Qui ens ho havia de dir! Ara que la música s’escolta cada vegada més en formats immaterials, no físics, com l’streaming o mitjançant altres aplicacions multiplataforma, els discos de vinil, que el disc compacte (CD) havia condemnat a la desaparició, revifen. Als Estats Units l’any passat es van gastar més diners en la compra de microsolcs que en la de cedés, invertint així la tendència començada a l’inici dels anys 80 quan les discogràfiques van imposar el que llavors era un nou format.
El Regne Unit va pel mateix camí que els Estats Units i la resta de països hi aniran al darrere seguint una recuperació començada el 2007 la qual, segons explicava Rafael Tapounet a El Periódico, és un fenomen insòlit perquè no hi havia precedents de dispositius tecnològics que haguessin recuperat quota de mercat «després de ser condemnats a l’obsolescència per la mateixa indústria».
Aquesta indústria tenia bons arguments per fer que els plats quedessin arraconats a favor dels reproductors de cedés. El nou format era la modernitat, el triomf de la tecnologia. Produïa un so més perfecte, tenia més capacitat i un pes i unes mides molt més manejables (sobretot si s’ha de canviar de casa). Era una cosa permanent, que no s’alterava. Per contra, el vinil es deteriorava, es podia ratllar, doblegar, trencar, s’havia d’anar amb compte amb l’agulla, etc. Així doncs, la reproducció digital les tenia totes per triomfar sobre l’analògica.
El retorn ara del vinil, és una moda? Potser sí, però segur que més d’una i de dues vegades hem sentit o participat en converses en les quals es parla del so fred que resulta d’un CD en oposició al més càlid que ofereix el vinil, de la concentració que facilita aquest darrer format, mentre que l’altre la dificulta contribuint a la dispersió. Resumint, el que ara revifa fa que la música arribi i emocioni més directament i quan escoltem música, és d’això es tracta, de fer que ens corprengui.
PUBLICITAT
Prevencions
A qui primer li vaig sentir manifestar prevencions envers el cedé –i d’això ja fa molts anys–, va ser a Josep Maria Bricall, un grandíssim melòman que posseeix una discoteca envejable. Venint de la seva persona, era per pensar-hi. He trigat, però al final li he fet cas i he comprat un plat nou. Reconec que tenia tota la raó. En una cara d’un elapé hi caben només dos moviments de cadascuna de les simfonies de Brahms, posem per cas, però, i què? Sonen meravellosament bé.
El llibre de Magiera està escrit des del profund coneixement musical i també personal, fruit d’una col·laboració estreta.
Què hi diria Herbert von Karajan? Com a bon fanàtic de tot el que fos tecnologia, va protagonitzar el 1981 l’enregistrament del primer cedé de la història, la Simfonia Alpina, de Richard Strauss, amb la Filharmònica de Berlín de la qual era director titular i vitalici. El mestre austríac ja havia tret un grandíssim partit del vinil. Va ser un dels grans protagonistes del llançament dels microsolcs per als quals no va parar d’enregistrar.
El mateix va fer amb els cedés, gravant i tornant a gravar integrals com les simfonies de Beethoven, de les quals en va fer quatre versions. Al seu catàleg de reproduccions en diferents formats s’hi poden comptar al voltant de sis-centes obres. També va veure el potencial de la televisió, mitjà que li permetia explicar la música en imatges pulcres i perfectes (als calbs de l’orquestra els feia posar perruca i no volia barbes), amb distàncies entres els instruments mesurades mil·limètricament.
Karajan tenia molt clar que amb la tecnologia podria arribar a molta més gent, difonent així la seva visió, aquell so particular que havia creat i que va imposar arreu des dels anys 50 i durant gairebé tres dècades. Era un so que feia servir per a tot, des de Bach fins a Stravinski, però que com millor funcionava era amb els compositors del romanticisme.
D’aquesta figura grandiosa, definida tantes vegades com a icona de la música del segle passat i també com un enigma, idolatrat pel seu art i també blasmat pel seu passat amb el nazisme i pel seu autoritarisme, en tenim ara un nou retrat acabat de publicar, Karajan (Fórcola). Com diu el subtítol del llibre, és un retrat inèdit perquè està escrit des del profund coneixement musical i també personal.
PUBLICITAT
El seu autor és Leone Magiera qui va ser un estret col·laborador del director a La Scala, però sobretot, al Festival de Salzburg que Karajan havia refet a la seva mida i propulsat a l’excel·lència i al glamur. L’autor ha estat pianista, director d’orquestra, professor de música i ha preparat grans veus de la lírica com la de Mirella Freni, que va ser la seva primera esposa, Luciano Pavarotti o Ruggiero Raimondi. Els seus coneixements musicals i molt en particular, els vocals, van fer que la relació entre els dos músics fos d’allò més fecunda a partir d’una Bohème a La Scala, el 1963, que cantava Freni.
La ‘veritat artística’
Magiera explica els records d’aquella estreta col·laboració. La capacitat que tenia el mestre austríac d’extreure dels cantants i dels instrumentistes el que l’autor defineix com la veritat artística. Aquesta capacitat que s’escapa a la majoria de músics, deixava bocabadat l’autor, que destaca la manera de treballar d’un Karajan que preuava la intel·ligència musical dels artistes.
El llibre està escrit des de l’admiració i el respecte, però això no és obstacle perquè l’autor no reconegui els punts febles del director. Un, per exemple, era Mozart, en qui Karajan buscava sense aconseguir-ho una expressivitat romàntica que el compositor no té. O bé els moments de lleugera amnèsia en els darrers anys, quan es movia amb molta dificultat després d’haver-se sotmès a diverses operacions de columna.
De la proximitat entre els dos músics també en surt el retrat del Karajan més humà, un personatge, per exemple, amb gran sentit de l’humor, aficionat a disfressar-se, un gran tafaner que sempre estava al dia de tots els xafardejos musicals, però també molt càlid i encoratjador envers joves músics i fins i tot, admirador de qui se’l definia com l’Antikarajan, és a dir, de Carlos Kleiber.
El llibre té moments de gran hilaritat. Vistos amb perspectiva, els molts drames que passen entre bambolines es tornen comèdies. Per exemple l’enfurismament del baríton Renato Bruson que va esbotzar la porta del camerino de Kleiber en saber que l’havia rebutjat per a un paper: li va etzibar un cop de puny que el director hàbilment va esquivar i qui el va rebre va ser Plácido Domingo, que anava en missió de pau i va acabar a terra, noquejat.
El Karajan que descriu l’autor tenia sentit de l’humor, era molt aficionat a disfressar-se i un gran tafaner.
Anant a la pregunta del títol, possiblement a Karajan no li molestaria el retorn del vinil ni la davallada del cedé quan hi ha altres formats no físics amb els quals de ben segur estaria encantat. El món musical, però, ha canviat molt i el so Karajan ja no és el rei absolut. Al món de la clàssica hi ha moltes maneres d’acostar-se als compositors de diferents èpoques. Ja fa anys que la uniformitat que va imposar Karajan ha donat pas a la diversitat.
