Qui ens ho havia de dir! Ara que la música s’escolta cada vegada més en formats immaterials, no físics, com l’streaming o mitjançant altres aplicacions multiplataforma, els discos de vinil, que el disc compacte (CD) havia condemnat a la desaparició, revifen. Als Estats Units l’any passat es van gastar més diners en la compra de microsolcs que en la de cedés, invertint així la tendència començada a l’inici dels anys 80 quan les discogràfiques van imposar el que llavors era un nou format.

El Regne Unit va pel mateix camí que els Estats Units i la resta de països hi aniran al darrere seguint una recuperació començada el 2007 la qual, segons explicava Rafael Tapounet a El Periódico, és un fenomen insòlit perquè no hi havia precedents de dispositius tecnològics que haguessin recuperat quota de mercat «després de ser condemnats a l’obsolescència per la mateixa indústria».

Aquesta indústria tenia bons arguments per fer que els plats quedessin arraconats a favor dels reproductors de cedés. El nou format era la modernitat, el triomf de la tecnologia. Produïa un so més perfecte, tenia més capacitat i un pes i unes mides molt més manejables (sobretot si s’ha de canviar de casa). Era una cosa permanent, que no s’alterava. Per contra, el vinil es deteriorava, es podia ratllar, doblegar, trencar, s’havia d’anar amb compte amb l’agulla, etc. Així doncs, la reproducció digital les tenia totes per triomfar sobre l’analògica.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.