Potser com a segona volta de les eleccions generals de l’abril, les eleccions municipals del 26 de maig tenen lloc després d’una profunda recomposició del sistema de partits català, encara en fase d’assentament, que servirà per a testar la implantació de cadascuna de les forces polítiques, velles i noves, i per decantar estratègies de les que encara s’estan gestant.
Per als partits, aquest tipus d’elecció és cabdal. D’una banda perquè els dóna accés a les institucions més properes als ciutadans, les que els permeten fer polítiques amb impacte directe en la seva vida i que poden reforçar les lleialtats partidistes o personals, habituals en l’àmbit municipal, o generar descontentament. De l’altra perquè són la porta d’entrada als Consells Comarcals i Diputacions Provincials, institucions que gestionen un important volum de recursos i que ho fan, a més, amb un notable grau de discrecionalitat.
El Consells Comarcals controlen més de 500 milions d’euros l’any mentre que la Diputació de Barcelona disposa de vora 1.000 milions, la de Girona 141, la de Lleida 130 i la de Tarragona 156. Diners que més enllà de servir per a sufragar serveis necessaris per als ciutadans suposen una important font d’incentius selectius a disposició dels partits. Aquests han trobat en les institucions supramunicipals una modalitat de finançament en espècie que els permet contractar personal –que, en molts casos, més que per a la institució treballa per al propi partit–, cosa d’altra banda necessària tenint en compte que la complexitat creixent de les democràcies modernes les fa molt cares.
Des d’aquesta perspectiva la disputa pel control del món local no gira entorn de les diferències en les polítiques i les prioritats sinó de la capacitat per accedir a un sistema d’incentius que enforteix el partit i li permet mantenir i eixamplar les lleialtats. D’aquí que aquest tipus d’eleccions siguin fonamentals per garantir la viabilitat d’unes formacions que cada cop depenen més dels diners públics.
Tenint això en compte el que fa diferents aquestes eleccions municipals és que són les primeres que se celebren després del trencament de CiU, formació que havia gaudit de l’hegemonia municipal essent no tan sols la que presentava més candidatures sinó la que aconseguia més regidors i alcaldes i per tant la que més Consells Comarcals i Diputacions controlava, inclosa la joia de la corona, la de Barcelona, que durant molts anys se li va resistir. El trencament però no ha estat obstacle per mantenir grups de la vella formació a l’àmbit municipal, comarcal i provincial on fins avui segueix viva la marca de CiU, tot i la transformació de CDC en PDeCAT i la defunció d’Unió.
El buit electoral que CiU ha deixat se’l disputen nombroses iniciatives que volen accedir a un espai llaminer que els pot garantir la supervivència. El PDeCAT, continuador oficial de CDC, conserva els drets electorals, té registrades les franquícies locals de Junts per Catalunya i aspira a mantenir una presència destacada que li permeti la continuïtat. Sap que les dinàmiques locals tenen una lògica pròpia i per això es resisteix a ser fagocitat per la Crida Nacional de Puigdemont que vol traslladar de l’àmbit nacional al municipal la política polaritzadora d’aliances i d’aquí les dificultats per confeccionar les llistes.
PUBLICITAT
A Barcelona presenta Joaquim Forn com a cap de llista, Elsa Artadi de la Crida com a dos, Neus Munté del PDeCAt de tres i de quatre Ferran Mascarell. Units per Avançar, successor d’UDC, concorrerà amb el PSC i Demòcrates de Catalunya, mentre que l’escissió sobiranista d’Unió s’ha afegit al procés de primàries impulsat per l’ANC, ja convertit definitivament en un actor electoral, en convergència amb Jordi Graupera que n’és el candidat. Per la seva banda Lliures s’integrarà a la candidatura de Manuel Valls mentre que Convergents, la iniciativa de Germà Gordó, concorrerà en solitari. Però la incògnita de debò no és tant com es presenta l’espai postconvergent com si el puigdemontisme tornarà a imposar-se a ERC que ha fet una gran aposta a Barcelona amb Ernest Maragall.
L’altra gran incògnita és la implantació que assolirà Ciutadans després d’haver-se convertit en el primer partit de Catalunya. A les municipals del 2015 va quedar en sisena posició, amb poc més de 231.000 vots i 176 regidors. Sembla clar que escombrarà al PP, partit que si bé no ha tingut mai una gran presència territorial corre el risc d’esdevenir testimonial a l’arena local catalana. El que està per veure és però si s’acosta al PSC, partit que malgrat el retrocés experimentat a les municipals anteriors es va mantenir com a segona força municipalista i que ara afronta reforçat els comicis. En part perquè l’espai alternatiu de l’esquerra bastit entorn dels Comuns i Podem sembla no haver reeixit, engolit pel procés i per les dificultats per a satisfer les expectatives que va generar, malgrat el lideratge consolidat d’Ada Colau.
I en darrer terme hi ha la incògnita de Barcelona on es lliuraran simultàniament les batalles més importants. En el front independentista, per veure qui queda en primer lloc, deixant en segon plànol si poden sumar. En el front d’esquerres, entre ERC, Barcelona en Comú i el PSC que possiblement sumin i puguin obrir la porta a majories transversals que, per la seva dimensió simbòlica, poden tenir repercussions importants més enllà de l’àmbit local.
I per últim, la batalla de tots contra Manuel Valls que vol anar més enllà de Ciutadans i trencar la lògica bipolar i que per molt èxit que tingui pot acabar quedant aïllat. El cert és que el resultat de les municipals clarificarà les estratègies, la viabilitat dels diversos projectes, definirà el seu terreny de joc i els seus potencials aliats i incidirà molt més enllà de l’àmbit local.
PUBLICITAT
