Abans de l’arribada de la covid, un dels vessants del debat sobre la cultura a Barcelona incidia en la seva condició d’eina per transformar el model turístic de la ciutat; un negoci que semblava haver arribat al seu punt màxim de corrosió i al qual se li buscava una certa rentada de cara. Però, de què parlem quan ens referim a la cultura? Amb majúscules o amb minúscules?

Si ens referim a la ciutat, ho fem del sector de les activitats culturals, que comprèn patrimoni, museus, arxius, biblioteques, edició, premsa, arts plàstiques, arts escèniques, cinema i producció audiovisual, videojocs, música en viu i gravada, TV, ràdio, etc., un espectre inabastable que, cal no oblidar-se’n, suposa al voltant d’un 3 % del PIB.

Fa poc més d’un any, quan el virus encara no tenia nom, el Mobile World Congress (MWC), l’esdeveniment més important que acollia la nostra ciutat i sobre el qual cada any s’escenificava un drama existencial al voltant de la seva permanència, com si ens hi anés la vida, va optar per cancel·lar l’edició de 2020. Poc després es van apagar els llums, i encara hi som. Sortirem de la pandèmia, però no tornarem al punt de sortida. L’escenari haurà canviat. Els problemes sobre els quals debatíem llavors seguiran sense resoldre’s i les institucions que els pateixen hauran tingut un important deteriorament.

Si queda algun indici de lucidesa en la societat barcelonina, probablement sortirem de la boira de l’última dècada; perduda entre la fúria i el soroll del procés independentista i la ressaca d’una crisi econòmica sense resoldre i agreujada. Llavors haurem de decidir com ens renovem i per què apostem, atès que tot sembla indicar que encara no ens ho hem plantejat.

Barcelona compta amb més de 90 museus i col·leccions, i innombrables equipaments culturals de proximitat com biblioteques, centres cívics, teatres, sales de concerts, etc. Naturalment, la ciutat ha de promocionar i tenir cura de tota mena d’iniciatives culturals sorgides del seu ampli entramat social de llarga tradició; des dels petits tallers de teatre fins a les activitats dels barris, passant per les festes populars i tot el que produeix el teixit social.

Però més enllà de seguir cuidant el jardí i cultivant l’hort –imprescindible per poder emprendre qualsevol repte– Barcelona s’ha de plantejar un objectiu cultural que serveixi com a referent per a recuperar la seva condició de ciutat lluminosa que ha anat perdent.

I el fet és que quan entrem en l’anomenada «nova normalitat» ens trobarem sense projectes, perquè fa ja dècades que no s’ha construït res sobre què estructurar el nou fet cultural a Barcelona. Si el MWC es va instal·lar a la ciutat, va ser perquè els responsables de la Fira es van posar a treballar a finals de la dècada de 1990, una vegada que van entendre que les velles instal·lacions de Montjuïc s’estaven quedant obsoletes si pretenien ser competitius en el segle XXI. Es van endeutar i van crear un nou recinte firal a l’Hospitalet, de manera que la superfície expositiva es va ampliar fins als 400.000 metres quadrats, una de les més grans d’Europa. Però aquesta ha estat l’última iniciativa barcelonina amb els llums llargs. Des de llavors no s’ha posat la primera pedra de cap equipament que permeti que d’aquí a una dècada es pugui seguir competint en algun sector emergent.

Per darrere de Màlaga o Bilbao

En el camp de la cultura –si és que considerem que el MWC no és cultura– passa el mateix. Barcelona és ara una ciutat de segona línia pel que fa a museus i institucions culturals d’alt nivell, i això que té la immensa sort que tres grans artistes contemporanis li van deixar una part important de la seva obra com a llegat, fet que ha donat lloc a la Fundació Miró, un regal de l’artista i del seu gran amic l’arquitecte Josep Lluís Sert, autor de l’edifici; el Museu Picasso i la Fundació Tàpies.

Malgrat això, la ciutat no compta en aquests moments amb un gran museu de referència –almenys europea– que la situï en el mapa de les grans exposicions. De fet, pel que fa a l’oferta, Barcelona està clarament per darrere de Màlaga i Bilbao. No ha d’estranyar que això passi en una ciutat que va permetre que una institució com el Centre de Cultura Contemporània (CCCB), mirall de centres similars de tot el continent, fins i tot el que havia estat el seu model, el Centre Pompidou de París, caigués en una decadència induïda pel poder polític, com a part d’un provincià joc de cromos afavorit pel primer executiu d’Artur Mas. Per sort, l’arribada a la direcció del CCCB de Judit Carrera està tornant aquesta institució al camí que no havia d’haver abandonat mai.

Ens trobarem sense projectes, perquè fa dècades que no s’ha construït res sobre què estructurar el nou fet cultural a Barcelona.

Però més enllà del grapeig a què el poder polític català ha sotmès els grans equipaments culturals, el problema principal és l’ínfim finançament que reben. Serveixi com a exemple que el Museu Nacional d’Art de Catalunya –abans MNAC i ara Museu Nacional–, que en pura lògica hauria de ser la gran locomotora museística de Barcelona, té un pressupost anual de 20 milions d’euros, dels quals més del 80 % serveix per cobrir les despeses fixes de personal i manteniment, i que encara no hi ha un sistema de transport públic eficient que apropi el visitant des de la ciutat a la part alta de la muntanya de Montjuïc, on també es troba la Fundació Miró o el Museu Olímpic.

