Qui ens ho havia de dir! Ara que la música s’escolta cada vegada més en formats immaterials, no físics, com l’streaming o mitjançant altres aplicacions multiplataforma, els discos de vinil, que el disc compacte (CD) havia condemnat a la desaparició, revifen. Als Estats Units l’any passat es van gastar més diners en la compra de microsolcs que en la de cedés, invertint així la tendència començada a l’inici dels anys 80 quan les discogràfiques van imposar el que llavors era un nou format.

El Regne Unit va pel mateix camí que els Estats Units i la resta de països hi aniran al darrere seguint una recuperació començada el 2007 la qual, segons explicava Rafael Tapounet a El Periódico, és un fenomen insòlit perquè no hi havia precedents de dispositius tecnològics que haguessin recuperat quota de mercat «després de ser condemnats a l’obsolescència per la mateixa indústria».

Aquesta indústria tenia bons arguments per fer que els plats quedessin arraconats a favor dels reproductors de cedés. El nou format era la modernitat, el triomf de la tecnologia. Produïa un so més perfecte, tenia més capacitat i un pes i unes mides molt més manejables (sobretot si s’ha de canviar de casa). Era una cosa permanent, que no s’alterava. Per contra, el vinil es deteriorava, es podia ratllar, doblegar, trencar, s’havia d’anar amb compte amb l’agulla, etc. Així doncs, la reproducció digital les tenia totes per triomfar sobre l’analògica.

El retorn ara del vinil, és una moda? Potser sí, però segur que més d’una i de dues vegades hem sentit o participat en converses en les quals es parla del so fred que resulta d’un CD en oposició al més càlid que ofereix el vinil, de la concentració que facilita aquest darrer format, mentre que l’altre la dificulta contribuint a la dispersió. Resumint, el que ara revifa fa que la música arribi i emocioni més directament i quan escoltem música, és d’això es tracta, de fer que ens corprengui.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Prevencions

A qui primer li vaig sentir manifestar prevencions envers el cedé –i d’això ja fa molts anys–, va ser a Josep Maria Bricall, un grandíssim melòman que posseeix una discoteca envejable. Venint de la seva persona, era per pensar-hi. He trigat, però al final li he fet cas i he comprat un plat nou. Reconec que tenia tota la raó. En una cara d’un elapé hi caben només dos moviments de cadascuna de les simfonies de Brahms, posem per cas, però, i què? Sonen meravellosament bé.

El llibre de Magiera està escrit des del profund coneixement musical i també personal, fruit d’una col·laboració estreta.

Què hi diria Herbert von Karajan? Com a bon fanàtic de tot el que fos tecnologia, va protagonitzar el 1981 l’enregistrament del primer cedé de la història, la Simfonia Alpina, de Richard Strauss, amb la Filharmònica de Berlín de la qual era director titular i vitalici. El mestre austríac ja havia tret un grandíssim partit del vinil. Va ser un dels grans protagonistes del llançament dels microsolcs per als quals no va parar d’enregistrar.

El mateix va fer amb els cedés, gravant i tornant a gravar integrals com les simfonies de Beethoven, de les quals en va fer quatre versions. Al seu catàleg de reproduccions en diferents formats s’hi poden comptar al voltant de sis-centes obres. També va veure el potencial de la televisió, mitjà que li permetia explicar la música en imatges pulcres i perfectes (als calbs de l’orquestra els feia posar perruca i no volia barbes), amb distàncies entres els instruments mesurades mil·limètricament.

Karajan tenia molt clar que amb la tecnologia podria arribar a molta més gent, difonent així la seva visió, aquell so particular que havia creat i que va imposar arreu des dels anys 50 i durant gairebé tres dècades. Era un so que feia servir per a tot, des de Bach fins a Stravinski, però que com millor funcionava era amb els compositors del romanticisme.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

D’aquesta figura grandiosa, definida tantes vegades com a icona de la música del segle passat i també com un enigma, idolatrat pel seu art i també blasmat pel seu passat amb el nazisme i pel seu autoritarisme, en tenim ara un nou retrat acabat de publicar, Karajan (Fórcola). Com diu el subtítol del llibre, és un retrat inèdit perquè està escrit des del profund coneixement musical i també personal.

El seu autor és Leone Magiera qui va ser un estret col·laborador del director a La Scala, però sobretot, al Festival de Salzburg que Karajan havia refet a la seva mida i propulsat a l’excel·lència i al glamur. L’autor ha estat pianista, director d’orquestra, professor de música i ha preparat grans veus de la lírica com la de Mirella Freni, que va ser la seva primera esposa, Luciano Pavarotti o Ruggiero Raimondi. Els seus coneixements musicals i molt en particular, els vocals, van fer que la relació entre els dos músics fos d’allò més fecunda a partir d’una Bohème a La Scala, el 1963, que cantava Freni.

 

La ‘veritat artística’