epidemiòlegs i dels especialistes en salut pública, que estava molt devaluada i poc representada en la nostra sanitat. En el nostre entorn, teníem molt interioritzat el concepte del metge o especialista que s’ocupa de la salut de l’individu. En contextos com l’actual, necessitem més que mai el «metge poblacional», és a dir, l’especialista que pensa en la salut del grup, més enllà de la salut de cada persona.

La covid-19 ha posat de manifest la figura dels epidemiòlegs i dels especialistes en salut pública, molt devaluada en la nostra sanitat.

Aquests professionals, junt amb els modeladors matemàtics, han jugat un paper fonamental a l’hora de retransmetre en directe les tendències epidemiològiques de la pandèmia, i han proposat mesures de control destinades no només a protegir l’individu, sinó tota la comunitat que l’envoltava. Un país saludable és aquell que prioritza la prevenció, més que el tractament. Espero que aquesta pandèmia ens llegui moltes vocacions d’epidemiòlegs i salubristes, i que les agències de salut pública en l’àmbit de tot l’Estat quedin reforçades i amb un poder d’actuació real.

Un altre fet evident, potser derivat de l’anterior, i relacionat amb el poc pes fàctic que els experts en salut pública tenien en el nostre entorn, ha estat la politització de les decisions tècniques. Durant la primera fase de la pandèmia a Catalunya, quan encara anàvem a les palpentes, s’hauria agraït que la presa de decisions clau per frenar l’expansió del virus es delegués als tècnics. Sense voler menystenir els professionals que hi van estar involucrats, una gran part de les nostres errades inicials (que varen ser moltes) van tenir a veure amb un feble lideratge tècnic, i una intromissió política exagerada.

 

El doctor Argimon

En aquest sentit, la valenta decisió d’atorgar, el juliol del 2020, plens poders a una persona respectada i capaç com el Dr. Argimon, posant-lo al capdavant de la Secretaria de Salut Pública del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, va significar un gir radical en la gestió de la pandèmia del nostre país, i una millora substancial. D’una pandèmia com aquesta només se’n surt fent pocs errors, i posant la ciència per davant de la política. Malauradament, d’errors n’hem seguit cometent, però saber que tenim algú que en sap dirigint les operacions, és més que reconfortant.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

En aquest sentit, també, hem de recalcar la importància que la recerca ha tingut en aquests darrers mesos. La recerca com a eina per evitar la improvisació, i com a pilar sobre el qual construir una estratègia de resposta amb sentit. Qui no recorda la bogeria inicial amb els fàrmacs miracle que podien curar la covid-19? Assajos clínics ben dissenyats i executats, fins i tot en el context d’una situació tan dramàtica com la que vam viure durant la primera onada i unes dificultats logístiques enormes en ple confinament estricte, van ser fonamentals per descartar fàrmacs com la cloroquina per al tractament o la prevenció de la malaltia.

Els científics no estem mai contents quan tenim resultats negatius en els estudis que fem, però per això seguim el mètode científic, per poder acceptar o descartar una hipòtesi, i construir recomanacions d’acord amb l’evidència. Així que només puc felicitar tots