PUBLICITAT

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), que hauria de ser una peça clau de la imatge de la ciutat al món, tot just arriba als 12 milions. No cal dir que tampoc no hi ha una política d’adquisició d’obra, més aviat tot el contrari. Revelador de la decadència cultural de Barcelona és la constant pèrdua de memòria referencial. Serveixi com a exemple el que va succeir amb els arxius del fotògraf Agustí Centelles (1909-1985), un dels pioners del fotoperiodisme modern que va immortalitzar episodis de la Guerra Civil a la ciutat, que van acabar sent adquirits per l’Estat i que ara es troben al Centro de la Memoria Histórica de Salamanca, per no voler pagar 700.000 euros als fills del fotògraf, que fins i tot havien rebutjat una oferta superior de la casa de subhastes Christie’s.

Arxius emblemàtics perduts

També és molt probable que en els anys vinents Barcelona deixi de ser la capital del món editorial en espanyol, quan no fa gaire produïa el 70 % del total de l’edició en castellà. Mostra de la progressiva pèrdua de pes d’aquest sector és com han anat sortint en direcció a Madrid –si no directament al contenidor d’escombraries– els arxius de les editorials més emblemàtiques, com el de Carmen Balcells, una de les agents literàries més importants del segle XX, o els fons de l’editorial Tusquets, tots dos adquirits per la Biblioteca Nacional de España, no tant per diners, sinó per la bona oferta d’ús que en va fer als editors, que saben que els seus fons tindran visibilitat i utilitat per als estudiosos.

Queda clar el desinterès polític per aquest sector derivat, més que probablement, del fet que es tracta bàsicament de literatura en castellà. Fa uns anys la Biblioteca de Catalunya havia posat en marxa l’embrió del projecte Patrimoni d’Editors i Editats de Catalunya, que va rebre la donació dels arxius de Gustavo Gili i de Plaça i Janés / Grijalbo i que no ha tingut continuïtat.

El que descriu aquest relat és un panorama de desídia institucional, dispersió d’energies i falta d’ambició en el sector públic, titular d’aquests grans equipaments, perquè en la política cultural catalana hi ha tres actors centrals: el Departament de Cultura de la Generalitat, la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona. La resta són jugadors menors. Durant molt de temps, CiU controlava la primera i el PSC les altres dues, de manera que, encara que clientelars en major o menor mesura, i ideologitzades, més des del camp convergent que des del socialista, aquest repartiment propiciava una certa funcionalitat.

Això ja no és així. Com és ben sabut, tot el que pot empitjorar, empitjora. De manera que l’agitació i la fúria política d’aquesta última dècada ha propiciat que, des del poder de torn, la cultura hagi passat a un segon pla, quan no a ser grapejada sense miraments.

L’arribada a la direcció del CCCB de Judit Carrera està tornant aquesta institució al camí que no havia d’haver abandonat mai.

En aquest sentit, a més de millorar substancialment el finançament d’aquests equipaments, caldria crear una «autoritat» que, en el model de la que es busca per a l’àrea metropolitana de Barcelona, articulés i coordinés el funcionament dels grans museus de la ciutat, perquè només des d’un impuls clar i ambiciós, que ha d’encarnar aquesta figura i el seu equip –una cosa no tan impossible per a una ciutat que va organitzar uns dels millors Jocs Olímpics de la història i al mateix temps que es va transformar com una lluminosa crisàlide– es podrà recuperar la complicitat i el lideratge del que es va anomenar «societat civil», avui, sembla, desapareguda.

Perquè un dels principals problemes quant a les arts és la manca de mecenatge, una activitat filantròpica que té molt a veure amb les grans fortunes, de les quals Barcelona no va sobrada. Ja no hi ha grans fortunes amb superàvits tan importants com les que van pagar la Barcelona modernista i noucentista: els Güell, Cambó, Girona o el Marquès de Comillas, l’estàtua del qual va ser treta recentment del seu emplaçament.

L’exemple de la Mancomunitat

D’altra banda, és imprescindible no desaprofitar ni una sola de les sinergies que genera la societat barcelonina i impulsar projectes d’innovació recolzant-se en esdeveniments com, per exemple, el Mobile World Congress o el Sónar. En el camp de l’educació, i especialment en el de l’educació superior, Barcelona disposa de més d’una dotzena d’universitats, part de les quals d’un altíssim nivell d’excel·lència en pràcticament tots els camps del coneixement, i n’hauria de ser més conscient, perquè massa sovint no interactuen amb la gestió i planificació de la ciutat. Cal treballar estratègicament amb les universitats, en tant que centres de coneixement, investigació i tecnologia, i això suposa convertir Barcelona en una ciutat educadora que atregui el talent d’arreu el món.

Ha passat més d’un segle des que la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924), emprengués la tasca de promoure la cultura. En només una dècada, i amb mitjans limitats, va posar els fonaments de la normalització de la llengua, creant l’Institut d’Estudis Catalans, i va impulsar les ciències i les arts. També va crear una xarxa de biblioteques públiques. Es partia gairebé de zero.